La revolta catalana, la Unió i la indiferència de l'esquerra

Marià de Delàs. Periodista

El moviment sobiranista català mira cap a Europa, de vegades amb esperança i molt sovint amb un sentiment a mig camí entre la decepció i l'escepticisme.

Bèlgica, Regne Unit, Finlàndia, Alemanya, Suïssa s'han convertit, almenys temporalment, en zones de seguretat per a dirigents polítics catalans perseguits per l'Estat espanyol. Això reconforta als qui sempre van confiar en les garanties jurídiques de les velles democràcies europees.

Les autoritats espanyoles persisteixen en l'obstinació de qualificar com "fugits de la justícia" a persones que han utilitzat la seva condició de ciutadans de la UE per posar-se a resguard de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem espanyols. L'exili és dur però la vida entre reixes és molt pitjor, tant des del punt de vista personal com polític, i fins ara, el president Carles Puigdemont i altres representants catalans han aconseguit, gràcies a la justícia que s'administra en altres països d'Europa, no córrer la sort dels que es troben a Soto del Real, Alcalá Meco o Estremera.

Han aconseguit bastant més. A Europa ja no s'ignora l'existència d'un conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. Carles Puigdemont s'ha convertit, malgrat explica poc i malament l'estratègia que pugui tenir pel futur, en una personalitat més coneguda que bastants governants del vell continent. Mitjans de comunicació de diferents països han informat sobre el ‘procés’, les mobilitzacions sobiranistes i la repressió governamental i judicial amb un nivell de professionalitat oblidat per la major part de periòdics, ràdios, televisions i agències de notícies d'àmbit estatal. A banda de la ignorància, la docilitat, la humiliació de massa redaccions de mitjans d'àmbit estatal davant les directrius marcades des de Moncloa és escandalosa. Ni els peus de foto se salven ja de l'escriptura al dictat quan es tracta de publicar alguna cosa a Espanya sobre la realitat política catalana.

El que no ha obtingut ni sembla que pugui obtenir el sobiranisme català és alguna forma de suport substancial a curt termini per part de governs europeus o institucions executives de la Unió.

Els nacionalistes espanyols han utilitzat i utilitzen sovint el suport que els presten els seus socis europeus per restar credibilitat a qualsevol possibilitat de reconeixement internacional de Catalunya com a subjecte polític sobirà. I els independentistes catalans ja admeten amb assiduïtat el seu disgust davant la indiferència dels governants dels països de la UE. Els retreuen l'oblit dels valors fundacionals de la pròpia Unió, basats formalment en el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret i els drets humans.

L'apel·lació a aquests valors i la denúncia de la involució política a Espanya no sembla que commogui a caps d'Estat i primers ministres. Ha despertat inquietud i solidaritat en algunes organitzacions, això sí. Alguns parlamentaris i alcaldes han demanat solucions polítiques i és probable que les denúncies tinguin algun recorregut en els tribunals de justícia, però en el poder executiu rellisca.

El Comitè de Drets Humans de Nacions Unides es va pronunciar de manera clara sobre la necessitat de fer respectar els drets polítics de Jordi Sànchez com a diputat aspirant a presidir la Generalitat, encara que es trobi empresonat "preventivament", però els governs de la UE només discuteixen entre ells sobre allò que afecta directament els seus interessos i ara com ara sembla que no tenen res a guanyar amb preses de posició sobre la qualitat de la democràcia a Espanya. S'imposa la lògica de la solidaritat intergovernamental. No poden ignorar, no obstant això, que la mobilització d'una part important de la societat catalana en favor del dret a decidir qüestiona en certa mesura el model sobre el qual s'ha construït la Unió, perquè apunta cap a un possible canvi en la "política territorial" dels estats en un moment de crisi institucional i de pèrdua de credibilitat que gairebé tothom reconeix.

La Unió Europea no és una democràcia. És una organització d'estats sota una forma de poder supranacional que es desentén sovint no només de voluntats expressades a les urnes, sinó també de necessitats econòmiques elementals dels seus ciutadans i dels estrangers que demanen refugi. Manifesta indiferència davant qui exigeix que es posi fi a les polítiques econòmiques imposades per organismes no elegits i ignora manifestacions i votacions de pobles i nacions que reclamen respecte pel seu dret a prendre les seves pròpies decisions.

La revolta popular catalana, no obstant això, pacífica i persistent, més enllà del mal de cap que representa per a la monarquia espanyola i pels defensors del règim polític acordat amb els hereus del franquisme, planteja dubtes sobre el futur, perquè busca la internacionalització de la seva causa, podria despertar un moviment de solidaritat i, d'aquesta manera, marcar nous camins. No són pocs els observadors que han apuntat la possibilitat d'un eventual efecte dòmino que posaria en qüestió l'actual arquitectura de la UE.

L'esquerra tradicional va oblidar fa molt temps la idea segons la qual només la classe treballadora podia respectar i fer respectar la sobirania dels pobles. Predomina entre els seus dirigents la desconfiança cap als moviments d'alliberament nacional. Els van identificar i els identifiquen sistemàticament amb les ambicions econòmiques i polítiques d'estaments socials conservadors, de gents privilegiades i corruptes, sense entrar en matisos.

La major part de la socialdemocràcia, de les organitzacions que en el seu moment es van reclamar del comunisme, i també de les que parlen en nom de la "nova política", sembla com si tinguessin dificultats per entendre la naturalesa i l'abast de les mobilitzacions sobiranistes, problemes per distingir entre nacions dominants i sotmeses, almenys a Occident.

És més, davant l'evidència de la pèrdua de pes del sufragi universal i de que qui governa efectivament Europa no depèn directament dels electors, la vella i la nova esquerra europees s'emboliquen sovint en una competència absurda amb l'extrema dreta en exhibicions de nostàlgia de models polítics i econòmics del passat, i en reivindicacions patriòtiques, amb apel·lació a l'orgull de pertinença a estats nació amb passat colonial i present neocolonial.

L'esquerra, temps enrere, va tenir un projecte polític, que es deia socialisme. Moltes persones, milions, van compartir la idea que en algun moment podrien viure a les seves ciutats i pobles amb seguretat en el futur, pels seus familiars i els seus conciutadans, perquè els criteris de justícia social, democràcia, llibertat i respecte dels drets individuals i col·lectius, majoritaris o no, s'imposarien per sobre de qualsevol altra ambició. El dret dels pobles a triar lliurement el seu futur formava part, òbviament, d'aquestes il·lusions col·lectives.

Avui, per raons complexes, sobre les quals no s'ha pensat i escrit suficientment, l'esquerra es troba sense projecte polític amb el qual engrescar la gent normal i ha deixat el camp lliure a altres il·lusions, que abracen sectors socials amb interessos sovint contraposats.

La independència va aparèixer per a milions de catalans com un estat de coses en el qual podrien viure millor, amb més llibertat, major seguretat i millor aprofitament de la riquesa. Independència en forma de república, evidentment rupturista però sense projecte social definit.

Cadascú li atorga el contingut que li sembla, de vegades amb desitjos  no solidaris, però és evident que el sobiranisme ha aixecat una enorme onada de complicitats entre gran part de la ciutadania. S'ha assenyalat moltes vegades que la dreta catalanista, artífex de les retallades socials, va buscar refugi sota banderes independentistes per ocultar les seves vergonyes, però sovint s'ignora que durant el període de crisi no poques personalitats catalanistes, que alternaven amb l'elit financera, van assistir amb incredulitat a la seva pròpia expulsió de l'establishment.

La crisi, l'empobriment, les retallades, la precarietat, la repressió han generat llaços de solidaritat entre sectors socials molt amplis. Només la retenció de forts prejudicis ideològics o els interessos que genera l'ocupació de càrrecs polítics permeten entendre que hi hagi dirigents que identifiquin els objectius de tot aquest moviment, autoorganitzat, que s'ha expressat durant gairebé tota la present dècada a través de mobilitzacions insòlites, amb els interessos de la dreta conservadora.

El desarmament de l'esquerra també ha obert oportunitats, és clar, al populisme reaccionari. Una organització com Ciutadans (Cs), un partit neoliberal, que a ulls de no pocs analistes es troba situat a la dreta del PP, ha aconseguit canalitzar, a més de les aspiracions de bona part del nacionalisme espanyol assentat a Catalunya, la frustració de sectors que sempre votaven a l'esquerra i que se senten no només aliens a l'independentisme sinó també oblidats pels seus i al mateix temps principals víctimes de les polítiques del PP. El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 21 de desembre deixa poc marge per dubtar sobre la capacitat d'atracció de Cs. Amb el 25,3 per cent dels sufragis (1.109.000), va aparèixer com la força política més votada.

Es tracta sens dubte d'un fenomen que ha col·locat l'esquerra tradicional davant un dilema. Pot intentar competir amb la dreta al debat territorial, posant l'accent en les discrepàncies amb l'independentisme i l'estima de la "cultura catalana" orgullosa de la seva espanyolitat o demostrar que defensa millor que cap altra força el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà. Només alguns representants de la nova política, de tant en tant, es pronuncien a favor del dret a decidir de les nacions històriques, i ho fan sempre amb matisos, amb por a pagar un cost electoral excessiu.

"Les esquerres europees han d'aprendre del Sud global", explicava recentment en un article Boaventura de Sousa Santos (1), director del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra. Recordava aquest sociòleg que el nacionalisme "va ser la bandera dels pobles oprimits, entre els quals evidentment hi havia diferències de classe", però assenyalava a continuació que "el colonialisme no va acabar amb la finalitat del colonialisme històric". "Actualment segueix sota altres formes, com el colonialisme intern, el racisme, la xenofòbia…". "Una reivindicació de classe es pot afirmar sota la forma d'identitat nacional, i viceversa. Per tant les forces polítiques que tenen èxit són les que estan més atentes a aquest caràcter canviant de les lluites socials", deia de Sousa Santos. La crisi de Catalunya va revelar, segons ell, que "la ‘qüestió nacional’ d'Espanya només es pot resoldre amb una ruptura democràtica amb el règim actual".

Aquesta ruptura no es pot concebre sense l'acció unitària de forces disposades a posar en qüestió per la via de la pràctica el règim nascut amb la constitució de 1978 i si alguna cosa ha demostrat també el conflicte de Catalunya amb l'Estat espanyol és que aquest règim es defensa a si mateix sense estalviar mesures de repressió.

Ho sap tot aquell que no tanca els ulls i recorda no només la duresa de la intervenció policial contra la població que volia votar i va votar el dia del referèndum, sinó també les requises de propaganda, la prohibició d'actes públics, les detencions, multes, embargaments... les investigacions judicials sobre més de 700 alcaldes, el cessament de centenars d'empleats de l'administració catalana… Convé recordar que els dirigents de les dues organitzacions més importants del moviment sobiranista, la que va ser presidenta del Parlament de Catalunya, el vicepresident, una consellera i quatre consellers de la Generalitat es troben empresonats ‘preventivament’ des de fa mesos, acusats de sedició i rebel·lió, per haver afavorit l'exercici del dret de la població de Catalunya a votar sobre el seu futur.

El president de la Generalitat, quatre dels consellers del seu equip de govern, destituït pel govern espanyol, es troben a l'exili. Una diputada i una ex-diputada, dirigents de partits independentistes també van optar per exiliar-se per evitar el seu més que probable empresonament. La Fiscalia de l'Estat acusa de terrorisme a persones que van aixecar barreres en les autopistes per fer visible la seva protesta contra la repressió. Els ministeris d'interior i educació han posat en peus una campanya contra l'escola catalana i contra personal docent per la via penal …

Costa entendre que dirigents i intel·lectuals, presumptament progressistes, considerin justificable que l'Estat respongui d'aquesta forma autoritària contra un sector important de la ciutadania.

També resulta sorprenent la indiferència o el recel de l'esquerra espanyola davant una mobilització popular que gairebé no té precedents. Milions de persones que desafien l'Estat, perquè creuen pertànyer a un poble sobirà, defensen les seves institucions d'autogovern, proclamen una república i volen fer-la efectiva, pretenen en conseqüència treure's de sobre de la monarquia i obrir un procés constituent, i bona part de l'esquerra mira aquest fenomen a distància i es diria que espera que perdi vigor, com si l'aparició d'una alternativa realment emancipadora pels més febles depengués de la desmobilització de l'independentisme.

L'animadversió cap a la realitat catalanista actual, en alguns casos, o el desinterès, en uns altres, mereixen ser analitzats i estudiats, per no quedar-se en la simple constatació de l'arrelament de la catalanofobia i per entendre les raons de fons, però al mateix temps convé observar, també sense prejudicis, el que passa des de fa anys en aquesta nació històrica, perquè és un símptoma de la crisi que pateix Europa, i pot ser un laboratori per inventar noves formes de relació entre pobles sobirans. Una experiència oposada a la uniformitat, favorable a la diversitat i a la radicalitat democràtica.

------

(1) Boaventura de Sousa Santos. Unitat de les esquerres? Espanya: la fractura de la identitat nacional. Públic 17 de febrer de 2018  (Tercer article, de  cinc, dedicats al tema de la unitat/articulació de les esquerres a diferents contextos contemporanis i que formen part del llibre Unidad de las izquierdas? Cuándo, por qué, cómo y para qué, Dyskolo, 2018.