Debat a TV3: soroll i oblit dels valors republicans

Marià de Delàs. Periodista

El debat va tenir lloc el mateix dia que el Tribunal Suprem havia reactivat les euroordres de detenció dels ex-consellers Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí. I també el mateix dia de la reunió d’urgència del Tribunal Constitucional (TC) per advertir a la Mesa del Parlament de Catalunya del risc penal de cometre un delicte de desobediència si ignora les seves resolucions. El TC, que habitualment es dona un temps exagerat per fer qualsevol cosa, havia admès a tràmit, ràpidament, el que li havia demanat l’Executiu, per intentar impedir que a la Cambra catalana es pugui parlar sobre res que tingui a veure amb la sobirania catalana.

Aquell mateix dia s’havia perpetrat al BOE un greu atemptat contra la llibertat d’expressió, amb la publicació d’un reial decret llei que permet que l’Executiu pugui tancar pàgines web a discreció.

El dia abans, la familia reial havia fet acte de presència a Barcelona, va amagar els seus moviments i va necessitar un desplegament policial extraordinari per poder lliurar els premis d’una fundació vinculada a la corona sense veure ni sentir les protestes contra el que representa aquesta institució, d’acord amb el paper primordial que Francisco Franco va atorgar als Borbó.
El republicanisme és indiscutiblement majoritari a la societat catalana. Ho deixa clar la ciutadania cada cop que té oportunitat de manifestar-se políticament d’alguna manera, i ho fa sovint, sigui a través d’enquestes, convocatòries a les urnes o  mobilitzacions socials.

Una part més que considerable i creixent d’aquest sector social, que es declara independentista, és víctima de severa repressió per part de diferents instàncies de l’Estat. Intervencions policials, prohibicions, denúncies, detencions, maltractaments, control de comunicacions, encausaments judicials, condemnes, empresonaments, persecució d’exiliats…

Es diria que tots els poders de l’Estat “de dret”, presumptament separats, s’han posat d’acord per actuar coordinadament contra tota aquella gent que defensa la sobirania del poble català per decidir sobre tots els aspectes de la seva vida col·lectiva.

I en aquest context, els candidats a representar la societat catalana al Congrés dels Diputats, catalanistes o espanyolistes, van tenir una nova oportunitat d’explicar i contrastar les seves propostes per respondre a les necessitats i desitjos de la ciutadania. Van fracassar estrepitosament.

Havien estat convidats per Televisió de Catalunya a parlar entre ells durant dues hores i mitja i el resultat va ser soroll, provocat, sobre tot, per les representants de Cs i PP. Inés Arrimadas i Cayetana Álvarez de Toledo, que no van dissimular gairebé en cap moment la seva voluntat de rebentar el programa.

El representant d’ERC, Gabriel Rufian, va intentar explicar la seva preocupació per la criminalització realitzada el dia anterior de milions de catalans per part del líder del PSOE, Pedro Sánchez, en un altre debat d’àmbit estatal. La candidata de JxCat, Laura Borràs, va voler defensar la proposta de formació d’un sol grup al Congrés dels Diputats amb totes les veus de l’independentisme, mentre que en nom del PSC, José Zaragoza reiterava el seu disgust per la manca de suport d’Unides Podem a la investidura del mateix Sánchez. Però Arrimadas, Álvarez de Toledo i el representant de VOX, Ignacio Garriga, van utilitzar un bon tros dels seus torns de paraula per desqualificar la televisió pública que els acollia, amb un nivell de crispació que obligava a moderador, a la resta de participants i fins i tot a alguns espectadors [segons ha pogut constatar qui escriu aquestes ratlles] a realitzar un esforç important de contenció i paciència per poder seguir el debat.

“Estic una mica avergonyit, això sembla un combat de boxa”, va reconèixer el candidat dels Comuns, Jaume Asens, que intentava explicar la recepta de la seva formació per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat: “Diàleg i llibertat pels presos”.

Borràs havia reclamat des del principi la necessitat de “no normalitzar” la presència de la ultradreta feixista, homòfoba i xenòfoba, en referència explícita a VOX, però durant el debat, entre Arrimadas, Álvarez de Toledo i Garriga, no era fàcil distingir qui dels tres representava millor els enemics de la democràcia i del diàleg.

“TV3 va ser altaveu de propaganda. S’hauria d’haver tancat”, va dir Garriga, que també va defensar la il·legalització de partits independentistes. “Aquesta televisió és una màquina de propaganda. És una infàmia”, va afirmar Arrimadas, abans de demanar la dimissió del director de TV3, que exercia com a moderador, i d’anunciar que el farien fora amb un nou 155.

La líder de Cs va dedicar insults diversos a l’actual president de la Generalitat i al seu antecessor exiliat i no va deixar de superposar comentaris a les intervencions d’altres candidats, no per argumentar res, sinó per impedir tot sovint la comprensió del que deien.

I Álvarez de Toledo va fer més o menys el mateix. Va qualificar de secta la televisió catalana, va acusar els independentistes “d’odiar Catalunya”, els va dir que havien de perdre tota esperança i “fer el seu dol” i a la candidata de la CUP, Mireia Vehí, li va etzibar que els seus anirien a presó.

Vist el comportament de Cs, PP i VOX a les institucions, la conducta que van mantenir al debat resultava del tot previsible i el problema va ser que gairebé tots els altres van caure de quatre grapes a les provocacions, més enllà de les quals només semblaven interessats en discutir i fer-se retrets sobre aliances passades, actuals i futures i sobre qui donaria suport i qui no a la possible investidura de Pedro Sánchez si els resultats de les eleccions acaben essent més o menys com indiquen les enquestes.

Zaragoza va descartar la possibilitat d’un acord “amb la dreta que fa seguidisme de VOX”, Asens va criticar els independentistes per no haver dit la veritat sobre “la unilateralitat” i els seus resultats, Rufián va remarcar que “els vots d’ERC mai han estat a canvi de res”, Borràs va insistir en la mateixa idea i es va manifestar partidària de “continuar amb l’actual mobilització” ciutadana, que va qualificar de transgeneracional, i Vehí va defensar “una estratègia de desobediència massiva”.

La representant de la CUP va tocar el moll de l’os quan va assenyalar que els constitucionalistes, vinculats al poder econòmic, només ofereixen “més presó, més repressió i més 155”, però més enllà d’aquesta trista realitat, res de nou en un debat que no va merèixer aquest nom.

Abans d’anar a les urnes els ciutadans necessiten i esperen arguments i propostes per poder elegir representants que s’esforcin en buscar sortides a l’actual espiral de repressió i de regressió democràtica. Cal que en algun moment les administracions rescatin de l’oblit les necessitats elementals de la gent i les seves esperances. Dels ultres i de qui els acompanya no es pot esperar res més que el que van demostrar aquest dimarts. Als demòcrates cal exigir-los responsabilitat i respecte escrupolós pels “valors republicans” que diuen defensar.