Les urnes decidiran qui ha de liderar

Joan Tardà

Exdiputat d’ERC

Immersos en la crisi provocada per la pandèmia, un interrogant plana per damunt de totes les anàlisis sobre les conseqüències polítiques que se’n derivaran, la primera de les quals fa referència a com afectarà l’actual conjuntura en  la correlació de forces existent al Parlament.

En les darreres eleccions del 2017 convocades arran de la intervenció del Govern i del Parlament per part del Govern espanyol fent ús de l’article 155, l’independentisme fou capaç de revalidar una majoria parlamentària en unes condicions extremes provocades per la repressió judicial i governamental provinent del Govern de Madrid i del conjunt de l’aparell i els òrgans de l’Estat, amb la complicitat de grans grups de comunicació. Fou una victòria  independentista titànica, bo i atenent al fet que es convertí en la convocatòria a eleccions al Parlament que comptà amb una participació més alta. A Madrid havien dipositat totes les esperances a impedir una majoria independentista. De fet, es jugaven governar o no el 155 des del Palau de la Generalitat. I els era tan important aconseguir-ho que fins i tot van haver d’intentar provocar el pànic suficient entre la població menys receptiva a la solidaritat amb els dirigents judicialitzats o de pensament unionista perquè es mobilitzés a les urnes, bo i fomentant la deslocalització de les seus socials d’empreses catalanes a través d’un real decret llei que ho permetia tan sols amb el vistiplau dels consells d’administració. No se’n van sortir, de manera que les forces polítiques que lideren el procés, malgrat estar instal·lades en una fase de replegament i de reformulació, s’han consolidat en les institucions d’autogovern.

Aleshores, els independentistes  ens ho vam  jugar tot a cara o creu i la resposta exitosa ens permeté cridar: "No han passat!". Per això, si considerem el fet inqüestionable que, malgrat el manteniment de l’anomalia dels presos, exiliats i represaliats, ha minvat la tensió d’aleshores, si la suma dels vots independentistes fos menor respecte a l’assolida en les eleccions del mes de desembre del 2017, hauríem  d’acceptar que havíem tocat sostre. A partir d’aquí, qualsevol desenllaç seria imprevisible perquè tant Junts per Catalunya, com la CUP, com Esquerra Republicana haurien d’assumir un fracàs col·lectiu d’enorme transcendència, tot començant per admetre que cap de les distintes estratègies independentistes havia fet forat. Que les que havien optat per mantenir posicions gens col·laboratives amb el Govern espanyol i optaren  més aviat  per  obstruir la difícil via d’un diàleg amb el Govern espanyol que acabés quallant en una mesa de negociació no han estat ­rendibles, com tampoc la postula­da  per  Esquerra Republicana, des de les primeries del 2018 fent preeminent una acció política més procliu a sumar nous actors per la República que no pas en la intensificació del conflicte.

Però si els resultats de la pròxima cita electoral evidencien que la suma de vots independentistes és superior a la de la darrera convocatòria, la victòria seria enorme, perquè s’haurà evidenciat  que l’independentisme no només creix com a fenomen reactiu, sinó que és percebut també com a solució davant de les noves incerteses.

Així, el conjunt de l’independentisme continua compartint l’objectiu de demostrar a la ciutadania catalana, al conjunt de la societat espanyola i al poc o molt món que ens mira que l’endemà de les eleccions serem més que no pas el dia abans –amb la mirada posada a superar el 50% encara mai no obtingut–. No obstant, més enllà d’aquesta fita, la batalla –no cal dramatitzar-ho– s’establirà entre les diferents estratègies que formula cada un dels partits independentistes.

Per als que compartim que és necessària la conformació de majories socials disposades a fer inevitable un referèndum d’autodeterminació. Per a qui postula que és imprescindible aprofundir en la cultura política del no bloqueig parlamentari entre les forces polítiques catalanes independentistes i unionistes. Per als qui es comprometen a reclamar als distints partits polítics que construeixin conjuntament una solució que no exclogui l’opció de la independència ni la contrària. Per als qui han optat per donar suport a explorar la consecució d’una mesa de diàleg amb l’Estat espanyol. Per als qui creuen necessari un govern que sumi no només partits independentistes sinó també sobiranistes. Per als qui consideren clau que el centre de gravetat d’un nou govern es desplaci a l’esquerra. Per a tothom qui s’ha negat sempre a dissociar els objectius nacionals plasmats en forma de república independent dels objectius relacionats amb la socialització de la riquesa i la conquesta de nous drets socials.

Tothom que pugui compartir  aquests ítems anteriors, més enllà de poder celebrar la fortalesa popular del procés d’independència si en resulten xifres electorals creixents, haurà de respondre inevitablement a la pregunta: "I tot això qui ho pot liderar?".  Per això, Esquerra Republicana està condemnada a competir amb Junts per Catalunya, força política que, al llarg del període 2018-2020, ha anat formulant ítems distints dels dels republicans esmentats.

I les urnes decidiran.