Fernando Ruiz-Goseascoechea

Hi ha gent que anomena drap a qualsevol bandera. Probablement entre ells hi ha alguns que no expressin exactament el que senten, perquè els incomoda parlar de l'assumpte; a uns altres, pel contrari, les banderes els emocionen; i a uns altres, depèn de quina bandera es tracti. Passa igual amb els himnes i cants emblemàtics, siguin patriòtics, esportius, militars o religiosos. I és que les banderes, com els himnes, les processons, les desfilades, les consignes de les manifestacions, les cançons en les festes i els aniversaris familiars són, en gran manera, retalls de la infància i la joventut que es van quedar ancorats en la nostra memòria. Per això poden arribar a commoure'ns.

El conflicte de les banderes rojigualda i republicana com a significant per a uns i per a uns altres ve discutint-se des de fa molt temps. Sóc partidari d'emmarcar el problema en els tres espaitemps: passat, present i futur, ja que sobre aquest assumpte existeix una peculiar concepció sobre el seu origen en la qual el passat ocupa un lloc predominant sobre el present i, no diguem ja, sobre el futur. Amb raó protestava Julio Anguita: Cal deixar de parlar tant de la Segona (República) i preparar més la Tercera.

Pertanyo a una generació que va aprendre història a través de les imatges. Vam créixer admirant les pintures del francès Delacroix La Llibertat guiant al poble i de Garibaldi amb la bandera italiana de la unificació; vam créixer admirant les imatges de les tropes dels Estats Units alçant la seva bandera de barres i estrelles a Iwo Jima i la bandera de la Unió Soviètica sobre el Reichstag alemany. Vam créixer manifestant-nos amb una bandera del Viet Cong a la mà. Hem fet nostres les banderes de pobles sense estat reconegut, des del sahrauí al palestí. Reconeixem i ens identifiquem amb la wipala andina, la de l'arc de Sant Martí del LGBTIQ+, la morada feminista, la verda ecologista i la groga antinuclear. I portem sortint cada 14 d'abril a revindicar la bandera tricolor, braç a braç amb ciutadans que porten la bandera del seu sindicat, la seva nacionalitat i el seu partit polític.

Hem respectat i continuem respectant moltes banderes, encara que un gran nombre d'elles van néixer entre sang i mort, perquè han estat parides en moments històrics i emancipadors. Però és just reconèixer que moltes altres van néixer torçades i el seu flamejar concita més divisió, discòrdia i desafecció que unitat, respecte i estima.

El conflicte és polític i social perquè neix d'una victòria d'una part d'Espanya sobre l'altra, que va implicar 40 anys de dictadura. Però, a més, en democràcia es prolonga en el temps perquè representen dues concepcions antagòniques d'estat: monarquia o república. A la vista està que la transcendència de les banderes no ve determinada pels seus colors, ni tan sols per la seva història, sinó per qui les fa onejar.

Però no són només colors; la bandera oficial d'Espanya conté un escut heràldic que representa els antics regnes que hi havia a l'Espanya del 1500, un blasó amb la corona reial i un escussó amb les 3 flors de lis de la Casa de Borbó, el mateix que ostenta l'escut d'Enrique de Nassau-Weilburg i Borbó-Parma, el cap d'estat de Luxemburg.

En els primers temps de la transició (1975-1980) les forces nostàlgiques del franquisme, entre les quals destacava Fuerza Nueva (FN), patrullaven els carrers fent onejar la rojigualda amb l'àguila franquista, rescatada de l'escut de Ferran el Catòlic. El 1982, FN i una part del franquisme sociològic s'atrinxera en Aliança popular (AP), que a partir del 1989 es denomina Partit Popular. I la calma banderil va tornar als carrers.

Tot va canviar en el 2008 quan de nou repunta el procés de patrimonialitzar la bandera d'Espanya per part del bloc conservador. Es produeix a partir de l'esclat de la crisi, i les marees blanca i verd, al costat dels indignats, es van aixecar contra les retallades. La resposta per part del PP i de les seves organitzacions de masses pròximes, tipus Provida, converteixen la bandera oficial en l'eix de les seves mobilitzacions, donant-li un contingut eminentment partidari.

Aquest període d'eufòria rojigualda coincideix amb el començament de la cadena d'escàndols de membres de la Casa Reial, que arriba a trompades fins a avui mateix, amb la decisió del rei emèrit d'abandonar Espanya  davant les sospites de corrupció. Curiosament, l'extrema dreta, que mai va ser monàrquica i en la transició no cessava de criticar Joan Carles, dóna un gir radical, com tot el que fa. Els integrants de Fuerza Nueva que van penjar la camisa blava per a entrar en el PP, ara surten d'aquest partit amb la bandera més gran, el màstil més alt i la corbata de color verd de Viva el Rey de España (V.E.R.D.E.). Un fenomen que s'haurà d'estudiar amb atenció.

Fins el dia d'avui, només una part petita de l'esquerra espanyola treia al carrer la bandera tricolor, però les mobilitzacions contra les retallades, l'aparició del 15 M en el 2011 i de Podemos el 2014, rejoveneix l'ímpetu republicà, i dona certa vida al carrer la bandera ultratjada el 1936.

És en aquest punt d'abisme d'ensenyes en el qual sorgeix el procés a Catalunya. La reacció del PP i les forces conservadores davant l'auge de les mobilitzacions independentistes en els anys següents, va ser la crida de xafarranxo de combat i defensa de la identitat nacional; és a dir, l'ús desenfrenat de la bandera nacional.

Convé recordar que, des del 1939, la presència de la bandera del regne d'Espanya amb el temps ha anat calant en l'imaginari col·lectiu, i no només en l'àmbit del món taurí o dels actes religiosos amb presència militar. La bandera rojigualda avui és present de manera notòria en les festes i celebracions de molts pobles i ciutats de Castella, Andalusia, Extremadura, Aragó, Múrcia, Cantàbria, La Rioja i la Ribera navarresa, factor que funciona, en la majoria dels casos, de manera independent al color polític del consistori. És a dir, està assumida socialment i no entra en conflicte amb les banderes autonòmiques.

Ara han sortit algunes veus des del si de l'esquerra, reivindicant la bandera oficial espanyola per impedir que la dreta patrimonialitzi l'ensenya pàtria. A simple vista la idea sembla raonable, encara que no és nova; ja ho va fer el PCE quan el 1977 Santiago Carrillo va anunciar en roda de premsa que en els actes del partit onejaria sempre la bandera amb els colors oficials de l'Estat. Per descomptat, la iniciativa no va quallar. No obstant això, el PSOE sí que ho va fer i els va funcionar. Per quin motiu? Doncs perquè les bases militants i els votants no eren els mateixos.

La idea d'ara fa l'efecte que s'emmarca estratègicament en l'aspiració, -legítima, per descomptat-, d'ocupar l'espai electoral que va deixar el PSOE des del sorgiment de Podemos. Hi ha una gran bossa electoral (no de bases militants), tradicionalment més gran, escorada cap el centre i que fa frontera amb el terreny del PP; és a dir molt poc compromesa avui dia amb els valors i símbols històrics de l'esquerra.

És probable que tant l'error del PCE el 1977, i ara el d'alguns sectors, parteixi d'una manera confusa que té l'esquerra espanyola de donar sortida a la complexitat del problema dels nacionalismes perifèrics. La naturalesa transversal que té el sentiment independentista (desconeixen, per exemple, que hi ha independentistes no nacionalistes) en territoris com el basc i el català, crea un desconcert que impossibilita donar resposta a la necessitat de conjugar la defensa dels interessos de classe amb qualsevol de les identitats territorials.

L'altra pota que coixeja en el projecte és el de l'oportunitat històrica. En un moment en què les provocacions de l'extrema dreta estan an el seuj punt àlgid, pretenen assimilar la seva bandera amb les de les classes populars. Just quan la monarquia es mostra més compromesa amb casos de corrupció, més buida de contingut, sense legitimitat i escorada com mai cap a les posicions més conservadores, volem utilitzar la seva mateixa ensenya. Una bandera que mai ha estat d'unitat i de concòrdia.

La bandera rojigualda no és un drap, com no ho és cap de les banderes de les comunitats, encara que certament no uneix a tots els ciutadans. Però tampoc és un detergent per netejar i desinfectar anys de constricció i submissió a un model d'estat caduc.

La proposta de blanquejar la bandera rojigualda en el 2020 està lluny d'aconseguir un efecte crida a la reconciliació, sinó que és, pel contrari, un oprobi a la història i a la memòria. La idea ens retreu als pitjors mètodes de la transició, d'amagar les escombraries sota la catifa. Aquí vindria bé allò tan gramscià del pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat...

Probablement, quan la República es restableixi en el territori espanyol, caldrà buscar una bandera nova, que ens unifiqui a tots. És possible que hàgim de guardar la rojigualda i la tricolor en l'armari de la història i començar de nou, amb un projecte simbòlic que unifiqui a la immensa majoria del poble. Però avui, mentrestant, la bandera amb la franja morada no hauria de tocar-se ni ser substituïda per res.