Milers de persones s'acostaven cada dia ara fa vint anys a un recinte de gairebé 40 hectàrees on, a partir del 9 de maig i durant cinc mesos, hauria de tenir lloc un gran esdeveniment internacional. Preparaven una trobada que havia de "moure el món". Això deien els pares d'aquella idea. Es tractava d'obrir un espai de diàleg permanent entre cultures diverses, de trobar formes de "desenvolupament sostenible", de crear condicions per a la pau i de donar continuïtat indefinidament a la nova iniciativa amb convocatòries similars arreu del planeta. Ambició no faltava i déu-n'hi-do els diners que s'hi van abocar per substanciar el projecte.

Barcelona era la ciutat on havia de tenir lloc l'inici grandiós d'aquest "esdeveniment històric" i, més en concret, com a escenari, el promotors van triar una gran zona adjacent a la desembocadura del riu Besòs, on fins els anys vuitanta havien viscut milers de persones, a les barraques del Camp de la Bota i on el règim franquista havia fet afusellar més de 1700 presos durant la llarga postguerra. Un enclavament totalment transformat amb tones i tones de ciment al llarg de tres anys. Una obra faraònica construïda d'esquenes als veïns del barri de la Mina, que no es van poder beneficiar ni tan sols de les molles de la gran festa que es va celebrar al llarg de 141 dies a la vora de casa seva.

L'activitat preparatòria semblava frenètica durant les setmanes anteriors a la inauguració. Les mesures de seguretat complicaven l'accés a cada àrea. Les targetes d'acreditació eren diverses i restrictives. Hi havia moltes visites de caire institucional, però la major part de la gent anava per treballar en l'equipament, l'ornamentació i els preparatius finals de nous immobles. Calia fer visitable tot l'espai que s'havia volgut "rehabilitar", posar a punt les eines que havien de fer possible la connectivitat interior i exterior, instal·lar pantalles, càmeres i servidors informàtics, preparar exposicions, espectacles de tota mena, cerimònies, entreteniments pels infants, conferències, projeccions, col·loquis, debats, fires, botigues, ofertes per beure i menjar... I era precís assistir a reunions i més reunions, moltes de les quals dedicades a prendre posicions i veure qui podia i volia fer-se responsable de cada cosa. Això no sempre quedava clar. S'havia despertat una gran ansietat per ocupar despatxos i no deixar cap cadira buida. L'assignació de càrrecs, encàrrecs i responsabilitats havia mutat unes quantes vegades i l'organigrama es va anar fent més i més complex.

La gran pregunta per a la gent normal era sempre la mateixa: Què és això del Fòrum? La seva naturalesa era canviant. Els periodistes que havien de seguir l'actualitat generada pel projecte es trobaven sovint amb dificultats per saber on i de quina manera podien obtenir informació fiable. Els canals de comunicació es van multiplicar i sovint els seus responsables competien entre ells en comptes de coordinar-se i col·laborar. Les dues principals cadenes de televisió públiques, CCRTV i RTVE, es van disputar els drets sobre les imatges des de molt abans de la inauguració i sense saber ben bé en què consistiria la programació. Nou setmanes abans de l'obertura de portes van signar un acord per la creació de Canal Fòrum, que en realitat no seria un nou canal amb freqüència pròpia, sinó un compromís per l'emissió de programes sobre el Fòrum des de les emissores ja existents i per compartir els drets de difusió en directe dels actes principals.  Barcelona Televisió també va signar un conveni per la coproducció d'un programa diari, Fòrum Directe.

La manca de coordinació s'assumia com a fet inevitable en no pocs àmbits. La selecció d'activitats es duia a terme sovint des d'instàncies separades de l'organització logística, es va reconèixer des d'altes instàncies.

Les institucions pateixen sovint d'aquesta malaltia. Sembla una fatalitat. Amb el pas del temps, qui les gestiona posa en segon pla els objectius pels quals van ser creats els organismes i pren com a prioritat la satisfacció de les ambicions personals, però en el cas del Fòrum la metamorfosi va ser espectacular. La seva estructura organitzativa va patir d'obesitat de seguida i la degeneració burocràtica es va estendre a una velocitat més que notable.

Es comptava amb el suport de l'Administració de l'Estat, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, que en el moment en què es va començar a pensar en obres, recursos i contractes es trobaven sota control respectiu de PP, CiU i PSC. Hipotèticament hi havia consens, però el preu era la reserva de quotes en la designació de càrrecs. El desgavell estava garantit.

La inauguració, però, es va poder dur a terme pocs mesos després de l'arribada de Pasqual Maragall a la Presidència de la Generalitat i a poques setmanes que el candidat del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, fos elegit president del Govern i frustrés d'aquesta manera les expectatives de qui confiava en la continuïtat del PP a la Moncloa. Tot i així PP i CiU van seguir al Consell d'Administració del Fòrum.

La idea inicial, llançada des de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1997, resultava engrescadora per a una part de la ciutadania i insultant per una altra, però entre la major part de la societat el que despertava com a molt era una barreja d'indiferència i curiositat.

Es tractava, deien en l'abundant propaganda difosa amb una descomunal despesa de paper imprès a tot color, de promoure, "d'una manera substancial", "a través del diàleg entre les cultures, l'estudi, la reflexió i la innovació", "la construcció d'una cultura de la pau i una ètica de la globalitat". Dit així semblava que la filantropia predominava per damunt de qualsevol altre interès. Qui podia dir que estava en contra de la cultura i de la pau al món?

Es donava la circumstància, però, que a banda de batalles entre partits, hi havia poderosos interessos econòmics de companyies que volien presentar la seva activitat com a quelcom coherent amb la defensa de la pau, dels drets humans i del medi ambient, i que casualment van treure profit de la seva "inversió" amb importants beneficis fiscals.

Empreses com ENDESA o La Caixa, reiteradament denunciades per la seva implicació en activitats contaminants o en inversions en la indústria armamentista, figuraven com a sòcies del propi Fòrum. Altres com Aguas de Barcelona, INDRA, Randstat o Nestlé, interessades en negocis arreu del món que atempten contra drets elementals, apareixien com a patrocinadores de la "gran trobada internacional", amb la qual es justificava una macro-operació urbanística enllaçada amb la transformació de la capital de Catalunya en una ciutat econòmicament condicionada per l'especulació immobiliària i enfocada cap al turisme.

La zona costanera que comparteixen Barcelona i Sant Adrià de Besòs necessitava (i necessita encara) l'acció de les administracions per atendre les necessitats de la població de barris degradats, per incrementar i millorar els equipaments i per resoldre problemes mediambientals. Calia una intervenció curosa, decidida i respectuosa amb l'entorn.

La conclusió d'uns treballs necessaris per millorar les condicions de vida a la ciutat es podia haver celebrat, amb una festa ben sonada, però el Fòrum va capgirar aquesta lògica i els impulsors van decidir fer-ho a la inversa. Es va imaginar un esdeveniment hipotèticament cultural i humanístic de proporcions gegantines, i això exigiria una obra descomunal. Per complementar el discurs filantròpic es va buscar i obtenir la complicitat d'organismes internacionals, com UNESCO i ACNUR, la col·laboració d'institucions universitàries, d'entitats dedicades a la cooperació i dels principals sindicats, que van aparèixer en inversemblant harmonia amb grans consorcis empresarials.

Una part de la societat civil barcelonina, però, va denunciar els interessos privats camuflats sota objectius altruistes i van conformar una Assemblea de Resistències al Fòrum, integrada per unes cinquanta entitats, entre les quals hi era la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

El llegat del Fòrum

El Fòrum de Barcelona aspirava a "deixar un llegat pel futur". Volia ser el primer d'un seguit de convocatòries similars "amb vocació universal", desenvolupades "sota els auspicis de la UNESCO". I aspirava a "convertir-se en un model d'esdeveniment internacional per al segle XXI".  Els Jocs Olímpics del 92 havien deixat bon sabor de boca entre no pocs sectors de la ciutadania. No tots, ni de lluny, però eren suficients per a que sonés bé la música d'acompanyament d'un llarg festival per a la consolidació de la marca Barcelona, amb una ambiciosa aventura cultural i política de nou format. Vint anys després, qui la recorda?

S'hi van gastar milers de milions, però els comptes mai han estat prou clars.

Es calcula que en les obres d'infraestructura es van invertir 2.300 milions d'euros, però el repàs de les xifres publicades no permet fer-se una idea clara  sobre el cost de l'organització de tot plegat.

Per a les seves activitats s'havien assignat quantitats de centenars de milions abans de saber per a què havien de servir.

Quan va concloure alguns mitjans van optar pel balanç triomfalista. "Final feliç", "Brillant final", van titular en portada i a cinc columnes.

No massa temps després, el conseller delegat i el director general del Fòrum reconeixien públicament que les visites al recinte, per a les quals calia pagar entrada, havien estat molt inferiors a les previstes: 3,3 milions en comptes dels 5 que havien anunciat a l’inici. Cal recordar que quan es va llançar la idea es va situar l’expectativa d'assistents en 11 milions.

Hipotèticament els comptes del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 es van tancar amb un dèficit de 400.000 euros, segons va explicar l'alcalde de Barcelona. Les xifres variaven segons les fonts. Deu anys més tard, la Sindicatura de Comptes va fer públic un informe segons el qual Ajuntament, Generalitat i Estat haurien aportat fons públics per valor de 240 milions. En el mateix document aquest organisme va denunciar un munt d'irregularitats en la realització de les obres, en les licitacions i en l'adjudicació de contractes, en la utilització d'empreses de treball temporal, en les gratificacions i sobresous per als directius i en el pagament als membres del Consell d'Administració del Fòrum de dietes sense justificar.

El llegat deixat per la capital catalana és bàsicament de caràcter immobiliari: Una plaça dura enorme, l'accés a una zona de banys també de formigó, una marina per embarcacions de luxe, un edifici triangular habilitat com a museu a sobre d'una sala d'actes grandiosa i un Centre Internacional de Convencions.

I a banda de textos, imatges i del que s'hagi pogut guardar en arxius i discos durs, com a llegat immaterial el que va quedar va ser una idea, un projecte que va morir uns anys més tard, perquè no hi ha en perspectiva cap entitat disposada a reivindicar el propòsit del Fòrum.

Les mateixes entitats que van promoure la convocatòria del 2004, Ajuntament, Generalitat i Administració de l'Estat, van constituir una Fundació, que havia de fer possible la continuïtat de la iniciativa barcelonina en altres ciutats del món. I així ho va aconseguir durant uns quants anys. Monterrey (Mèxic), Valparaíso (Xile) i Nàpols (Itàlia) van prendre successivament el relleu a Barcelona 2004. Ho van fer de manera cada cop menys ambiciosa, amb trobades de menys i menys durada els anys 2007, 2010 i 2013, fins que la idea va quedar sense defensors. Quebec (Canadà) i Amman (Jordània) van dimitir de la responsabilitat de fer-se càrrec conjuntament de fer possible l'edició del 2016.

L'any següent, la Fundació Fòrum Universal de les Cultures va quedar inactiva. Es va dissoldre molt discretament. Avui es diria que no queda gent interessada en recordar l'exaltada activitat que va agitar la capital de Catalunya durant 141 dies.

El Fòrum volia "moure el món". I el món, quin dubte hi ha, s'ha mogut una barbaritat al llarg d'aquests vints anys, però el Fòrum no hi ha tingut res a veure. Darrerament es mou a una velocitat més que preocupant. Ho fa en sentit absolutament contrari a les idees proclamades a la declaració final de l'edició del Fòrum de Barcelona, en la qual es va autoafirmar com a "nova oportunitat per conèixer i participar en la resolució dels problemes del món". Els discursos d'odi, els murs, les tanques i la negació de drets a les persones migrants han frustrat progressivament durant aquests vint anys les possibilitats de diàleg entre cultures. El planeta s'escalfa a una velocitat fins i tot superior a la que preveien els científics i ecologistes a principis de segle i la biodiversitat decreix de manera més que alarmant, el creixement econòmic indefinit que ambicionen governs i entitats financeres es demostra cada cop més irracional i incompatible amb la idea de "sostenibilitat". I lluny "d'establir les bases per emprendre un camí efectiu cap a un món més just, més segur, més ric, més divers...", com es va dir en 'El Compromís de Barcelona', el que s'ha ratificat al llarg d'aquests darrers vint anys és que l'organització social amb capacitat i voluntat de revertir la deriva cap a la barbàrie està per construir. Sota l'actual sistema capitalista no pot prosperar de cap manera la cultura de la pau. El que veiem avui és com els progressistes defensors dels valors occidentals anuncien que ens hem de preparar per una gran conflagració, afavoreixen i voten a favor del creixement dels pressupostos militars i subministren munició i armes més modernes i destructives als països en conflicte. L'autoproclamació del Fòrum Universal com a instància adequada per "establir les bases" d'un "camí efectiu cap a un món en pau" va ser quelcom més greu que una manifestació d'ingenuitat.