La Justícia no serà televisada, o per què les alternatives que planteja el Suprem no són suficients per a una observació internacional eficient

Daniel Amelang López
Advocat penalista

L’any passat, el dia del meu aniversari, vaig viatjar a Marrakech per a realitzar una observació d’un judici. Sí, ho vaig celebrar de debò, com només jo sé fer-ho. El cas és que el desenvolupament de l’acte del judici marroquí em va impactar moltíssim.

Es tractava d’una vista d’apel·lació contra la sentència condemnatòria als quinze estudiants sahrauís del Grup de Companys del Uali. I la vista no tenia res a veure amb el desenvolupament de les d’aquí. Allí les parts es dirigien les unes a les altres a crits, drets i gesticulant molt. Els lletrats i lletrades deambulaven per la Sala, a vegades s’asseien en uns bancs i en altres ocasions caminaven per davant i per darrere de les estrades, o s’acostaven a membres del públic a xerrar.

Mentre advocats i fiscals intervenien, pel que sembla sense un ordre concret que jo pogués percebre, alguns dels magistrats observaven amb interès, uns altres miraven els seus telèfons mòbils i un, em va semblar, es va adormir. Com va poder aconseguir-ho entre tanta cridòria és una cosa que mai entendré.

I els acusats, un grup de joves estudiants imberbes, es trobaven al centre de la Sala. Alguns semblaven espantats, altres desafiadors, uns altres buscaven amb la mirada els seus familiars. Tots tremendament joves. Massa.

L’escenificació de la vista, el paper dels actors, les intervencions, tot, suposava un autèntic xoc cultural per a mi. Els judicis a Espanya, als que hi estic acostumat, són solemnes i pausats. El jutge atorga el torn de paraula i ningú gosa interrompre’s. Tothom s’estàs en els seus llocs i Sa senyoria, des de la seva estrada, ho observa tot. En el judici marroquí, el que per a mi podia semblar un caos no era una altra cosa que naturalitat i treure-li pompa, teatralització i formalismes. Una onada d’aire fresc. No cal dir que vaig ser com una esponja i que no vaig ni parpallejar durant les hores que va durar la vista, per por de perdre’m alguna cosa.

Arribar fins aquell lloc no va ser fàcil, però finalment els i les observadores (procedents de Madrid, Aragó, Euskadi, Astúries, Extremadura i Canàries) ho vam aconseguir. Vam haver de passar per estrictes revisions mèdiques de seguretat, ens van retenir els passaports durant molt de temps, uns homes desconeguts es van acostar a treure’ns fotos i gravar-nos vídeos i vam haver d’obrir-nos pas a cops de colze per accedir a la Sala, però finalment vam aconseguir entrar. Per a la nostra gran sorpresa, ens havien reservat el primer banc de la Sala de vistes.

Ara, després de presenciar personalment la vista, penso que si algú m’hagués dit que no em deixava accedir a la Sala però que estava convidat a seguir el judici per la tele, m’hauria sentit com si m’estigués prenent el pèl. Una càmera podria enfocar la persona que es trobava intervenint en un moment donat, però no podria captar de forma simultània els passejos dels altres advocats, els gestos enfurismats del fiscal, la partida al Candy Crush que estaven fent alguns magistrats o les mirades dels estudiants acusats. Ja podria haver vingut Spielberg a gravar la vista del Tribunal de Marrakech que no hauria estat capaç de transmetre la tensió que es vivia en el judici.

Per això, em va sorprendre moltíssim la decisió que va adoptar el Tribunal Suprem (espanyol) el passat 1 de febrer, quan va denegar la reserva de seients a la Sala pels observadors internacionals que pretenen ser al Judici de l’1 d’octubre, tal i com ho havia sol·licitat la plataforma International Trial Watch. El Tribunal va establir que no existia cap limitació per a fiscalitzar les sessions del plenari, perquè qualsevol pot accedir com un membre més del públic a les mateixes, o veure’l de forma televisada per streaming.

Respecte de la primera proposta (la d’anar com a públic a les sessions), cal assenyalar que la Sala compta amb només cent butaques. Això es deu al fet que el Suprem va decidir celebrar el judici en la seva seu, situada al Palau de las Salesas Reales (preciós, d’altra banda), molt imponent però poc funcional i espaiosa. D’aquests cent seients, 24 estan destinats a dos familiars o afins acreditats de cadascun dels dotze acusats i acusades. Els 76 restants s’hauran de repartir entre les desenes de curiosos (entre els quals m’incloc) que vulguin assistir al judici. I només pel que fa a mitjans de comunicació existeixen unes 600 peticions d’acreditació de diferents informadors, d’un total de 150 mitjans diferents.

Evidentment, només podran accedir a l’interior de la Sala els observadors que estiguin disposats a fer cua durant hores. No és raonable pensar que podran trobar una cadira buida sense problemes si no esperen com si d’un concert de Justin Bieber es tractés.

Quant a la segona alternativa (la de veure el judici per streaming), ja he plantejat les dificultats que això comporta: la càmera només enfoca a una persona al mateix temps i és impossible gravar tot el feeling, els gestos i la resta de petits detalls que puguin formar la convicció del Tribunal.

Però el que més m’impacta d’aquesta decisió és el fet que llença per la borda tota la doctrina del Suprem sobre el principi de d’immediació.

Aquest principi ve a dir que un Jutjador té la capacitat de formar la seva convicció judicial amb base en proves de naturalesa personal practicades en la seva presència i interpretar-les com ho consideri oportú. És a dir, un jutge pot formar la seva opinió escoltant testimonis, acusats i perits, en base no només al que han dit, sinó també en el com ho han dit, en quins han estat els seus microgestos, el seu grau de credibilitat subjectiva i les reaccions que han provocat les seves paraules.

Per això, quan recorrem una sentència dictada per un jutge en primera instància, es diu que el Tribunal que revisa l’apel·lació manca de immediació, és a dir, que no ha pogut observar la totalitat del que ha passat a la Sala. En conseqüència, per norma general, es respecta en seu d’apel·lació la valoració probatòria del primer jutjador. L’única excepció, en principi, es dóna quan la convicció així formada manca de tot suport en el conjunt probatori practicat en l’acte del judici oral, per ser contràries les conclusions als coneixements científics, les regles de la lògica i la raó o les regles de l’experiència humana comuna. I aquesta és la doctrina jurisprudencial del Suprem a pesar que els judicis es graven i els tribunals que revisen en apel·lació les sentències poden visionar els enregistraments d’aquests.

En altres paraules, la jurisprudència del Tribunal Suprem estableix que la gravació  d’un judici és un mitjà insuficient per a tornar a valorar la decisió que va prendre un jutge en un cas, perquè no proporciona la mateixa informació que ho fa el fet de presenciar les declaracions de les parts in situ; no obstant això, el mateix Tribunal Suprem ha manifestat als observadors que es poden valer d’aquests mateixos i insuficients mitjans per fiscalitzar les sessions amb totes les garanties i sense cap limitació. No sembla una contradicció?

Tinc companyes que han realitzat observacions a diferents països. Turquia, Suïssa, els Estats Units, França, etc. En general, no se’ls impedeix el pas mai. El Suprem s’escuda en què aquí tampoc no ho fa, però en la mateixa resolució en la qual convida els observadors a anar com a públic, acorda reservar 24 places pels familiars dels acusats, perquè és coneixedor que en cas contrari, no compten amb cap garantia de poder entrar. No succeirà el mateix amb els observadors que vulguin entrar? Reservar cinc places no hauria costat tant i no hauria suposat donar-li un altre cop a la ja malmesa imatge del nostre sistema judicial.

No voldria acabar l’article sense apuntar que els estudiants sahrauís, per cert, van acabar condemnats. Onze d’ells van ser castigats amb penes de tres anys de presó i els quatre restants amb deu anys de presó. El passat 25 de gener van sortir en llibertat els quatre primers presos. Potser la presència d’observadors no va servir perquè el Tribunal adoptés la decisió més justa.