Boaventura de Sousa Santos

(Traducció d'Antoni Aguiló)

El referèndum de Catalunya de diumenge formarà part de la història d'Europa i, certament, per les pitjors raons. No abordaré aquí les qüestions de fons que, segons les diferents perspectives, poden llegir-se com a qüestió històrica, qüestió territorial, qüestió de colonialisme intern o com una qüestió més àmplia d'autodeterminació. Són les qüestions més importants sense les quals no es comprenen els problemes actuals. Sobre elles tinc una modesta opinió. És una opinió que molts consideren irrellevant perquè, sent portuguès, tinc tendència a tenir una solidaritat especial amb Catalunya. En el mateix any en què Portugal es va alliberar dels Felips, 1640, Catalunya va fracassar en els mateixos intents. Per descomptat que Portugal era un cas molt diferent, un país independent fa més de quatre segles i amb un imperi que s'estenia per tots els continents. Però, tot i això, hi havia certa afinitat en els objectius i, a més, la victòria de Portugal i el fracàs de Catalunya estan més relacionats del que es pot pensar. Potser és bo recordar que la Corona espanyola només va reconèixer la "declaració unilateral d'independència" de Portugal vint-i-sis anys després.

Succeeix que, sent aquestes les qüestions més importants, lamentablement en aquest moment no són les més urgents. Les qüestions més urgents són les qüestions de la legalitat i la democràcia. M’ocupo aquí d'elles per ser de l'interès de tots els demòcrates d'Europa i del món. Tal com va ser decretat, el referèndum és il·legal a la llum de la Constitució vigent de l'Estat espanyol i, com a tal, en una democràcia, no pot tenir cap efecte jurídic. Per si mateix no pot decidir si el futur de Catalunya està dintre o fora d'Espanya. Podemos té raó en declarar que no accepta una declaració unilateral d'independència. Però la complexitat emergeix quan es redueix la relació entre el jurídic i el polític a aquesta interpretació.

En les societats capitalistes i profundament asimètriques en què vivim, sempre hi ha més d'una lectura possible de les relacions entre el jurídic i el polític. L'oposició entre elles és el que distingeix una posició d'esquerra d'una posició de dreta front la declaració unilateral d'independència. Una posició d'esquerra sobre les relacions entre el jurídic i el polític, entre la llei i la democràcia, es basa en els següents supòsits. Primer: la relació entre llei i democràcia és dialèctica i no mecànica. Molt del que considerem legalitat democràtica en un determinat moment històric va començar per ser il·legalitat com a aspiració a una millor i més àmplia democràcia. Hi ha, doncs, que donar molta atenció als processos polítics en tota la seva dinàmica i amplitud i mai reduir-los a la seva coincidència amb la llei del moment.

Segon: els governs de dreta, sobretot de dreta neoliberal, no tenen cap legitimitat democràtica per declarar-se defensors de la llei, atès que les seves pràctiques s'assenten en violacions sistemàtiques de la llei. No parlo de la corrupció endèmica. Parlo, per exemple, de la Llei de Memòria Històrica, dels Estatuts d'Autonomia pel que fa al finançament i inversió pactada amb les Comunitats Autònomes, del compliment fàctic de drets reconeguts constitucionalment, com el dret a l'habitatge, del recurs a polítiques d'excepció sense prèvia declaració constitucional. En aquestes condicions, l'apel·lació del govern neoliberal a l'Estat de dret és sempre una apel·lació disfressada a un Estat de dretes. L'esquerra ha de tenir cura de no tenir la menor complicitat amb aquesta concepció oportunista de la llei.

Tercer: la desobediència civil i política és un patrimoni inalienable de l'esquerra. Sense ella, per exemple, no hauria estat possible fa uns anys el moviment dels indignats i les pertorbacions que va causar en l'ordre públic. Des de l'esquerra, la desobediència ha de ser igualment jutjada dialècticament, no pel que és ara, sinó com una inversió en un futur millor. Aquest judici sobre el futur ha de ser fet no només pels que desobeeixen (normalment paguen un preu alt per això), sinó també per tots els que podran beneficiar-se d'aquest futur millor. O sigui, la pregunta és si l'acte de desobediència es pot deduir amb gran probabilitat que la seva dinàmica és conduir a una comunitat política més democràtica i més justa en el seu conjunt i no solament per als que desobeeixen.

Quart: el referèndum de Catalunya configura un acte de desobediència civil i política i, com a tal, no pot tenir directament els efectes polítics que es proposa. Però això no vol dir que no pugui tenir altres efectes polítics legítims, i fins i tot que pugui ser la condició sine qua non perquè els efectes polítics pretesos s'obtinguin en el futur mitjançant futures mediacions polítiques i jurídiques. El moviment dels indignats no va aconseguir realitzar els seus propòsits de "democràcia real ja!", però no hi ha dubte que, gràcies a ell, Espanya és avui un país més democràtic. L'emergència de Podemos, d'altres partits d'esquerra autonòmica i de les marees ciutadanes són, entre altres, prova d'això mateix.

A partir d'aquests pressupòsits, una posició d'esquerra sobre el referèndum de Catalunya podria consistir en el següent. En primer lloc, declarar inequívocament que el referèndum és il·legal i que no pot produir els efectes que es proposa (declaració feta). En segon lloc, declarar que això no impedeix que el referèndum sigui un acte legítim de desobediència i que, tot i no tenir efectes jurídics, el poble de Catalunya té tot el dret a manifestar-se lliurement en el referèndum (declaració omesa). I que aquesta manifestació constitueix en si mateixa un acte polític democràtic de gran transcendència en les actuals circumstàncies.

La segona declaració seria la que realment distingeix una posició d'esquerra d'una posició de dreta. I tindria les següents implicacions. L'esquerra denunciaria al Govern espanyol en les instàncies europees i el demandaria judicialment davant els tribunals europeus per violar la Constitució en aplicar mesures d'estat d'excepció sense passar per la seva declaració legal. L'esquerra sap que la complicitat de Brussel·les amb el Govern espanyol es deu exclusivament al fet que Espanya està governada a hores d'ara per un govern de dreta neoliberal. I també sap que defensar la llei sense més és moralista i sense cap efecte, ja que, com he afirmat abans, bé sabem que la dreta neoliberal (com la que està ara en el poder a Espanya) només respecta la llei (i la democràcia) quan serveix als seus interessos. L'esquerra social i política s'organitzaria per viatjar en massa i des de totes les regions de l'Estat espanyol a Catalunya diumenge per donar suport presencialment als carrers i places als catalans en l'exercici pacífic del seu referèndum i ser testimoni presencial de l'eventual violència repressiva del Govern espanyol. Cercaria la solidaritat de tots els partits d'esquerra d'Europa, convidant-los a viatjar a Barcelona i a ser observadors informals del referèndum i de la violència, en cas que aquesta es produís. Es manifestaria pacífica i indignadament (repeteixo, indignadament) pel dret dels catalans a un acte públic pacífic i democràtic. Documentaria minuciosament i presentaria queixa judicial de tots els actes de violència repressiva. Si el referèndum resultés violentament impedit, quedaria clar que ho hauria estat sense cap complicitat de l'esquerra.

L'endemà del referèndum, sigui quin sigui el resultat, l'esquerra estaria en una posició privilegiada per tenir un paper únic en la discussió política que seguiria. Independència? Més autonomia? Estat federal plurinacional? Estat lliure associat diferent de la caricatura que tràgicament representa Puerto Rico? Totes les posicions estarien sobre la taula i els catalans sabrien que no necessitarien les forces de dreta locals, que històricament sempre es van aliar amb el govern central contra les classes populars de Catalunya, per fer valer la posició que la majoria entengués ser millor. És a dir, els catalans, els europeus i els demòcrates del món coneixerien llavors una nova possibilitat de ser d'esquerra en una societat democràtica plurinacional. Seria una contribució dels pobles i nacions d'Espanya a la democratització de la democràcia en tot el món.