Qui propicia la “sensació d’inseguretat”?

Marià de Delàs, periodista

Els dirigents  progressistes llatinoamericans han menyspreat o oblidat massa sovint un problema greu com és el de la seguretat ciutadana. Així ho va explicar fa uns mesos el professor José Antonio Sanahuja, en el context d’un enriquidor debat sobre la involució que han patit i pateixen diversos països d’Amèrica Llatina (1). La preocupació per la inseguretat existeix i les esquerres no l’han abordat o ho han fet de manera maldestra. La dreta si que ho ha assumit, però amb el punitivisme com a recepta, va constatar el politòleg.

El problema greu sorgeix quan dirigents, americans i europeus, que es reivindiquen esquerrans o progressistes, assumeixen com a pròpies les idees sobre la inseguretat de les elits reaccionàries i pretenen aplicar com a remei simples mesures de càstig i de generació de por. Por a l’autoritat, als cossos policials i al propi sistema.

L’explotació de la “sensació d’inseguretat” per part del poder és molt antiga. En nom de la seguretat s’ha fet molt de mal, des de sempre. S’ha destrossat la vida d’infinitat de persones, de la manera més cruel, dels sectors més febles de les nostres societats. En nom de la seguretat de tothom s’ha fet us de la violència de manera arbitrària, s’ha matat, arruïnat, humiliat i privat de llibertat a molta gent, massa gent, sovint pel simple fet de ser diferents, de vegades com a simple venjança. Sota la coartada del bé de tots, s’han restringit llibertats elementals sense pensar en els resultats de tal mesura.

Algú té algun dubte sobre els motius i la procedència social de la major part de la gent que es troba a les presons d’aquest o de qualsevol altre país? Moltes vegades s’ha posat en qüestió  la “utilitat” dels centres penitenciaris. S’ha reflexionat i escrit molt sobre la funció de les presons. Caldria fer-ho molt més, civilitzadament, treure’n  conclusions i portar-les a la pràctica.

A Catalunya, i més en concret a Barcelona, responsables polítics i opinadors de diferent signe han “descobert” aquest estiu que hi ha gent que roba i altra que s’enfronta violentament al carrer, han manifestat la seva “preocupació” per “l’augment de la delinqüència” i, a través de molts mitjans, sempre ansiosos de prestar serveis a l’Estat, han traslladat a la ciutadania la idea segons la qual vivim constantment sota el risc de ser agredits per lladres i malfactors. Sortir al carrer s’ha convertit en una aventura perillosa per a qualsevol ciutadà, donen a entendre contra tota evidència.

Les empreses dedicades a la demoscòpia aviat ens “demostraran” que, entre els problemes que més preocupen a la ciutadania,  la “seguretat ciutadana” ocupa un lloc més que principal.

El conseller d’Interior de la Generalitat, Miquel Buch, ha demanat al Govern espanyol un enduriment del codi penal. Ho ha defensat com la cosa més natural del món. Considera que l’enduriment del càstig als delinqüents atacaria “la mare dels ous” del que significa, segons ell, la reincidència. I no ha semblat massa preocupat per la incoherència que representa, per un independentista com ell, partidari de la confrontació democràtica amb l’Estat, la petició al ministre de l’Interior d’aquest mateix Estat d’un enduriment de la repressió contra sectors de la ciutadania marginats pel sistema.

Tal com ha explicat a Públic Pedro Campoy (2), president de la comissió deontològica del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya, posar el focus en el càstig i no en les arrels de la delinqüència és un error.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, assegurava fa poques setmanes que “el que genera més inseguretat a Barcelona són els furts i els robatoris” i va demanar la creació d’una fiscalia especial per combatre contra aquest tipus de delictes. Una mesura ‘fantàstica’ per reforçar el paper del ministeri públic a l’Estat espanyol. El que és urgent, abans de qualsevol altra mesura, és la democratització d’aquest aparell,  fortament jerarquitzat i desprestigiat com a conseqüència de la manca d’independència demostrada per significats fiscals d’alt nivell.

El tinent d’alcalde de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, també s’ha mostrat partidari de “recuperar la confiança de la ciutadania” amb més actuació policial.

Les dues administracions de la plaça de Sant Jaume s’han posat d’acord en la conveniència de desplegar  més agents de Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana per perseguir delinqüents. I una de les accions que més han cridat l’atenció d’aquests desplegaments, no obstant això , ha estat la persecució de venedors ambulants, persones sense papers que es veuen obligades a guanyar-se la vida fora de la legalitat, perquè no tenen altra opció. Llevat d’algunes ONG, ningú se’n ocupa d’oferir a aquestes persones alternatives reals d’ocupació.

L’alcaldessa va dir que calia perseguir aquest comerç il·legal. El seu tinent d’alcalde va justificar la persecució en nom de “la bona imatge” que calia donar als turistes dels creuers.

El conseller Buch també ha afirmat que el top manta representa un problema de seguretat.

Parlen d’inseguretat i de violència però no es refereixen a la que generen els homes maltractadors. Tampoc a la por que pateixen els comerciants que dubten seriosament sobre el futur de la seva activitat com a conseqüència de la proliferació de franquícies i de grans superfícies. Deixen també per un altre dia l’angoixa, la inseguretat  de les families obligades per les immobiliàries a deixar casa seva i buscar refugi en un altre lloc.

La inseguretat existeix, òbviament, però la genera la pobresa, el mercat de treball precaritzat, l’especulació financera i la violència masclista. Cal recordar-ho?

La “sensació d’inseguretat” és una altra cosa. La fomenten i generen les elits, amb la complicitat de determinats mitjans de comunicació i d’algunes autoritats.

Avui és més evident que mai que “qui es guanya la vida amb la seva feina no vol el mateix que qui viu de dividends i inversions” (3), i la “seguretat” de la que parlen els governants és la dels segons, que intenten convèncer els primers, de vegades amb molt d’èxit, que tenen un  problema comú.

Exigeixen l’enduriment del codi penal i obliden la llei mordassa. Demanen més policia i la despleguen per perseguir petits delinqüents, sovint entre població marginada, o per “garantir l’ordre”, quan la població decideix expressar-se pacíficament o quan les autoritats desitgen celebrar un esdeveniment i volen fer-ho sense soroll, sense la incòmoda fressa que produeix la gent que protesta.

Propicien l’extensió d’una “sensació d’inseguretat” i adopten mesures de “saturació policial”. Aquest agost han decidit fins i tot el desplegament a Ciutat Vella de Barcelona dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Costa creure que els agents de la Brimo estiguin preparats per atendre problemes d’arrel social.

“La saturació policial de l’espai públic, lluny de dissuadir el conflicte, l’esperona”, van explicar ja fa temps en un llibre que convé rellegir dos ex-col·laboradors d’Ada Colau, avui diputats, Gerardo Pisarello i Jaume Asens (4).

Tal com va escriure Tony Judt,”cal aprendre a pensar de nou l’Estat”. Quan parlem de seguretat i de furts cal mirar cap a qui atempta de debò contra les propietats individuals i col·lectives, cap a la cleptomania gegantina, la del poder financer. “No pensarem d’una altra forma si no parlem d’una altra forma”.

(1) ¿Involución en América Latina? Espacio Público, febrer 2019 http://espacio-publico.com/involucion-en-america-latina

(2) L’enduriment del codi penal que proposa Buch no rebaixarà la delinqüència https://www.publico.es/public/l-enduriment-penes-furtadors-per-combatre-inseguretat-solucio-cortina-fum-endurir-les-penes-els-furtado.html

(3) Tony Judt. Algo va mal. Taurus, 2011

(4) Gerardo Pisarello y Jaume Asens. La bestia sin bozal, en defensa del derecho a la protesta. Los Libros de las Catarata, 2014