Diu el nostre company Juan Tortosa en un dels seus darrers articles que ara "tothom assegura que el que ha fet el trumpisme "es veia a venir". "Allà sí i aquí no?", pregunta, per advertir a continuació que "no estem blindats".

Té raó. Estem desprotegits. Ho estem des de fa temps i com ho hem estat en altres moments al llarg de la història.

Per defensar la democràcia cal fer alguna cosa més que escandalitzar-se davant les manifestacions de la ultradreta. El que va passar a Washington el passat dia 7 és una expressió espectacular però també dramàtica del creixement de l’autoritarisme. La ultradreta creix i es creix als Estats Units, però també a l’Amèrica Llatina, a països d’Europa i d’altres continents. Sovint sembla delirant. Fins i tot hi ha qui li riu les gràcies, però es fa forta internacionalment i avança. Més enllà de la voluntat de resistència i de dir moltes vegades que "no passaran" cal saber el motiu pel qual passen i entren amb força dins les institucions formalment democràtiques. Creixen, entre altres motius, perquè l’esquerra és feble, s’adapta a la dreta i no presenta un projecte socialment engrescador o esperançador.

"El feixisme només serà derrotat amb la defensa de les conquestes democràtiques, però amb una política social que talli les arrels amb les quals s’alimenta, sigui als països capitalistes desenvolupats o a altres sectors del planeta", va deixar dit el filòsof Daniel Bensaïd en un llibre, Una mirada crítica al siglo XX (1), que recull la transcripció de dotze respostes relativament breus a preguntes sobre moments clau del segle XX. Dotze textos especialment útils per pensar sobre el temps actual amb la perspectiva que ofereix l’anàlisi històrica.

Bensaïd va morir ara fa exactament 11 anys, i aquestes seves reflexions van ser recollides entre el 2007 i el 2008. A França l’extrema dreta ja havia demostrat la seva capacitat de creixement, però faltaven 10 anys per a que Jair Bolsonaro es convertís en president del Brasil, Donald Trump no havia entrat en política, res se sabia en aquell moment sobre QAnon. L’onada reaccionària global encara no es veia amb tanta claredat com ara, però Bensaïd feia temps que advertia sobre la deriva de l’autoritarisme neoliberal i sobre la necessitat d’articular polítiques socials.

"La humanitat, enfilada a sobre d’un polvorí sense precedents, fa front a la imminència d’un nou episodi -cada cop més greu que l’anterior- d’una crisi econòmica de llarga duració del capitalisme contemporani, un episodi que no condueix per si mateix a un sobresalt polític emancipador, sinó a les pitjors regressions i al feixisme", adverteix en la introducció del llibre la filòsofa marxista Isabelle Garo, que posa l’accent en l’actual inexistència "d’una voluntat transformadora", per tal de poder "iniciar la llarga i difícil tasca d’abolició del capitalisme".

"Abolició del capitalisme". En altre temps no molt llunyà era una perspectiva compartida per un nombre més que significatiu d’intel·lectuals i militants d’organitzacions polítiques i socials d’arreu del món. Avui no es troba més que en boca de grups relativament restringits.

Bensaïd se n’adonava de les conseqüències del fracàs dels "primers intents d’anar cap a una societat socialista" i les explicava sense embuts. "Cal dir que allò va acabar amb una derrota, sí". "Això hipotecaria qualsevol nou intent de fer una cosa diferent a una societat capitalista, que òbviament s’estavellarà".

Parlava per aquest llibre sobre el que va passar després de la revolució d’octubre, sobre "el que hauria pogut succeir però no succeí". Diu [va deixat dit] que "entrem en una nova etapa" i per caracteritzar-la amb un cert optimisme recupera una expressió de Gilles Deleuze: "torna a començar per la meitat", perquè "mai es torna a començar des de zero".

Va respondre en aquest llibre a la pregunta sobre el que va significar l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht l’any 1919 per part de forces que el govern socialdemòcrata va cridar per liquidar el moviment revolucionari alemany. Aquella derrota va representar l’inici de la frustració de l’esperança d’extensió de la revolució social cap a Europa. "En política les conseqüències són acumulatives i cada ocasió perduda compromet la següent", argumenta el revolucionari francès. "Sovint s’avaluen i fins i tot es contabilitza el cost de les revolucions i de les guerres civils, però en general s’oblida el cost de les revolucions perdudes i el de les no realitzades. Al segle XX la humanitat ha pagat un preu desorbitant pel fracàs de la revolució alemanya a través de la victòria del nazisme i de la Segona Guerra Mundial". Un exemple més que evident del que passa quan l’esquerra es nega a si mateixa, busca el suport de la dreta, utilitza la repressió contra la seva gent i massa sovint menysprea o ridiculitza l’ascens de la ultradreta.

I a propòsit de les revolucions perdudes, aquest filòsof internacionalista no va deixar de fer referència al triomf del feixisme a l’Estat espanyol. A més de recordar que Andreu Nin, dirigent del POUM, no va ser assassinat per les tropes de Franco, sinó pels estalinistes, com està més que provat, assenyala com un dels "grans crims" de les democràcies europees, incloent-hi entre elles les seves components socialistes o socialdemòcrates, el de "la no intervenció" en el conflicte generat pels militars que es van aixecar contra la República. "Els nazis alemanys i els feixistes italians hi van intervenir obertament", fa notar.

Daniel Bensaïd evoca també el que van significar els moviments d’emancipació nacional, com el que va aconseguir la independència algeriana, que durant els anys 60 i 70, per a molts joves va constituir "una referència gairebé tan important com l’experiència cubana o la vietnamita". O la importància de la figura de Patrice Lumumba per les independències africanes. I reflexiona amb tota mena de detalls sobre el que representa Salvador Allende i el seu partit d’aleshores, socialista, que es trobava a l’esquerra del PC i va alimentar la idea segons la qual "les eleccions podien ser l’inici d’un procés social de radicalització que desemboqués o transités cap a una revolució social radical". Assenyala, no obstant això, la fatal "extensió de les aliances governamentals cap a la dreta" i les "garanties suplementàries donades a l’Exèrcit, amb els nomenaments de places ministerials que incloïen el d’Augusto Pinochet".

Resulten també especialment interessants les seves reflexions sobre la revolució cubana i el guevarisme. Diu que a l’Amèrica Llatina hi ha mirades crítiques cap a Cuba "sobre qüestions democràtiques, i amb tota la raó", però sobre la figura del Che explica que és "un dels pocs símbols del segle XX que ha escapat a la corrupció, desmarcat voluntàriament d’una lògica de burocratització". "El seu gest potser va fracassar", admet, "però porta en sí mateix una lògica de revolució permanent que no pot aturar-se a Cuba des del moment que hi ha una oportunitat... La única oportunitat per a una illa com Cuba, encara més que per a la URSS, és obrir finestres!", proclama.

Bensaïd va ser un dels dirigents més reconeguts del Maig del 68. En aquest llibre fa un seguit de precisions remarcables pels historiadors i es podria dir que imprescindibles per a qui vulgui fer cavil·lacions sobre el que es pot fer en el futur.

Si el moviment de maig del 68 va ser simbòlic arreu del món és, en primer lloc, perquè es va produir "la vaga general més llarga i més massiva de la història de França", i també perquè va entrar en "ressonància amb un seguit d’esdeveniments acumulats en aquell mateix any", com la Primavera de Praga fins la ofensiva del Tet al Vietnam, a banda de mobilitzacions juvenils a diferents països d’Amèrica Llatina, Europa i Àsia. Va ser un moviment "efímer", reconeix, "però mostrava un ànim anticapitalista, antiburocràtic i antiimperialista". El més important, segons ell, és "posar l’accent en què es podria haver fet per anar més lluny".

Deixa clar que per ell l’estimació de les correlacions de forces és necessària, però no per observar-les com a circumstàncies inamovibles: "Al meu entendre, la política no funciona per pronòstic... Cal dir el que seria desitjable o necessari i intentar actuar de manera que es torni real i possible".

Daniel Bensaïd també rescata de la memòria d’aquells anys 60 i 70 el trencament de l’ordre moral i familiar, respectat també fins aleshores per bona part de la militància del comunisme tradicional, l’establiment "d’una relació relativament estreta" entre l’ascens potencial del moviment social, del moviment obrer i el de les dones. Expressa una certa nostàlgia per les publicacions feministes desaparegudes, que vinculaven les reivindicacions específiques de les dones amb el que en aquell temps es coneixia com a moviment obrer. Alguna cosa queda segons ell de tot allò. "Diguem-ne que existeix una herència, una cultura i també una memòria del moviment de dones" que s’ha difós a la societat. Tot i així no deixa de diferenciar l’existència d’opressions diferents: l’explotació social i la dominació de gènere. "Res indica que posar fi al capitalisme impliqui, de manera mecànica, automàtica, acabar amb l’opressió de les dones".

Bensaïd respon finalment sobre el que va representar la caiguda del mur de Berlin i explica que li agradava parlar d’una imatge impactant d’una pel·lícula de Margarethe Van Trotta sobre Rosa Luxemburg en la qual es veu a "totes les figures històriques de la socialdemocràcia alemanya ... en la festa del primer de maig de l’any 1900, celebrant que en el nou segle anunciaria el final de les guerres i de l’explotació". "Cal dir que allò va acabar amb una derrota", afirma de forma ben clara. "Cal fer front a l’enigma per trobar elements que ens permetin comprendre el que ha passat, a nosaltres, que somiem finalment amb un altre món".

En aquest llibre aporta no poques claus per entendre el que es podia veure a venir, però tal com assenyala Michael Löwy en el seu pròleg, Bensaïd "denuncia sense pietat la miserable concepció fatalista de la història", que "està feta de bifurcacions". "L’estalinisme, el nazisme, res estava decidit per endavant. El futur no es pot preveure, depèn de les nostres pròpies accions".

(1) Daniel Bensaïd. Una mirada crítica al siglo XX. Fragmentos radiofónicos. Editorial Sylone y viento sur. Barcelona, octubre 2020. (Original en francès: Daniel Bensaïd, Fragments radiofòniques- 12 entretiens pour interrogar le vingtième siècle. Éditions du Croquant, febrero 2020)