Òscar Campos en roda de premsa on va denunciar la infiltració policial en la seva vida familiar - MARINA LÓPEZ

Els representants del "progressisme", el del govern de coalició espanyol, es presenten com a aturadors efectius de l’extrema dreta. Veiem fets, però, que posen en qüestió aquesta hipotètica qualitat. Les accions de vigilància sobre moviments pròxims a l'independentisme i d'intromissió en la vida íntima de persones que hi participen resulten escandaloses, espantoses, depriments.

"El que m'han fet no té nom, m'han destrossat a mi i a la meva família". "La meva vida, en tots els sentits, ha canviat, per sempre".

Són paraules de l'activista gironí triat per la policia com a víctima d’una operació d'infiltració dins dels moviments socials, culturals, antiracistes, antifeixistes i del sindicalisme per l'habitatge. Una missió d'espionatge realitzada a través d'una agent de la policia espanyola que, sota una falsa identitat proporcionada pel ministeri de l'Interior, va mantenir una relació estable de parella durant gairebé tres anys amb aquest activista, Òscar Campos. Quina mena de "progressisme" poden exhibir els responsables polítics que han avalat i avalen aquesta intervenció en la vida íntima d'una persona coneguda per la seva activitat solidària en favor dels discriminats de la nostra societat?

La major part dels càrrecs públics i portaveus "progressistes", que usen i abusen d'aquesta denominació, "progressisme", segur que no tenen ni la més remota idea de com es decideixen les accions d'espionatge de l'Estat, però un cop conegut un fet tan flagrant, després d'altres tres casos, destapats per La Directa, no tenen res a dir? Es poden desentendre d'aquesta vulneració de drets?

El seu silenci davant el comportament injustificat, inhumà i cruel del ministeri de l'Interior resulta inexplicable. Els desacredita. Quan els "progressistes" es comporten d'aquesta manera, quan miren cap a un altre costat, qui progressa és la ultradreta. Eixamplen el camí a la reacció. Quan el poder executiu decideix passar per sobre dels drets elementals dels activistes socials l'únic que demostra és un nivell d'enviliment més que preocupant i una por extraordinària a la ciutadania organitzada, a la vida associativa. Quan la policia arriba fins el punt de ficar-se a les llars i als llits de gent que promou la solidaritat, quan atempta contra els drets més bàsics de les persones, perquè ho fa? En nom de la seguretat de qui? En benefici de quina causa?

Qui planifica, prepara i executa accions com aquestes, a més de destrossar emocionalment a les seves víctimes, com és el cas d'Òscar Campos, mostra un grau de crueltat descomunal, desorbitat. Els seus responsables governamentals i els polítics que els donen suport, si callen, si no ho denuncien, si no exigeixen explicacions i depuracions de responsabilitats, fan palès un nivell de respecte insignificant pels drets humans.

Independentment de les accions legals que es puguin dur a terme, les institucions ja haurien d'haver donat explicacions. Però les persones que ocupen càrrecs o que els volen ocupar, i que es reivindiquen com a defensores de les llibertats, de la vida digna de la ciutadania, han de manifestar clarament, als actes públics i als mitjans de comunicació, que també resulta moralment inacceptable aquest tipus de guerra bruta policial.