Carta de Manuel Valls als barcelonins

José Mansilla

Antropòleg i professor universitari

El Nou Testament recull, entre les seves pàgines, l’anomenada Carta de Sant Pau als cristians d’Efes. En ella, Pau de Tars recorda als fidels asiàtics el pla de Déu, és a dir, el naixement de Crist i la constitució de l’Església, exhortant als creients a observar aquest pla diàriament. La seva primera frase diu tal que així: “Vostès estaven morts a causa de les faltes i pecats que cometien, quan vivien d’acord amb el criteri d’aquest món, segons el Príncep dominant en l’espai, el mateix Esperit que segueix actuant en aquells que es rebel·len “.

Doncs bé, el passat dilluns dia 28 de gener, el candidat a alcalde de Barcelona, ​​Manuel Valls, va publicar la segona de les seves cartes als barcelonins. En ella, el polític franco-català, assenyalava que “Barcelona ha d’escollir entre la seva vocació de gran capital europea i la temptació d’un projecte nacionalista radical que la allunyaria durant molt de temps de les posicions de referència a Espanya, Europa i el món” . És a dir, Valls, seguint a Pau, commina els veïns i veïnes de Barcelona a viure segons també un pla, un camí, que sembla que s’ha oblidat i on Barcelona és una ciutat oberta, inclusiva, orgullosa, creativa, d’oportunitats, és a dir, una ciutat Model, la del Model Barcelona.

Perquè d’això es tracta, per Valls, el major error comès per la ciutat ha estat abandonar la ruta traçada pels ajuntaments dels anys 80 i 90, la Barcelona de les Olimpíades, de l’espai públic, dels barris amb Premis FAD, aquella que va recuperar a Gaudí com a referència indiscutible de l’arquitectura moderna i va omplir els seus carrers de grans icones urbans reconeixibles globalment: la Torre Agbar, el Pont de Bac de Roda de Calatrava, l’Edifici Fòrum de Herzog i de Meuron, la Torre de Collserola de Norman Foster, etc. El que oblida el candidat és que aquesta mateixa ciutat és la que va veure desaparèixer barris sencers, va patir -també i marcadament- el problema de la droga i la delinqüència, va establir les bases perquè es produís una escalada sense precedents en els preus de l’habitatge, uniformitzar i, per tant, empobrint, zones comercials completes, va contribuir a l’aparició de nous guetos, com el de la Vila Olímpica, de classe mitjana, i va deixar un deute enorme per a les arques municipals, entre altres coses.

No obstant això, sí que sembla haver una novetat en la visió de Valls per a Barcelona. Una cosa que els anteriors governs socialistes i conservadors no van enarborar com a bandera: la qüestió de la seguretat. Perquè Valls, en aquesta segona carta, torna a qualificar a la ciutat com un lloc insegur, gairebé perillós, barrejant, en aquesta ocasió, activitats vinculades a la delinqüència amb legítimes manifestacions de descontentament popular que pugui haver a conseqüència de decisions o actes polítics.

En definitiva, en la seva Carta als Barcelonins, Valls ens exhorta a salvar Barcelona i, per no abandonar el to bíblic, salvar-la de les mans d’una dona, personificada, en aquest cas, en Ada Colau, que, com és ben conegut, per part del Cristianisme és l’encarnació de tot mal.

A l’espera de la tercera carta.