Brasil en perill: tres bombes de rellotgeria

Boaventura de Sousa Santos 

Sociòleg. Director del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coímbra

La democràcia brasilera està a la vora de l’abisme. El cop institucional que es va iniciar amb l’impeachment contra la presidenta Dilma Rousseff i va prosseguir amb l’empresonament injust de l’ex-president Lula da Silva està gairebé consumat. La consumació del cop significa avui una cosa molt diferent del que inicialment van pensar moltes de les forces polítiques i socials que el van protagonitzar o no es van oposar. Algunes d’aquestes forces van actuar o van reaccionar amb el convenciment genuí que el cop pretenia regenerar la democràcia brasilera per via de la lluita contra la corrupció; uns altres van entendre que era la manera de neutralitzar l’ascens de les classes populars a un nivell de vida que més tard o més d’hora amenaçaria no només les elits, sinó també les classes mitjanes (moltes d’elles producte de les polítiques redistributives contra les quals ara es mobilitzen). Òbviament, cap d’aquests grups parlava de cop i tots dos creien que la democràcia era estable. No es van adonar que hi havia tres bombes rellotgeria construïdes en temps molt diversos, però amb la possibilitat d’explotar simultàniament. Si això passava, la democràcia revelaria tota la seva fragilitat i possiblement no sobreviuria.

La primera bomba de rellotgeria es va construir en el temps colonial i en el procés d’independència, es va accionar de manera particularment brutal diverses vegades al llarg de la història moderna de Brasil, encara que mai es va desactivar eficaçment. Es tracta de l’ADN d’una societat dividida entre senyors i servents, elits oligàrquiques i  poble ignorant, entre la normalitat institucional i la violència extra-institucional, una societat extremadament desigual en la qual la desigualtat socioeconòmica mai pot separar-se del prejudici racial i sexual.

Malgrat tots els errors i defectes, els governs del Partit dels Treballadors (PT) van ser els que més van contribuir a desactivar aquesta bomba, creant polítiques de redistribució social i de lluita contra la discriminació racial i sexual sense precedents en la història de Brasil. Perquè la desactivació fos eficaç era necessari que aquestes polítiques resultessin sostenibles i es mantinguessin durant diverses generacions a fi que la memòria de l’extrema desigualtat i de la crua discriminació deixés de ser políticament reactivable. Com això no ha succeït, les polítiques van tenir altres efectes, però no l’efecte de desactivar la bomba de rellotgeria. Pel contrari, van provocar a qui tenia poder per activar-la i fer-ho el més aviat possible, abans que fos massa tard i les amenaces per a les elits i les classes mitjanes es tornessin irreversibles. L’avassalladora demonització del PT pels mitjans oligopolistes, sobretot a partir del 2013, va posar de manifest l’urgència amb la qual es volia posar fi a l’amenaça.

La segona bomba de rellotgeria es va construir durant la dictadura militar, que va governar el país entre 1964 i 1985, i en la manera en què es va negociar la transició a la democràcia. Va consistir a mantenir les Forces Armades (FFAA) com a últim garant de l’ordre polític intern i no només com a garant de la defensa contra una amenaça estrangera, com és normal en les democràcies. “Últim” vol dir en situació de disposició per intervenir a qualsevol moment definit per les FFAA com a excepcional. Per això no va ser possible castigar els crims de la dictadura (a diferència de l’Argentina, però en la mateixa línia de Xile) i, per contra, els militars van imposar als constituents de 1988 vint-i-vuit paràgrafs sobre l’estatut constitucional de les FFAA. Per això també molts dels qui van governar durant la dictadura van poder seguir governant com a polítics elegits al Congrés democràtic. Apel·lar a la intervenció militar i a la ideologia militarista autoritària va quedar sempre latent, a punt d’explotar. Per això, quan en els últims mesos els militars van començar a intervenir més activament en la política interna (per exemple, apel·lant a la permanència a la presó de Lula), semblava normal, donades les circumstàncies excepcionals.

La tercera bomba de rellotgeria es va construir als Estats Units a partir del 2009 (cop institucional a Hondures), quan el Govern nord-americà es va adonar que el subcontinent fugia del seu control mantingut sense interrupció (amb l’excepció de la “distracció” a Cuba) al llarg de tot el segle XX. La pèrdua de control tenia ara dos perills per a la seguretat dels Estats Units: el qüestionament de l’accés il·limitat als immensos recursos naturals i la presència cada vegada més preocupant de la Xina en el continent, el país que, molt abans de Trump, es va considerar la nova amenaça global a la unipolaritat internacional conquistada pels Estats Units després de la caiguda del Mur de Berlín. La bomba va començar llavors a construir-se, no solament amb els mecanismes tradicionals de la CIA i l’Institut de l’Hemisferi Occidental per a la Cooperació en Seguretat (també conegut per la seva denominació anterior, Escola Militar de les Amériques), sinó sobretot amb els nous mecanismes de l’anomenada defensa de la “democràcia amiga de l’economia de mercat”.

Això va significar que, més enllà del Govern nord-americà, la intervenció podria incloure organitzacions de la societat civil vinculades als interessos econòmics dels Estats Units (per exemple, les finançades pels germans Koch). En conseqüència, és una defensa de la democràcia condicionada pels interessos del mercat i, per això, descartable sempre que els interessos ho exigeixin. Aquesta bomba de rellotgeria va mostrar que ja estava llesta per operar al Brasil des de les protestes del 2013. Va ser millorada gràcies a l’oportunitat històrica oferta per la corrupció. La gran inversió nord-americana en el sistema judicial es va iniciar a principis del 1990, en la Rússia postsoviética, i també a Colòmbia, entre molts altres països. Si la qüestió no és el regime change, la intervenció ha de ser despolititzada. La lluita contra la corrupció és precisament això. Sabem que les dades més importants de l’operació Renta Jato van ser proporcionades pel Departament de Justícia dels EUA. La resta va ser resultat de la miserable “delació premiada”. El jutge Sérgio Moro es va transformar en l’agent principal d’aquesta intervenció imperial. Solament que la lluita contra la corrupció per si sola no serà suficient en el cas de Brasil. Ho va ser per neutralitzar l’aliança del Brasil amb la Xina en l’àmbit dels BRICS, però no serà suficient per obrir plenament Brasil als interessos de les multinacionals. És que, com a resultat de les polítiques dels últims quaranta anys (algunes vingudes de la dictadura), Brasil va tenir fins fa poc immenses reserves de petroli fora del mercat internacional, té dues importants empreses públiques i dos bancs públics, i 57 universitats federals completament gratuïtes. És a dir, és un país molt distant de l’ideal neoliberal, i per aproximar-se al mateix es necessita una intervenció més autoritària, donada l’acceptació de les polítiques socials del PT per la població brasilera.

Així va sorgir Jair Bolsonaro com el candidat “preferit dels mercats”. El que ell diu sobre les dones, els negres o els homosexuals o sobre la tortura poc interessa als “mercats”. Poc interessa que el clima d’odi que ell va crear estigui incendiant el país. En la matinada del passat dilluns 8, el conegut mestre de capoeira Moa do Katende va ser assassinat a Salvador per un seguidor de Bolsonaro a qui no li va agradar que el mestre expressés el seu suport a Haddad. I això és només el començament. Res d’això interessa als “mercats” mentre que la seva política econòmica sigui semblant a la del dictador Pinochet a Xile. I tot porta a pensar que ho serà, doncs el seu economista de capçalera té coneixement directe d’aquesta infame política xilena. El polític d’extrema dreta nord-americana, Steve Bannon, recolza Bolsonaro, però és només la cara visible del suport imperial.

Els analistes del món digital estan sorpresos amb l’excel·lència de la tècnica de la campanya bolsonarista a les xarxes socials, que va incloure micro-direccionament, màrqueting digital ultrapersonalitzat, manipulació de sentiments, fake news, robots, perfils automatitzats, etcètera. Qui va veure la setmana passada en la televisió pública nord-americana (PBS) el documental titulat DarkMoney, sobre la influència dels diners en les eleccions dels Estats Units, pot concloure fàcilment que les fake news a Brasil (sobre nens, armes i comunisme, etcètera), són la traducció al portuguès de les que el darkmoney fa circular als Estats Units per promoure o destruir candidats. Si alguns centres d’emissió de missatges tenen seu a Miami i Lisboa és poc rellevant (malgrat ser veritat).

La victòria de Jair Bolsonaro en segona volta significarà la detonació simultània de les tres bombes de rellotgeria. I difícilment la democràcia brasilera sobreviurà a la destrucció que provocarà. Per això la segona volta és una qüestió de règim, un autèntic plebiscit sobre si el Brasil ha de continuar sent una democràcia o passarà a ser una dictadura de nou tipus. Un molt recent llibre meu circula avui bastant al Brasil. Es titula Esquerres del món, uniu-vos! Mantinc tot el que dic aquí, però el moment m’obliga a una invocació més àmplia: demòcrates brasilers, uniu-vos! És cert que la dreta brasilera va mostrar en els últims dos anys una afecció molt condicional a la democràcia, en alinear-se amb el comportament descontrolat (més aviat controlat en altres llocs) per part del poder judicial, però estic segur que amplis sectors de la mateixa no estan disposats a suïcidar-se per servir “els mercats”. Han d’unir-se activament en la lluita contra Bolsonaro. Sé que molts no podran demanar el vot per Haddad, doncs el seu odi al PT és gran. Però hi ha prou que diguin: no votin per Bolsonaro. Imagino i espero que això sigui dit públicament i moltes vegades per algú que en un altre temps va ser gran amic meu, Fernando Henrique Cardoso, ex-president del Brasil i, abans d’això, un gran sociòleg i doctor honoris causa per la Universitat de Coímbra, de qui vaig pronunciar el discurs d’elogi. Tots i totes (les dones no tindran en els propers temps un paper més decisiu per a les seves vides i les de tots els brasilers) han d’involucrar-se activament i porta a porta. I cal que tinguin en ment dues coses. Primer, el feixisme de masses mai el van fer masses feixistes, sinó minories feixistes ben organitzades que van saber capitalitzar les aspiracions legítimes dels ciutadans comuns a viure amb una ocupació digna i seguretat. Segon, en el punt en què ens trobem, per assegurar un cert retorn a la normalitat democràtica, no hi ha prou que Haddad guanyi: ha de fer-ho amb un folgat marge.