Arribarà un moment en el qual el que tingui pes en la vida política i ocupi el primer pla dels debats siguin propostes de canvi econòmiques, socials i culturals per fer front als descomunals problemes que pateix la humanitat?

Resulten decebedores i frustrants les batalles buides de contingut entre persones i grups sense cap altre objecte que no sigui el de fer mal al competidor, amb l'única ambició de disputar-li l'espai dins de les institucions. Són picabaralles particularment lamentables quan es produeixen entre representants de formacions hipotèticament compromeses en la defensa dels Drets Humans i la igualtat. Semblen incapacitades per generar esperances en un futur de bona vida i de suport mutu entre persones. Les lideren individus sovint autoritaris, acompanyats per grups que busquen l'hegemonia, però que no contraposen idees sinó greuges, desqualificacions, retrets, acusacions de deslleialtat, desacords puntuals sobre tal o qual lloc a una llista o càrrec i, en el millor dels casos, discussions sobre l'oportunitat d'un gest, declaració o decisió burocràtica, massa sovint acompanyades d'insults. En aquest context els protagonistes se senten autoritzats per intercanviar favors amb adversaris o dur a terme qualsevol mena de maniobra per sorpresa en contra d'anteriors aliats. Ho fan com la cosa més natural del món, com si fossin actes consubstancials amb la vida política, i sovint ho justifiquen en base a no se sap quines suposades "discrepàncies estratègiques".

Estratègies?

A quines línies estratègiques es refereixen? Estratègies per arribar a quin estat de coses?

Els diferents bàndols de l'esquerra que es reivindica "transformadora" repeteixen des de fa temps que el que pretenen és "millorar la vida de la gent". No es pot menystenir la importància de la pujada del salari mínim, ni la nova millora que prometen per aquests sous, ni l'increment temporal del subsidi per desocupació, ni l'anunciada reducció de la setmana laboral a 37'5 hores.

I cal reivindicar com a victòria indiscutible la llei del "només sí és sí", tot i que partits de tota mena han fet el possible per desacreditar les autores de la iniciativa, a propòsit d'alguns detalls de l'aplicació de la norma, i han deixat en segon terme el comportament que exigeix la mateixa.

Cal celebrar també i sense dubtar la presa en consideració de l'anunciada llei d'Amnistia per part de la majoria al Congrés dels Diputats. Ara hem d'esperar que s'aprovi i s'apliqui, i llavors es podrà mesurar fins a quin punt s'avança en el respecte de llibertats i drets elementals, entre ells el d'expressió, el de manifestació i el d'autodeterminació dels pobles.

La vida de la gent també millorarà si els permisos de paternitat i maternitat tenen més duració. Quin dubte hi ha?

No entrarem en aquest article en temes tals com l'eficàcia de la reforma de la reforma laboral, que els 'progressistes' havien assegurat que derogarien, ni en el que suposa la substitució de contractes temporals pels fixos discontinus. No insistirem  tampoc en altres promeses oblidades com l'eliminació de la llei mordassa, que per a vergonya de qualsevol demòcrata van batejar com a 'Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana'.

Convindria reflexionar a fons sobre el poder de seducció de les institucions, que empeny molts "defensors de valors republicans" a acollir amb aplaudiments a la familia reial, alhora que desqualifiquen o criminalitzen a qui es pronuncia en favor d'una República. Institucions que obliguen a mirar cap a un altre costat quan es produeix una matança com la de Melilla, o a votar a favor de l'increment dels pressupostos de Defensa, o a fer-se corresponsables d'un Govern que manté relacions diplomàtiques amb un Estat genocida com l'israelià.

Brutalitat sense límits

Qualsevol formació política o govern que es digui d'esquerres, o progressista, o com li vulguin dir, en l'àmbit internacional, ha de trencar relacions amb l'Estat sionista, responsable de l'assassinat massiu de palestins, de la destrucció de les seves poblacions i de l'expulsió de la seva terra.

Segur que caldrà esforçar-se en aixecar el nivell de consciència d'aquestes i moltes altres expressions de brutalitat, però en aquestes notes intentarem  escriure en positiu, amb tot el respecte pels 'progressistes' defensors de les reformes del règim actual i que prometen més del mateix. No podem deixar de recordar les gentades que en la dècada passada i en altres més llunyanes van viure engrescades amb la possibilitat d'aconseguir un canvi social, per fer realitat la democràcia, econòmica i política. No ens conformaven amb les molles. Voliem el pa sencer, dèiem.

Ara s'ha escampat una nova onada d'escepticisme i desafecció en relació a la vida política, però tot i així ens podem arriscar a recordar, en negre sobre blanc, una sintètica llista de possibles àmbits d'actuació en les arrels del sistema, perquè sobren motius per pensar en una manera alternativa de viure i conviure.

Convé que s'expliquin novetats legislatives i l'acció des de l'Executiu, però qui aprova, dona suport i aplica la normativa ha d'evitar el cofoisme, perquè resulta insultant per a tot aquell que pateix el càstig de 'la mà invisible del mercat' en qualsevol àmbit de la vida pròpia i aliena.

Hauria de semblar necessària, convenient, assenyada i realista, per exemple, la renúncia al comerç de material bèl·lic i la substitució de les fàbriques d'armament per centres civils de recerca, oi?

Resulta perfectament imaginable també que els estats del nord global garantissin el dret de qualsevol persona a migrar sense haver d'arriscar la vida, i el dret a tenir drets al lloc on vulgui residir. Els governants europeus, ves per on, celebren ara la signatura d'un nou acord en sentit contrari. La història de la humanitat és ben plena de moviments migratoris. En el segle XXI no podem mantenir per més temps la negació del dret a tenir drets a persones migrants, particularment dones, que des de les societats del nord es demanen per oferir-les feines en precari a domicilis, empreses de serveis i explotacions agràries.

El treball no remunerat de les dones, a més, ha estat i segueix essent fonamental pel funcionament de la societat. Les feministes evidencien la necessitat urgent de posar punt i final a aquest sistema extrem d'explotació.  Més enllà de l'exigència, però, cal que ens arromanguem per concretar formes efectives de fer-ho, no?

La nostra salut hauria de deixar de representar una oportunitat de negoci pels inversors. Només d'aquesta manera es pot garantir que tota la ciutadania pugui rebre assistència sanitària de qualitat en igualtat de condicions. És perfectament possible i hauria de formar part del programa polític de qualsevol força que es reivindiqui transformadora. No és evident?

La seguretat social està inventada des de fa molt temps, no obstant això, moltes persones reben una atenció i protecció del tot insuficients, i altres, si poden, paguen quotes a companyies privades per tal de sentir-se "segures" davant de necessitats d'atenció sanitària, d'accidents, de problemes en l'habitatge o d'altres eventualitats adverses en la vida quotidiana. Aquest sistema de previsió, en mans del sector públic, sense excepcions, hauria de garantir igualtat de drets i moltíssima més tranquil·litat al conjunt de la ciutadania. Què ha de passar per a que "l'esquerra transformadora" decideixi reclamar l'assumpció per part de l'Estat de tot el sistema d'assegurances?

Quin sentit té el manteniment d'interessos privats en una part més que significativa de les escoles i universitats? L'educació, en tots el seus cicles, ha de ser considerada com un servei públic i laic, lliure de la influència d'interessos econòmics o religiosos.

I en relació a les entitats de crèdit, està més que dit i repetit que el que interessa als banquers no es correspon de cap manera amb el que necessiten les persones que viuen de la seva feina o de la seva pensió. Cal democratitzar el sistema financer i fer-ho significa desprivatitzar l'activitat bancària.

Milers de persones es troben sense llar. El mercat immobiliari converteix en paper mullat la legislació que reconeix el dret a l'habitatge digne i adequat. La construcció d'habitatge social i les normes que posen límits al lloguer són positives. Quin dubte hi ha? Resulten però mesures del tot insuficients davant la voracitat de les immobiliàries. La necessitat d'atacar el problema des de l'arrel és una assignatura pendent per a totes les entitats socials i polítiques.

L'escalfament global, l'esgotament dels recursos, la pèrdua accelerada de diversitat biològica, les sequeres, la contaminació, els fenòmens meteorològics extrems... comprometen el futur de la vida sobre el nostre planeta. La responsabilitat de les empreses de l'oligopoli energètic en la degradació del medi ambient ja és més que evident, però els responsables polítics dels països més industrialitzats confien en què qui evitarà el col·lapse ecològic seran les mateixes companyies que ens condueixen cap a la catàstrofe, ara ja interessades en el profit que poden treure de fonts d'energia renovable. Ja han deixat clar que no abandonaran els combustibles fòssils i que explotaran a la seva manera les reserves minerals necessàries per les noves tecnologies. Fora desitjable que les administracions, en comptes d'afavorir l'activitat d'aquests consorcis, prenguessin en les seves mans el control de les principals empreses del sector, facilitessin i promoguessin la creació de comunitats energètiques, fessin possible l'existència de xarxes descentralitzades de generadors d'energia neta i racionalitzessin el consum.

I així podriem seguir i seguir... sobre la democratització necessària de tants i tants altres àmbits de la producció, dels serveis, de la vida cultural, de la seguretat ciutadana... I de la Justícia.  El canvi en l'estructura i comportament d'un poder judicial com l'espanyol, ideològicament esbiaixat cap a la dreta extrema i decidit a intervenir en la vida política, representa en l'actualitat una de les tasques més complicades en l'agenda de qualsevol majoria democràtica.

Cal pensar en una fiscalitat que deixi d'afavorir a qui més té, en potenciar decididament l'economia social i solidària i el comerç de proximitat, en uns transports públics lliures  d'intromissions del capital privat, en un sistema de telecomunicacions totalment públic, en propiciar la creació de xarxes socials de comunicació cooperatives, que marquin camins per treure's de sobre el més aviat possible la dictadura de Google, Amazon i d'altres gegants de la indústria digital.

Es tracta de posar l'activitat econòmica i institucional al servei de les persones i no a la inversa. Es tracta, òbviament, d'idees revolucionàries i ambicioses, que  ningú pot presentar com a cosa fàcil, però si no es formulen propostes concretes en aquest sentit, si no comencem a dibuixar de nou un ordre de coses just, democràtic i racional, governat per lleis alternatives a les del mercat, es farà impossible aturar l'avanç cap a la distopia.

Hi ha entitats, com les que es troben associades a ECAS, o Òmnium Cultural, o Coop57, que impulsen el Projecte Lliures, o tantes altres que treballen "per un futur lliure de desigualtats", dia a dia, sobre realitats socials i personals concretes, i que no poden deixar d'assenyalar que la pobresa es cronifica. La precarietat laboral persisteix.

Com sortir de la pobresa

Les dades espanten. Els informes i estudis que difonen les esmentades entitats constaten que, a Catalunya, una de cada tres persones es troba en risc d'exclusió social i la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. El seixanta per cent de les llars en pobresa severa no reben cap mena de prestació social. A la ciutat de Barcelona, 4.800 persones es troben sense llar i 1.384 dormen al carrer, segons les dades recollides per la Fundació Arrels.

A l'Estat espanyol, 12,3 milions de persones viuen en situació de risc d'exclusió social, i entre elles 1,4 milions compten amb educació superior.

Les mesures aplicades i anunciades pel "progressisme" per "millorar la vida de la gent" no es poden menysprear de cap manera, però arriben on arriben, que és molt poc en relació a la magnitud de la fractura social existent.

La realitat, certament, és la que és. El triomfalisme que caracteritza el discurs de governants "progressistes" no ajuda a canviar-la. Tal com assenyala l'informe FOESSA, "vivim en una societat en la qual la integració es recolza sobre bases més febles i l'exclusió s'enquista en l'estructura social".

Les interpretacions segons les quals les possibilitats de reducció de la pobresa es troben directament vinculades al creixement de l'activitat econòmica i als nivells d'ocupació són excessivament simplistes. Les receptes de l'esquerra que governa no aconsegueixen ni poden aconseguir canviar la percepció que té una part més que important de la població. Un sector enorme de la nostra societat no veu possibilitats de sortir de la pobresa, veu el risc de caure-hi i  pateix el deteriorament constant dels sistemes d'educació pública, de salut, de l'accés a l'habitatge, del transport, del medi ambient...

Una part de l'esquerra va aconseguir prou suport per aturar la dreta extremadament neoliberal en la seva pretensió de fer-se de nou amb l'aparell del govern central, i això és important, però del tot insuficient. Tal com va dir l'ex-diputat del la CUP David Fernàndez en un entrevista per aquest diari, "si el programa polític perquè no governi l'extrema dreta es redueix simplement a què no governi l'extrema dreta, únicament com a proclama, aquesta és la via més curta perquè guanyi".

Els que en altre temps havien escrit i parlat sobre vies de transició al socialisme fa molt que van renunciar a idees d'estudi i reivindicació de democràcia econòmica. Van dimitir  del seu compromís més o menys radical amb projectes de canvi de les estructures socials.

I la major part del que avui es considera esquerra de l'esquerra sembla més interessada en guanyar batalles administratives que en la formulació i explicació de propostes que permetin imaginar un futur d'igualtat, solidaritat i vida harmònica amb la naturalesa.

"Sé que les pel·lícules i sèries distòpiques s'han posat de moda. Caldrà dir als guionistes que no elucubrin tant, que la fantasia més grossa es troba en el capitalisme", escriu Gustavo Duch en els seus Cuentos del progreso. Es diria que cada cop hi ha més gent que entén que la major part dels problemes que patim al planeta terra són conseqüència del capitalisme. El que falta és massa crítica per treballar en favor d'un canvi de sistema. Ens trobem en un bon moment per pensar-hi, però cal fer-ho amb urgència.