Bernard Cassen
Le Monde Diplomatique

Per als socis d'Estats Units, els europeus en primer lloc, Donald Trump és un element pertorbador que, com l'ariet utilitzat per batre muralles, ve a envestir contra els seus dogmes més sagrats. El xoc és tan dur que els mitjans -i, en veu baixa, la majoria dels dirigents- dubten sobre la salut mental del multimilionari que s'ha instal·lat a la Casa Blanca. A manera de contribució a la celebració del seixantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma (25 de març de 1957), que estroba en l'origen del que és avui la Unió Europea (UE), Trump va manar l'enterrament del seu fonament més important: el lliure comerç .

Aquest avís de defunció oficial va ser proclamat els dies 17 i 18 de març, en ocasió de la cimera de ministres d'Economia del G-20 que va tenir lloc a l'estació termal alemanya de Baden-Baden. Per instrucció del president nord-americà, el secretari del Tresor, Steven Mnuchin, va manar eliminar del comunicat final de la reunió el compromís de "lluitar contra totes les formes de proteccionisme". Aquest precepte era, però, una fórmula ritual, sempre copiada i enganxada d'una cimera a una altra.

Poc importa que, en un o altre moment de la història recent, la majoria dels estats signataris s'hagin pres certes llibertats amb el lliure comerç: aquest seguia sent el pilar ideològic de l'ordre econòmic mundial. Qüestionar-ho equival a debilitar la legitimitat de les institucions del que podem anomenar la Internacional liberal: el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, l'Organització Mundial del Comerç (OMC), l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb la UE com a víctima col·lateral.

Amb Donald Trump, presenciem així el retorn de l'Estat en la regulació dels intercanvis internacionals. Una veritable heretgia per a la majoria dels actors econòmics i polítics del planeta. Com explicar aquest gir de 180 graus del nou president nord-americà amb relació als seus predecessors en matèria de comerç? La resposta es resumeix en dues paraules que pronuncia constantment: America First.

Donald Trump, contràriament als dirigents europeus i a la Comissió, no es complica amb referències teòriques: no està ni a favor ni en contra del lliure comerç o del proteccionisme. Tot depèn del moment i del context. En la conjuntura actual, particularment marcada per l'augment de poder de la Xina, considera que les mesures proteccionistes serviran millor als interessos dels Estats Units, però està disposat a canviar el rumb de la nit al dia en cas de necessitat.

Lluny de ser un outsider, Donald Trump s'inscriu en una llarga tradició nord-americana de pragmatisme molt ben descrita per Ulysses Grant, president dels Estats Units de 1869 a 1877: "Durant segles, Anglaterra es va recolzar en la protecció, la va practicar fins als seus límits més extrems, i va obtenir resultats satisfactoris. Dos segles després, va trobar avantatjós adoptar el lliure comerç, ja que entén que la protecció no té res més a oferir-li. D'acord, senyors, el coneixement que tinc del nostre país em porta a pensar que, en menys de dos-cents anys, quan els Estats Units hagin tret de la protecció tot el que aquesta els pot donar, també adoptarà el lliure mercat".

Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van imposar directament o indirecta el dogma del lliure comerç a la part del món que controlava. Els tractats europeus són un producte pur d'aquesta lògica. Però els temps han canviat i, per Washington, la línia oficial és, d'ara en endavant, el proteccionisme. Fins el proper canvi de rumb, quan les circumstàncies ho exigeixin ... Paralitzada per aquestes certeses gairebé religioses, la UE observa passivament aquest vaivé, així com les vaques miren passar els trens ...