Ariadna Güell i Marta Junqué, co-coordinadores de la Barcelona Time Use Initiative for a Healthy Society ( www.timeuse.barcelona )

Ser dona, bisexual, treballadora i laica són categories biològiques, socials i culturals que ens col·loquen dins de sistemes diversos de dominació i discriminació simultanis i encavalcats. Pertànyer a una d’aquestes categories vol dir tenir accés i oportunitats diferents a una varietat de drets (l’habitatge, l’educació, la participació política, etc.) i també una distribució desigual dels recursos derivats d’aquests drets, com la riquesa i el temps.

El temps és un d’aquests drets que es troba distribuït de manera desigual en la societat. Si volem avançar  cap a una societat més justa i igualitària i més saludable, cal reivindicar  el dret al temps propi, especialment per aquells col·lectius pels quals és escàs, entre ells, les dones. Agafant la frase cèlebre de la filosofa i feminista francesa, Simone de Beauvoir, el dret al temps és una forma de gaudir-lo individualment i lluitar-lo col·lectivament.

Les dones són un dels col·lectius afectats per la distribució desigual del temps, especialment en l’àmbit de les cures. Posem tres dades per il·lustrar-ho.  Segons l’INE (2016) es demostra que més del 60% del temps dedicat a les cures i les tasques familiars encara recau sobre les dones. Això és un dels factors claus per explicar, perquè les dones representem gairebé el 90% de la població activa europea amb treball a temps parcial segons Eurostat (2017). Amb aquestes dades, no és d’estranyar que el nivell d’estrès de les dones treballadores a Espanya sigui dels més alts d’Europa i el cinquè del món, i més si hi afegim la maternitat.

Tot i què ens els últims anys s’han fet avenços en polítiques de conciliació a tot Europa, no n’hi ha prou. Un estudi recent de dues universitats escandinaves,  mostra que tot i que existeixen polítiques favorables a la igualtat de gènere i la corresponsabilitat, amb més permisos i ajudes per tenir cura d’infants, continua havent-hi diferències entre dona i home.

Per acabar amb aquesta desigualtat, cal un canvi cultural i cal reconèixer i prendre consciència del dret al temps propi, de les implicacions que té a nivell de la nostra salut i de com és un element de distribució desigual ens ha d’ajudar a avançar cap a la igualtat real i una societat més justa.

Ens hem de (re)apropiar del nostre temps. Concebre l'organització del  temps com un dret de ciutadania que ens permet tenir una vida més saludable, ens permetrà millorar la qualitat de vida.

Són cada vegada més les organitzacions que aposten per una nova cultura del temps, més eficient, més respectuosa  amb les persones i que comporta alhora l’obtenció d’uns resultats més satisfactoris i, que finalment, ens portin cap a un model més sostenible.  Ara que fa  100 anys de la Vaga de la Canadenca, que va aconseguir fixar la jornada laboral a les 40 hores setmanals, hi ha diverses empreses que aposten per a treballar 4 dies a la setmana o institucions, com la Generalitat de Catalunya o l’Ajuntament de Barcelona, que aposten per una millor flexibilitat i conciliació.

A part dels efectes positius en la salut i la productivitat, el dret al temps propi també contribueix a la construcció d’una societat més sostenible, alineada amb els objectius pel desenvolupament sostenible i l’agenda 2030 i a la facilitació de la participació social de la ciutadania.

En síntesis, les polítiques del temps poden col·laborar a millorar l’actual distribució desigual d’aquest recurs entre homes i dones. Ara és moment de formular el temps propi com a dret per tal que ens ajudi a lluitar per a recuperar-lo com a dones i per a reclamar-lo com a propi.

Davant del nou paradigma que introdueix el treball digital i l’economia de plataforma, l’emergència climàtica i la força del moviment feminista, cal que les institucions incorporin aquest dret al temps propi. Per aconseguir-ho, necessitem una societat civil forta i organitzada i unes institucions que ho prioritzin. Des de la Barcelona Time Use Initiative, que recull el llegat de la Iniciativa per a la Reforma Horària, seguirem treballant per a fer realitat que el dret al temps propi sigui un dret reconegut a les organitzacions i a les agendes municipals, regionals i globals.