78 anys de l’assassinat de Lluís Companys, home d’esquerres, republicà i federalista

Miguel Guillén

Aquest 15 d’octubre es compleixen 78 anys de l’ignominiós afusellament de Lluís Companys al castell de Montjuïc de Barcelona, després d’haver estat capturat a França per la Gestapo i torturat i sotmès a un consell de guerra per les autoritats franquistes. Toca, doncs, commemorar l’efemèride i recordar i honorar la figura d’un dels grans dirigents que ha tingut la nostra esquerra.

Advocat de sindicalistes, periodista i polític destacat, Companys va ser diputat a les Corts Generals, president del Parlament de Catalunya, president de la Generalitat, governador civil de Barcelona (ambicionava ser alcalde de la capital catalana, però tan sols va ocupar el càrrec provisionalment durant unes hores, ja que Macià no hi estava d’acord) i ministre de la Marina del govern Azaña, entre altres càrrecs. Va participar en la fundació de la Unió de Rabassaires el 1922 i d’Esquerra Republicana de Catalunya el 1931. Abans, havia format part de partits com Unió Republicana, Unió Federal Nacionalista Republicana, Partit Reformista, Bloc Republicà Autonomista i Partit Republicà Català. Un dels fets més coneguts de la seva trajectòria va ser la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola el vespre del 6 d’octubre de 1934, des del balcó de la Generalitat de Catalunya.

Lluís Companys era un home d’ideals profundament d’esquerres, republicans i federalistes, que a més estava ben relacionat amb l’anarcosindicalisme. Era íntim amic des de la infància de Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, destacat sindicalista i dirigent de la CNT. Era, com se sol dir, una persona que podia actuar com a pont entre diferents sensibilitats polítiques d’esquerres, cosa que avui en dia escasseja i que és més necessari que mai. En un interessant reportatge sobre la figura de Companys publicat pel diari Ara l’11 d’octubre de 2015, es recullen declaracions de diferents historiadors que crec que convé recuperar. M’ha semblat especialment interessant aquest comentari de Joaquim Aloy: “Macià i Companys venien d’unes tradicions molt diferents. Hi ha un factor molt important però que no s’ha de menystenir. Companys és l’home pont entre republicanisme, anarcosindicalisme, federalisme i catalanisme. Potser ara faria falta una figura així (…). Quan es va proclamar la República, Macià era independentista però Companys encara no”. Alguns correligionaris seus acusaven Companys de ser poc nacionalista. L’historiador Arnau González explica que “a diferència d’avui, al llarg de la trajectòria de Companys el terme catalanista tenia una interpretació bastant ambigua. Companys venia d’una tradició catalanista clara, de les esquerres catalanes, però aquesta qüestió no estava al centre del seu discurs”. També explica González que “el 1934 li demanen que demostri que és un veritable nacionalista i quasi un independentista. Quan proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola sembla acontentar aquells que li criticaven el poc compromís nacional”. Segons González, “la formació del govern Josep Tarradellas el 29 de setembre del 1936 amb la CNT va escandalitzar molta gent, que lamentava l’estratègia dilatòria de Companys davant la violència desfermada als carrers. Un sector minoritari del catalanisme, de l’independentisme radical i una sèrie d’elements d’ERC consideren que Companys era un obstacle per portar Catalunya a la independència. Es va plantejar assassinar o segrestar Companys”. Per a un altre historiador que coneix bé la seva figura, l’exdirigent de Catalunya a Comú i Podem Xavier Domènech, “si afrontem Companys només des de la perspectiva de la seva mort seria com tornar-lo a condemnar a mort. Hem de recordar la vida de Companys, perquè al capdavall si va ser afusellat va ser per la seva vida, una vida enormement complexa”.

Durant molts anys, la figura de Companys va ser obviada, particularment per sectors pujolistes que mai no el van considerar un dels seus. Avui, és freqüent veure líders neoconvergentes participant amb entusiasme en homenatges a Companys, potser per la manipulació que s’ha fet en els últims temps dels seus ideals, obviant interessadament el seu activisme en defensa dels sindicalistes i les seves conviccions radicalment d’esquerres i incorporant un independentisme que no va existir en Companys. Es diu que avui seria o diria tal o qual cosa. La veritat és que malauradament va ser vilment assassinat fa 78 anys i mai no ho podrem saber, per moltes conjectures que ens vinguin al cap.

Crec que convé recordar que l’Estadi Olímpic de Montjuïc porta el nom de Lluís Companys des del 2001 gràcies a una campanya impulsada i molt treballada per militants del sindicat de classe Comissions Obreres (CCOO). Una campanya que va comptar amb importants reticències procedents de les dretes catalanes quan es va iniciar allà per l’any 1988.

En un altre interessant reportatge de Xavi Tedo al diari Ara (6-10-2017) es recullen diverses declaracions d’il·lustres historiadors com Borja de Riquer, Enric Ucelay o el recentment desaparegut Josep Fontana. Per a Fontana, “Companys no va fer de cap manera un plantejament de separació, reivindicava un estat federal”. De Riquer emmarca aquella proclamació de Companys en clau espanyola: “la Generalitat va assumir, en nom de les esquerres espanyoles, que no tenia poder a Espanya, el no reconeixement del govern d’Espanya per l’entrada en l’executiu de la CEDA, de tendències autoritàries”. De Riquer reitera que no hi va haver cap declaració d’independència: “el Govern apel·la a l’esperit fundacional de la República del 1931 per reivindicar que fos federal i no centralista i ho imposa de facto amb una sobirania compartida que demostra la seva insatisfacció”. Enric Ucelay remarca el component social dels fets del 6 d’octubre: “era un conflicte entre esquerres i dretes, no una confrontació entre Catalunya i Espanya. A Europa avançava el feixisme i el conflicte tenia ressonància internacional”.

Avui, 78 anys després del seu assassinat, hem de recordar Lluís Companys com el que va ser: un home d’esquerres, republicà i compromès amb la defensa dels interessos de la classe obrera i la fraternitat entre els pobles. “Madrilenys, Catalunya us estima”, va exclamar el 14 de març de 1937 en un míting a la plaça de toros Monumental de Madrid. Lluís Companys va ser un home que, en vida, va ser admirat i estimat a Catalunya, òbviament, però també a la resta de les Espanyes. El febrer de 1936, després de ser alliberat de la presó al costat d’altres consellers del govern català, Companys havia de viatjar del Puerto de Santa María a Madrid. Primer va ser traslladat a Còrdova, on va pernoctar. Allà va oferir un míting en què va ser aclamat per molts cordovesos, de la mateixa manera que va ser victorejat en les diferents parades que el tren va anar efectuant en el seu viatge. Avui, Companys hauria de tenir molts més carrers i places amb el seu nom, a Catalunya i fora d’ella. Perquè és patrimoni de les classes populars, pel que va ser, pel que va fer i pel que va defensar fins al seu assassinat. Avui, hem de reivindicar la seva figura més que mai, per les retallades en les nostres llibertats, per l’amenaça del feixisme i per una crisi sistèmica en què els principals damnificats són, com sempre, les dones i homes de les classes més desafavorides. “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer”.