"Deixem de finançar a les persones i institucions que ens maten; comencem a finançar les coses que necessitem per a sobreviure"
-Jenna Wortham on NYT
La seguretat s'ha convertit en un tema central en el debat públic. Des de polítics, periodistes o tertulians fins a la gent del bar; a tot arreu comentaris assegurant que la "delinqüència puja" que el país "és cada cop més insegur", entre algunes de les afirmacions que van seguides de demandes com: "més policies" i "més mà dura" que acaben incloent l'associació de la migració amb la delinqüència.
Aquest relat l'ha impulsat la dreta, dreta extrema i extrema dreta i l'han incorporat forces autoanomenades progressistes. Les mateixes que amb les seves polítiques assassinen migrants a la frontera sud, despleguen campanyes com l'actual de Mossos: "La por canvia de bàndol" o persegueixen canalla àrab amb protocols com el PRODERAEV.
No és d'estranyar que cali un relat que genera un espai confortable per mirar de lluny el fenomen. Fabricant un perfil culpable a l'imaginari col·lectiu, només cal controlar, contenir i reprimir aquest perfil per estar segures. I aquest perfil és el diferent, que ve de fora, que posa en qüestió el sistema i que protesta per defensar drets civils i polítics. Un 'aquell' allunyat de 'nosaltres'. Un nosaltres fabricat per mantenir la jerarquia social (racial, econòmica, cultural, sexoafectiva) i l'hegemonia política.
Per tant, la seguretat que volen protegir amb la vigilància policial omnipresent, és la dels que ens exploten mentre perdem la nostra humanitat. Vegem-ho amb dades: Segons Interior, els 16.783 agents de mossos d'esquadra dediquen 6070 hores diàriament a "prevenció", sota la que realitzen 2.436 identificacions i 358 controls policials al dia. El resultat?, unes 105 detencions al dia basades en la perfilació criminal a través d'operatius com el Pla endreça a Barcelona o el Pla Tremall -col·laborant amb Policia Nacional resultant que el 77% de les detencions són persones indocumentades que acaben privades de llibertat al CIE.
Donats els resultats, la inversió de temps i efectius en vigilància policial veiem que la funció principal de la policia és controlar i contenir el que es considera perillós per al sistema, no pas protegir la seguretat ciutadana ni molt menys la convivència veïnal. Ja que, només es fan 152 contactes diaris amb la comunitat veïnal entesos des del que anomenen 'policia de proximitat'. I ens preguntem, de proximitat, a qui?
Si aquesta és la proximitat que ofereixen, millor que continuem guardant les distàncies.
De fons, recordem que la delinqüència no és una mesura de maldat o inseguretat. Un
delicte és simplement qualsevol activitat que infringeixi una llei penal. No tota violència és un delicte, i no tots els delictes impliquen violència. De fet, la immensa majoria de la violència no es comptabilitza com a delicte, perquè gran part de la violència no està tipificada com a tal.
El que s'etiqueta com a delicte és en gran part producte de decisions polítiques per a mantenir les relacions de poder existents. Per exemple: l'Estat tipifica com a delicte el furt en botigues, però no el robatori de salaris, protegint així els empresaris que roben als seus treballadors i castigant les persones que agafen el que necessiten per a sobreviure.
En canvi, quan sentim que 'augmenten els delictes' tenim la sensació d'estar en perill imminent. Però no hem aparegut de sobte en aquest escenari de relació inconscient entre delinqüència i inseguretat física. Aquí rau la importància de la batalla cultural.
Els mateixos mitjans de comunicació son part imprescindible d'aquesta batalla, contribuint en la difusió del relat securitari quan, per exemple, potencia prejudicis i alimenta imaginaris discriminatoris amb l'ús de llenguatge, imatges, cobertura i difusió de certes organitzacions i/o actors polítics.
Si realment ens interessa la seguretat de la gent, no es pot permetre que els discursos d'odi formin part dels processos legislatius perquè llavors les polítiques esdevenen fronteres internes. No ens podem permetre un model de ciutadania excloent, segregant a les persones en un rànquing de drets i possibilitats i alhora castigant els pocs mecanismes de subsistència als que tenen accés les persones excloses.
Segons l'IDESCAT, durant els últims 30 anys han arribat a Catalunya gairebé 2 milions de persones d'unes 150 nacionalitats i 300 llengües diferents. El problema no és la diferència, sinó la necessitat impostergable de sobirania per construir des d'un estat propi una societat més justa. Això passa per reconèixer, reparar i construir des de la responsabilitat envers altres pobles i comunitats dins i fora del Principat. Aquesta necessitat passa per no invertir en policia sinó en estructures de seguretat comunitàries que posen realment al centre les necessitats de la gent per viure i sentir-se segura.
Però l'acord per la investidura del PSOE a Madrid que inclou un increment substancial al pressupost policial i penitenciari, no sembla indicar que la via que ha escollit el Govern sigui la de seguretat per les veïnes del país, sinó la de vigilar, contenir i controlar al diferent. Al final, el que es desprèn, és que el discurs securitari basat en la por serveix per amagar la desatenció en polítiques socials.
Als barris, però, les experiències com les xarxes de suport veïnal o el moviment per la defensa de l'habitatge ens mostren que la realitat no és la que ens volen vendre. Ho veiem clar a estructures de seguretat comunitària com les del Raval a Barcelona o la Xarxa d'Estructures Populars i Comunitàries de Manresa.
Recordem que la classe és un constructe econòmic conformat pel gènere i per raça i els discursos securitaris criminalitzadors de la dissidència són un atac directe a les classes populars. Si ens toquen a una ens toquen a totes?