Finestra amb vistes: Endevina qui ve a sopar aquesta nit

Fernando Ruiz Goseascoechea

Fa la impressió que la nova normalitat planetària i postpandèmica es troba lluny de començar a millorar la sanitat pública, tenir cura del medi ambient, canviar la manera de relacionar-nos i rescatar el tracte humà que teniem, - uns més que altres-, abans de la covid 19. Hi ha indicis que el laboratori on s'està gestant el món que ve es troba en les grans corporacions i, en concret, en els seus departaments de màrqueting i publicitat, cosa que a hores d'ara no ens hauria de sorprendre, encara que ens hauria de fer una mica de por.

I tot això és possible, no per causa del coronavirus, sinó per l'espurna que es va encendre el passat 25 de maig, Dia dels Caiguts (Memorial Day), a Minneapolis (Estats Units), quan l'estudiant Darnella Frazier, va passar a última hora de la tarda per la porta del "deli" Cup Foods, situat a Chicago Avenue, a la cantonada amb el carrer E38. Allà va veure una cosa que li va fer tremolar les cames, va treure el seu mòbil i va començar a gravar.

En les imatges que va captar es pot veure un agent de policia amb les ulleres de sol sobre el cap i semblant tranquil que la mira de cara amb curiositat, mentre amb el genoll aixafa la gola d'un home emmanillat i estirat a terra que només arriba a dir: "No puc respirar". Havia estat detingut cinc minuts abans, en companyia de dos amics, perquè, suposadament, havien intentat col·locar un bitllet fals de 20 dòlars a  Cup Foods. L'home va morir després de nou minuts d'agonia; es deia George Floyd i era negre. A l'endemà els Estats Units cremaven.

La resposta popular per l'assassinat de Floyd, -un tipus esportista i raper, que s'havia quedat sense feina al restaurant Conga Latin Bistro unes setmanes abans a causa del tancament del negoci per la covid-19-, ha estat la revolta més gran als Estats Units des de la rebel·lió de Los Angeles del 1992.

Miro les estadístiques: els afroamericans representen el 20%, però el seu percentatge de detencions és molt superior al dels blancs; més del 60% de les víctimes per trets de la policia són negres, segons dades dels anys 2009 al 2019. L'any passat els afroamericans constituïen menys del 14% de la població però representaven més del 23% dels poc més de 1.000 tirotejos fatals per part de la policia, i gairebé un terç de la població carcerària de país.

Òbviament no es tracta només de racisme judicial o policial; es tracta d'un racisme sistèmic i, per tant, també de classe i econòmic; el Centre d'Investigació Pew (un think tank que ofereix informació sobre tendències als Estats Units), explica que, de mitjana, els negres tenen el doble de probabilitats de ser pobres que els blancs, i les famílies afroamericans guanyen poc més que la meitat del que ingressen les blanques. Les llars dels blancs són, si més no, 10 vegades més riques que les dels negres, d'acord amb les estadístiques del 2017 de la Reserva Federal. I aquesta bretxa s'ha estat ampliant des de la crisi bancària i immobiliària que va afectar el país i tot el món entre el 2007 i el 2009. D'alguna manera podem arribar a la conclusió que la societat nord-americana arrossega encara el llast de l'esclavitud i les estadístiques indiquen l'existència d'una profunda desigualtat entre els dos grups de població.

Al costat de les mobilitzacions promogudes per Black Lives Matter (BLM), un moviment que va néixer el 2013, han confluït des de grups de defensa dels drets civils i de l'antic feminisme negre, als moviments LGTBI, pacifistes i gent d'Occupy Wall Street, passant per tota la gamma d'organitzacions d'esquerra. I ingents masses espontànies, és clar.

I hi ha una cosa molt curiosa en tot aquest procés i és que mentre els manifestants apedregaven els aparadors d'Adidas i de Nike, des de les oficines d'aquestes marques i d'altres multinacionals van aixecar també les seves veus de protesta i enviaven al planeta terra missatges en contra de la discriminació racista. Netflix va llançar el profund missatge d'"Estar silenciós és ser còmplice", i coses similars es van expressar des de Disney, la cadena de botigues de roba Under Armour, des d'Amazon, YouTube, TikTok, NFL i Reebok, entre moltes altres corporacions. És a dir, les grans multinacionals, amb una gran part dels seus clients fora de l'àmbit de la majoria blanca dels Estats Units i d'Europa, reaccionen a la velocitat del llampec per esborrar qualsevol signe que faci olor de racisme. Honestedat o cinisme? Diguem-ne lògica comercial.

Si ens hi fixem bé, les multinacionals han estat les primeres a treure múscul ètic. El tret de sortida el va donar Aunt Jemima, propietat de Pepsi, que va anunciar el canvi de  nom de la marca i del logotip, per estar basat en un estereotip racial. L'origen de la marca creada el 1890 es troba en la cançó que es representava en els espectacles de trobadors, "Old Aunt Jemima", basada en una "mummy" negra al servei de famílies blanques. El dibuix de la marca estava basat en Nancy Green, una cuinera que va néixer esclava. La imatge s'ha anat modernitzant i estilitzant amb el pas dels anys. Primer es va "americanitzar" la cara, després se li va treure el mocador de cuina del cap i ara queda lliure i surt volant.

Precisament la imatge d'una altra "mummy", que es deia Mammy en Allò que el vent s'endugué,ha estat la raó per la qual HBO ha retirat aquesta pel·lícula del seu catàleg. Per cert, en els Oscar del 1940 la pel·lícula va guanyar 8 estatuetes, entre elles la de millor actriu de repartiment per Hattie McDaniel pel seu paper de Mammy. Dues marques tradicionals als Estats Units, l'arròs Uncle Ben's Cream of Wheat (crema de blat) també van anunciar canvis a les seves imatges després de les protestes massives.

El gegant de l'alimentació Nestlé ha decidit canviar el nom i donar de baixa diverses marques del seu catàleg per considerar-les inadequades. De moment desapareix la imatge i el nom de "Beso de Negra", un dolç fet a base de 'malvavisco' i xocolata, molt popular a Colòmbia des de fa més de 30 anys. "Tenim tolerància zero amb el racisme o la discriminació de qualsevol manera", ha dit l'empresa. Fins i tot la marca Clorox deixarà d'utilitzar com a imatge a Colòmbia a "Blanquita", una dona afro i treballadora domèstica. L'empresa peruana Alicorp, fundada el 1956, ha anunciat també que canviarà el nom de la seva marca "Negrita" amb la finalitat de superar estereotips.

En els darrers anys s'han incrementat les acusacions contra anuncis i lemes de marques comercials per considerar-los racistes, i en tots els casos les empreses van anul·lar la publicitat immediatament i van donar explicacions. Són els casos de sabó Dove, el 2019; Versace en el 2016, la cadena GAP en el 2016; la cadena sueca H&M, en el  2018; Gucci, el 2019; Adidas, el 2019; Zimmermann, el 2020, i Volkswagen, el 2020.

Fins i tot Pepsi va tenir problemes el 2017 amb un anunci en el qual una model apareixia enmig d'una manifestació i li lliurava una llauna de Pepsi a un policia. A les xarxes alguns usuaris van qualificar l'anunci de racista perquè es mostrava com les persones blanques tenien permís per manifestar-se, però, en cas de ser negre, això no hauria estat possible. L'anunci va ser retirat i Pepsi va demanar disculpes.

Els crims contra els pobles nadius d'Amèrica no van ser perpetrats només pels conqueridors espanyols i portuguesos. De fet, no van ser més violents que els alemanys a Veneçuela (sota el govern de la casa Welser, d'Augsburg), que els britànics als Estats Units (extinció de la majoria dels "indis vermells") i els holandesos o els francesos quan van tenir oportunitat de ser-ho. Però el més espantós és que les atrocitats contra els aborígens van continuar i continuen fins els nostres dies.

A El Salvador hi va haver el 1932 un genocidi indígena que va causar la mort d'entre 25.000 i 30.000 persones. Al Brasil, es van registrar, en les dècades dels 40, 50 i 60 múltiples casos d'esclavitud, tortures, abusos sexuals, robatori de terres i fins i tot el bombardeig contra determinades ètnies. A l'Argentina i el Brasil es cometen actes de persecució i anihilament contra els pobles Mapuche, Guaraní i Kaiowá. Al Perú, en els anys 90, Fujimori va ordenar l'esterilització forçosa de més de 300.000 dones indígenes.

Al Paraguai, el poble Aché va patir una campanya d'extermini promoguda per la dictadura d'Alfredo Stroessner (1954-1989) en la dècada dels setanta. El 1997, a Mèxic, 45 indígenes tzotzils van ser assassinats mentre resaven en una església de la comunitat d'Acteal , a l'estat de Chiapas. De les víctimes, 16 eren nens, nenes i adolescents; 20 eren dones (set d'elles embarassades) i nou homes adults.

En els casos anteriorment esmentats i d'actualitat no hi ha hagut, que jo recordi, moltes manifestacions de protesta, ni als Estats Units ni a Europa. Potser cal esperar que vinguin les multinacionals i ens resolguin la papereta.