Joseba Achotegui

Psiquiatra

Les festes nadalenques, tan pròdigues en trobades emotives i retrobaments amb familiars i sers estimats, tenen el costat fosc de la solitud forçada que viuen molts immigrants.

En el món d'avui milions de persones, que han hagut de deixar els seus països, viuen sense drets i en situacions de gran solitud, lluny de les seves persones estimades. El cas més dramàtic és dels pares que han hagut de deixar als seus fills petits als seus països d'origen, una separació emocionalment devastadora. Lamentablement, en les nostres societats, hi ha tota una enginyeria legal que dificulta i fins i tot en molts casos impedeix la reagrupació familiar, violant sistemàticament no només els drets humans sinó els més elementals senyals d'humanitat.

Aquesta solitud forçada afecta l'estima, l'afecció, un instint fonamental no només entre éssers humans sinó també entre tots els mamífers, i sobre el qual actualment es postula que fins i tot podia haver sorgit ja en etapes evolutives anteriors. L'afecció, descrita per John Bowlvy el 1969, és un instint que ens porta a buscar relacionar-nos i vincular-nos als altres perquè és molt més adaptativa aquesta vinculació que estar aïllats. Òbviament sense col·laboració no hauríem pogut construir les civilitzacions que hem creat. Però quan aquest instint d'afecte es trenca, com es diu sovint, se'ns trenca el cor.

La solitud forçada és un dels grans drames de la migració. La nit és el moment més dur a nivell psicològic per a l'immigrant: afloren els records, es percep amb tota la seva crueltat la solitud, l'allunyament de les persones estimades, la magnitud dels problemes als quals ha de fer front. No hi ha estímuls externs que puguin distreure  la persona de les seves preocupacions, del record dels sers estimats llunyans...

He descrit en diversos llibres que hi ha set grans dols en la migració i el primer d'ells i un dels més rellevants és justament el dol al qual faig referència en aquest text, el dol per la família i les persones estimades.

L'Odissea recull magníficament la solitud forçada d'Ulisses, retingut contra la seva voluntat a l'illa Ogigia, als confins del món conegut, enyorant profundament els seus sers estimats " ...i Ulisses passava els dies assegut a les roques, arran de mar, consumint-se a força de plor, sospirs i penes, fixant els seus ulls a la mar estèril, plorant incansablement...(Odissea, Cant Vè, 150).

Com assenyala García Gual "Homer no descriu Ulisses com un viatger impenitent, ell tan sols volia estar amb els seus. Ulisses no volia aventures, ni tan sols la immortalitat que li ofereix la maga Calipso" (El País 28-1-2006).

Web del psiquiatra Joseba Achotegui