Faves comptades

Doctrina de xoc a la catalana

El film de Michael Winterbottom La doctrina del shock, ara recuperat després del merescut èxit d’Inside Job, trasllada en imatges la tesi del llibre de Naomi Klein de l’any 2007. El missatge és que algunes grans empreses, que han anat teixint complicitats i sinergies amb el poder polític, miren de fer el màxim negoci possible en poc temps, aprofitant catàstrofes naturals o xocs polítics derivats de guerres, accions terroristes o cops d’Estat. Aquesta tesi, que té notables dosis de versemblança (tot i certes simplificacions i esquematismes del documental i del llibre), es repassa en casos històrics. Moments complicats, emocionalment intensos, barrejats d’urgència i plens d’oportunitats per a la reconstrucció a benefici dels que ja tinguin les coses preparades i les connexions establertes. El cas més emblemàtic en el documental és el de Paul Bremer a l’Iraq (ben connectat amb Donald Rumsfeld), que com a responsable de la reconstrucció posterior a la guerra del 2003, va obrir les portes a grans empreses americanes per guanyar milers de milions de dòlars aprofitant la conjuntura.
Catalunya no té res a veure amb l’Iraq. I tampoc tenim un Paul Bremer a la catalana disposat a reconstruir el país. Però, en canvi, la dinàmica seguida aquests mesos pel nou Govern de la Generalitat sí que té similituds amb la lògica que hi ha darrere de les teràpies de xoc. Des de finals del darrer any només sentim parlar que estem en una situació límit. I certament no estem en un moment que puguem qualificar de còmode, des de cap punt de vista. El problema no és acceptar el diagnòstic
–tot i que es poden perfectament matisar i diversificar causes i responsables–, sinó el respondre sempre a aquesta mena de situacions situant en primer terme les millors capacitats de les grans empreses per resoldre situacions complicades, privatitzant la gestió dels serveis, reduint el paper de les institucions públiques, o vinculant catàstrofe i protagonisme públic. La llei òmnibus és un exemple casolà de la doctrina del xoc. Cal anar molt de pressa. Cal aplanar les dificultats per tal que la iniciativa privada torni a engegar. Tota la resta són problemes menors. Són només problemes democràtics.