Sororitat per acabar amb l’esquerra caïnita

Guillem Pujolpolitòleg

Podemos ha donat un altre capítol que servirà per engrossir el mite de que els projectes de l’esquerra neixen per amor i moren per traïció. El caïnisme que sembla definir l’esquerra no ha pogut trobar un millor lloc per escenificar aquesta tragèdia moderna: dos amics, dos companys de batalla, dos professors d’Universitat, separats per l’ambició de poder. Altra vegada aquell gag de la Vida de Brian, on un grup d’amics s’acaba discutint sobre si pertànyer al Front Popular de Judea o al Front Judaicopopular, pren cos i ridiculitza la tradició del pensament i la voluntat emancipadora de l’esquerra. Com una maledicció que porta de l’amor al desengany sense passar per l’estabilitat ni deixar-ne descendència, l’escissió a Podemos arriba en un moment molt complicat de la política espanyola, on la Tríada C’s – PP – VOX es conjuren per a assaltar la Moncloa i tirar endavant un projecte nacional-centralitzador a nivell territorial, neoliberal en lo econòmic, reaccionari a nivell moral i que suposa un perill directe cap als drets de les dones del país.

Si bé la fraternitat és un dels grans valors que se li ha suposat a l’esquerra en la seva història, a vegades la seva aplicació ha brillat per la seva absència. La fraternitat ha funcionat més en el camp de les mobilitzacions socials i la política fora de les institucions, però al entrar en la trituradora de relacions que defineix la competitivitat en els sistemes de partits, sembla que la única mesura que ha funcionat fins ara per a acallar la dissidència interna és l’ordre espartà propi de la dreta. El Partit Popular n’és un clar exemple. Potser s’hauria de pensar més, com fa el feminisme, en termes de sororitat. Potser s’hauria d’entendre que hi ha un lligam que uneix un conjunt de lluites i creences compartides, i que les diferències que hi puguin existir a dins d’elles és una discussió entre germanes unides pel fil de l’emancipació i el canvi social. Encara més l’actual context d’auge d’una dreta que posa els pèls de punta als historiadors per les similtuds amb els períodes d’entreguerra.

Ara no se sap molt bé què passarà a la Comunitat de Madrid. Unidos Podemos ja ha dit que es presentaran amb la seva candidatura, però, al final, això dependrà més de si troben a algun candidat adient amb qui pugui rivalitzar. És cert, per altra banda, que el conflicte entre Errejón i Iglesias no és un conflicte d’egos, sinó de versions diferents de com abordar l’estratègia política. Però això és important aquesta sororitat. Perquè, ideològicament, no hi ha moltes diferències entre l’un i l’altre. És possible que el tipus de construcció discursiva i estratègia electoral pot fer que Errejón sigui més capaç de seduir a sectors més propers al PSOE i que l’actual disseny de Podem es quedi més a la vora de l’antic votant d’IU i militant clàssic de l’esquerra. Però es comparteixen objectius molt similars en quant a projecte polític. En el cas de la Comunitat de Madrid, la sororitat ha d’afavorir una aliança virtuosa que apropi el PSOE amb Podem, i alhora, amb Más Madrid. Però això és vàlid per a tots els territoris. Hauria de ser vàlid ara mateix al Congrés dels Diputats, però la clivella de la independència manté la política estatal en un estat gèlid on no hi creix ni l’herba. El mateix passa aquí a Catalunya.

Cal deixar de banda l’impossible metafísic de la Unitat i pensar més en la sororitat feminista. Per trencar amb la maledicció històrica, però sobretot per afrontar aquesta onada que amenaça en emportar-s’ho tot per davant.