Laia Costa, jurista i membre de FICAT.

Pocs temes relacionats amb la normativa jurídica són tan clars com el dret a ser empadronat que, recordem, alhora és també una obligació per a tota persona ciutadana, tal com ja es feia en temps bíblics. Segons la llei actual "tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure's al padró del municipi en el qual resideix habitualment". És a dir, és un dret, i al mateix temps, una obligació que tota persona ha d'exercitar.

A més, l'Institut Nacional d'Estadística disposa, des de l'any 1997, que s'ha d'empadronar a "tota persona que resideixi al municipi amb independència de les controvèrsies juridicoprivades sobre la titularitat de l'habitatge" i "de les circumstàncies físiques, higièniques o sanitàries o de qualsevol altra classe que afectin el domicili. En conseqüència, els infrahabitatges (xaboles, caravanes, coves, etc., i fins i tot en absència total de sostre) poden i han de figurar com a domicilis vàlids en el padró".

Els obstacles per accedir al padró

El que hi ha de fons en el problema de l'accés a l'empadronament és la greu situació d'exclusió residencial que té Catalunya. El nombre de persones que es troben en aquesta situació segons l'informe INSOCAT núm. 14 sobre Habitatge i exclusió residencial a Catalunya de 2022, és de 915.000 persones vivint en un habitatge insegur (per exemple relloguer d'habitacions, acollida de familiars, ocupació) i 1,3 milions en habitatge inadequat (viure en un local, en estructures temporals com caravanes, assentaments, amb sobreocupació extrema, etc,), sense tenir en compte les persones que viuen al carrer.

Ara bé, els obstacles per accedir a l'empadronament provenen del fet que el padró, que és només un registre dels ciutadans que viuen en un municipi, s'ha convertit en el document principal per accedir als drets més bàsics i això ha comportat que qui teòricament és el garant de l'exercici dels drets s'hagi vist amb el poder de decidir qui es mereix ser ciutadà i qui no.

L'exemple més evident va ser el 2020, quan l'ajuntament de Premià de Mar va acordar que només es podrien empadronar les persones que tinguessin títol de propietat o contracte de lloguer. Aquesta moció va ser denunciada davant els tribunals que van donar la raó als demandants. Segons el jutge, s'utilitzava el padró com a "eina" per expulsar les persones "indesitjables": "el que pretén en realitat l'Ajuntament és restringir el dret de residència en el seu territori a persones que considera indesitjables (....). Aquesta 'neteja residencial' que pretén l'Ajuntament, no sols està afectant els okupes sinó a persones que no poden aconseguir els documents requerits, com poden ser estrangers no legalitzats, persones en exclusió residencial, persones amb problemes residencials, pobres, refugiats, etc. La pretensió de l'Ajuntament és obtenir un 'món feliç o perfecte' en el seu terme municipal. Aquesta pretensió és absolutament reprovable, discriminatòria, injusta i contrària als principis que regeixen la nostra societat, que ha de basar-se en conceptes de solidaritat i cooperació i no per conceptes d'exclusió com el que resulta de l'acte administratiu impugnat".

Malauradament molts ajuntaments, encara ara, continuen utilitzant el padró amb aquesta  finalitat.

I què podem fer?

Les entitats i col·lectius que acompanyen les persones en situació d'exclusió residencial han de continuar denunciant les dificultats per empadronar-se, presentant queixes dels casos concrets al propi Ajuntament, al defensor municipal si n'hi ha, així com al Síndic de Greuges. Aquest no només ha reobert un estudi sobre l'empadronament a Catalunya arran de les polèmiques declaracions de l'alcaldessa de Ripoll, en relació amb l'empadronament de les persones migrades, sinó que de forma conjunta amb el Síndic de Greuges de Barcelona, ha posat de manifest que el període de tres mesos que té l'administració per resoldre la sol·licitud d'empadronament ha d'incloure qualsevol tràmit de comprovació del domicili del ciutadà, i ha recordat que de no fer-ho en aquest termini, la persona ha de ser empadronada.

Cal que des dels municipis per una banda, informin a tota la població de la possibilitat d'empadronar en domicili social/fictici en una seu dels Ajuntaments en els casos d'exclusió residencial quan les persones no poden ser empadronats al lloc on realment viuen, com en els casos de relloguer de l'habitatge o habitació, quan existeixi risc d'expulsió si s'empadronen en el domicili on viuen. I per l'altre que deixin de posar obstacles a l'obligació que tenen els ciutadans d’empadronar-se.

Ara mateix és més necessari que mai que la Generalitat de Catalunya, les  Diputacions, els Consells Comarcals, les Associacions de Municipis, i totes les sindicatures posin com a prioritat en les seves agendes el primer dret de ciutadania que és el padró, i s' acabi ja, amb aquesta lluita...bíblica.

*Aquest article forma part de l'Anuari de Drets Socials 2023 de l'Observatori DESCA, on s'analitza l'estat d'altres drets socials com el dret a l'habitatge o els drets ambientals.