Sergi Sol, periodista

A Arnaldo li seguiran dient de tot. És més rendible, per a la dreta, continuar ignorant que és l'artífex principal del final d'ETA. En comptes de posar-hi l'accent es prefereix continuar removent tombes i posant sal a la ferida. Però no per guarir res sinó perquè segueixi coent.

Arnaldo, per la seva trajectòria i vàlua, mereixeria optar a la Lehendakaritza. No hi ha cap altre igual a l'esquerra abertzale. Perquè líders amb el seu carisma només apareixen de tant en tant. El PNB ha tingut un Arzallus. No pas a vint. El PSOE, un Zapatero. Felipe sempre va ser un engany i el felipisme és avui una rèmora. El PSC a Maragall. CDC a un colós com Pujol, encara que després van fer com que se n'avergonyien, per evitar que els esquitxés la rebotiga. Esquerra Unida va tenir a Anguita. I ERC encara té Junqueras, que comparteix amb Otegi estratègia i reflexions.

Hi ha una violència que no només ha deixat un rastre de mort sinó que segueix avui operant com un record que impedeix girar full. I això continua condicionant avui l'esquerra abertzale. Sempre juguen amb el mateix argument en contra, que a falta de qualsevol proposta constructiva o idea per a cap debat serveix per desqualificar-los. Sense més. És una via per la qual s'intenta arraconar Bildu, per a restar-la al terreny de joc. Això és una necessitat aritmètica per a una dreta que ha declarat la guerra a la perifèria.

Davant dirigents com Jon Iñarritu o Óscar Matute la desqualificació -que persegueix la mort civil i l'apartheid polític- decau, perquè aquests no estaven a l'esquerra abertzale.

Per això en els darrers anys el principal esforç de Bildu ha estat lluitar per rehabilitar-se. Primer, a través de l'ERC de Junqueras. Amb aliances electorals. No va ser possible el 2014. ERC, tot i voler, va veure llavors massa riscos. Just acabaven de fitxar Ernest Maragall per a les europees. El 2019 sí que es va concretar aquesta aliança que ara tot indica que és de llarg recorregut. Després d'ERC, l'esquerra abertzale va veure una nova oportunitat en els acords amb el PSOE. No van dubtar a anar per aquest camí malgrat les crítiques. I van encertar de ple. Per això, també per això, avui Bildu aspira a guanyar unes eleccions al PNB a les Vascongades que és com acostumava a nomenar Jon Idígoras al País Basc. No és menor el que ha aconseguit Otegi, treure a l'esquerra abertzale de les brases de la violència i situar-la en la lluita per l'hegemonia.

Otegi no es presentarà perquè sigui un mal candidat. Al contrari, té discurs, maneres i capacitat de seducció. Ni perquè se li hagi passat l'arròs. Amb els seus 65 anys està en plena forma. No es presenta perquè opta per l'estratègia que l'esquerra abertzale segueixi creixent i rehabilitant-se amb plenitud. Podria ser Otegi una excel·lent carta electoral però prioritza una estratègia en perjudici d'una candidatura que tindria en Otegi, vist el que s'ha vist, un esperó facilot. Per això, al seu torn, té tot el sentit que es presenti per continuar sent el coordinador general de Bildu i persisteix així en una estratègia que necessita una mà ferma, amb autoritat i de llums llargues per seguir pel carril.

Bildu pot guanyar. Però no aconseguirà la Lehendakaritza encara. Senzillament perquè el PNB i el PSE tenen una aliança que és el seu antídot per evitar aquesta possibilitat. Guanyar i no governar és com quedar-te amb la mel als llavis. Però per a les Vascongades i l'esquerra abertzale no és, de cap manera, menor. Sobretot quan es va apostar per deixar que els llums curts impedissin veure més enllà. Sense presses però sense pausa.