Conxa Rodríguez Vives, autora de 'Ramon Cabrera, a l'exili', 'Piano a cuatro manos' i 'Los exilios de Ramón Cabrera' sobre la figura històrica del general tortosí.

Òbviament, Ramon Cabrera està de moda. Fa poc temps parlava de la novel·la de Francesc Bodí, L'única veritat, en la que el general tortosí deambula de rerefons en la construcció, ben feta i engrapadora, d'una nissaga familiar que s'allarga 150 anys d'història per paratges geogràfics espargits arreu del món. La fórmula és coneguda: recrear la història a través de personatges o generacions, però no tots l'encerten com Francesc Bodí. Ara és una altra novel·la -aquesta històrica, sense trencacaps-, la que posa a Cabrera de protagonista: Tothom han de morir, de Xavier Theros. No tant totxo com l'anterior, però Déu n'hi do. Les dues comparteixen la fugacitat del personatge. Qui tem més al Tigre, Bodí o Theros? El mite en l'ombra, sempre al darrere, perseguint-lo sense encarar-lo.

Tothom han de morir, editat per La Campana, és una crònica de la guerra que no va ser. La guerra dels Matiners o Segona Guerra Carlina, de 1846 a 1849, es diu també revolta perquè va quedar molt limitada a Catalunya, concretament a les comarques de l'interior on, per casualitat o causalitat, avui en dia bull l'independentisme; reductes històrics del catalanisme de soca-rel. Però això és una altra història.

El que ací s'escau és que Tothom han de morir navega en el decurs d'un conflicte històric per desmitificar-lo: el que fa l'autor en la sèrie de novel·les històriques que ha fet, fa i farà. Torna el protagonista principal, Llátzer Llampades, aquesta vegada internant-se en la Catalunya de boscos espessos i profunds, on fins i tot viuen contents un grup de nans, i per on campen una colla de guerrilles sanguinàries que a vegades es confonen amb els que els cerquen. Per la banda carlina (aborigen i rebel) el bandolerisme s'infiltra en la lluita política. La relació entre els presoners a qui els han promès una amnistia per eliminar la colla de criminals, l'exèrcit oficial i feble i els carlins i bandolers, a vegades, està massa embolicada. Theros embolica, que fa fort, però confon i fa perdre el fil.

Resulta molt interessant, en canvi, el contrast entre el decurs de la vida quotidiana a Barcelona, a través de les cartes que escriu Bartomeua Gelabert, vídua de Niubó, a Llampades, i la vida a pagès. El camp i la ciutat; la ruralia i l'urbà; l'interior amagat i el mar obert; els grans canvis del segle que arriben a Barcelona, com el tren, símbol de la industrialització. La vídua de Niubó és una mostra de l'enginy de Theros per posar noms, cognoms i malnoms als personatges. Gatamaula, Josepó de les Misses, que, evidentment no és cap capellà, Saragatall, Budellera, Escarabatxeres, l'italià Mitjamerdi, el senyor Boniquet, Rat de Vidrà, o el valencià Tio Nel·lo que vesteix en saraguells i porta penjada una manta morellana. Qui en dóna més, de xalera onomàstica? Fins i tot, una cantarella, sona musical: "Dur té el cor don Carles, vell i cruel. I només sis anys la nena, innocent, Isabel".

La revolta dels Matiners no va protagonitzar els nivells de violència, tortura o canibalisme que van produir-se en la Primera Guerra Carlina (1833-1840), però el rastre de què es coneix com la darrera guerra primitiva, la dels Set Anys, perdura en la revolta dels Matiners. El que no és el mateix en la primera que en la segona, és Ramon Cabrera. Per això, arriba un espia anglès, per endur-se'l. Andrew Paxton, conegut com l'Andy, enviat per lord Palmerston, cap del Foreign Office, que en aquell moment domina l'imperi més gran del món. Cabrera acaba com va acabar: ben instal·lat i casat a Anglaterra, on la seva esposa llueix els títols de comtessa de Morella i marquesa del Ter sense haver vist ni el poble ni el riu, i l'Andy s'esfuma en les tenebres de l'Índia fent un tomb per l'imperi on mai es feia fosc perquè quan s'amagava el sol, per una banda, sortia per l'altra.

Theros i Boldi són els darrers enxampats a les garres del Tigre, però no són els únics. Abans no han resistit la temptació Pío Baroja, Benito Pérez Galdós, Ramón María del Valle-Inclán, Joan Perucho, Antonio Gala, Andreu Carranza, Fernando Martínez Lainez, Carlo Domingo, Josep Carles Clemente, Víctor Decofrens o Joan Sorribes. O una servidora que va optar per donar el protagonisme a les dones de Cabrera, l'esposa i la filla petita, que en una luxosa sala tenien dos pianos que tocaven a quatre mans. Cabrera les escoltava a la dècada de 1870 mentre rumiava el seu futur polític (la gran traició o el canvi natural), ferit des de 1836 per l'execució de la seva mare a Tortosa, que li remordia la consciència i la culpabilitat. Si en lloc de ser català hagués sigut nord-americà, Hollywood aniria per la tercera pel·lícula. Aquí, a vore qui serà el pròxim escriptor que toque el piano de can Cabrera?