16/09/2011

Una de les més poderoses eines que té el sistema per garantir l’ordre social és la vergonya. La vergonya és barata, inexhaurible i de ràpida transmissió. La vergonya feia, en els bons temps, que els fracassats de la nostra societat amaguessin la seva desgràcia. Així, la imatge del conjunt era sempre afavoridora. La nostra societat afavoreix que exhibim l’èxit material i que amaguem la misèria moral. Per això CR7 es pot indignar amb raó quan l’evidència de les seves virtuts (diners i abdominals) generi enveja.
Però, ai, hem entrat en una crisi tan profunda i llarga que ja ni la vergonya serveix per amagar el diferent, el pobre. Per això, algunes autoritats democràtiques, defensores del món lliure i de l’humanisme racional, han decidit, per exemple, treure els bancs públics de les places i tallar l’aigua de les fonts per garantir la més important i fonamental llei del capitalisme: la invisibilitat del fracassat. Es veu que els pidolaires es renten i omplen garrafes d’aigua a les fonts de la vila de Salt i, per això, el seu alcalde, Jaume Torramadé, de CiU, va decidir tancar l’aixeta. A Badalona, el que mana a l’Ajuntament ara ha tret els bancs d’algunes places perquè els pobres es quedin dempeus, que sempre és més sa i evita les varius. Tot apunta que arrela, més enllà de sigles i de partits, la idea fatxa de l’egoisme institucional.
Sembla que torna el pensament d’aquell ministre de la Thatcher, Sir Rhodes Boyson, que va dir que l’Estat "treu els diners als enèrgics, exitosos i previsors per donar-los als fracassats, ociosos i indolents". Es tracta d’un pensament que genera una mena de sentiment col·lectiu que podríem batejar com a vergonya agressiva. Si el pobre ja no s’amaga dels altres per pròpia iniciativa, el veí decent i el polític desacomplexat utilitzaran aquest sentiment d’incomoditat que provoca la pobresa de forma violenta, desplaçant l’objecte molest, fent-lo fonedís. Fa una dècada, Zygmunt Bauman va publicar el llibre Trabajo, consumismo y nuevos pobres (Gedisa 2000), on hi ha una frase que ve al cas: "La condemna als marginats referma els valors del sector dominant de la societat".

És a dir, que tallar l’aigua d’una font perquè els pobres facin més pudor no és una mesura que tingui res a veure amb el civisme. És una mesura simbòlica. Es tracta de comunicar a la població que els líders no admeten el fracàs. Que el sistema acull els esgarriats sempre que s’avinguin a amagar-se en centres especialitzats.
I el mateix s’ha decidit que hauran de fer els musulmans. Amb la modificació de la Llei de Centres de Culte, la vergonya com a arma s’estén al món de les creences. Les noves mesquites poden existir, però si no semblen mesquites. És a dir, si la seva arquitectura desmenteix la seva funció. Si s’avergonyeix de la seva tradició, que, a més, també ha estat nostra. La mesquita catalana, al contrari que el polígon industrial, l’hotel de costa o el
McDonalds, ha de ser respectuosa amb una suposada tradició arquitectònica que no sabem si s’ha d’assemblar a la sobrietat romànica o a l’horterada high tech de Jean Nouvel.
El català musulmà s’ha de sentir avergonyit tant com el pidolaire. Perquè, en aquesta lletja societat que ens estan construint, o ets normal (és a dir, algú que sospita de tot aquell que és diferent) o les autoritats ja faran tot el possible perquè comencis a sentir vergonya.