Fer caure la monarquia per guanyar en drets

Fer caure la monarquia per guanyar en drets

Sònia Farré

Exdiputada al Congrés i militant d’Anticapitalistes

Una amiga italiana que feia anys que vivia a Barcelona m’explicava quan ens vam conèixer al 15M que mai recordava que aquí teníem rei fins que anava a la perruqueria i veia les portades de les revistes del cor. I es que els grans mitjans de comunicació sempre han silenciat les seves aventures, negocis i trapis variats que haurien omplert portades, i de fet les han omplert, però a d’altres bandes. Ara al motorista campechano que camí de Suïssa es parava per ajudar-te a canviar una roda sembla que no li valdrà la crisi sanitària per tapar les seves vergonyes, i al final també ell acabarà fora de la casa reial.

Ha canviat molt la visió que es té de la monarquia, del rei emèrit i del rei actual; després d’un elefant, un Undargarín, un AVE, un tres d’octubre, una Corinna... Tant que no hi ha valor a preguntar per la monarquia al CIS i que es busca com allunyar al fill del pare, el que en un altre moment va passar de franquista a garant de la democràcia i al que es va enaltir després del 23F.

El problema, la institució

No valen tancaments en fals com renúncies a l’herència que no incloguin la corona o treure l’emèrit de la Zarzuela: cal acabar amb aquesta anomalia de ser ciutadans súbdits d’una monarquia que per molt que vulguin vendre-la com a cordial o natural és hereva del franquisme, sospitosa de corrupció i cada cop més autoritària. El problema no és Juan Carlos, és la institució: cada cop més intervencionista en la política exterior i interior i un dels pilars del règim del 78. No podem resignar-nos i no podem legitimar aquesta monarquia.

El mateix emèrit, alguns anys abans d’abdicar, quan investigaven Undargarín va afirmar que vivim en un estat de dret i que la justícia és igual per a tots, però és previsible que, encara que hauria de fer-ho, la monarquia no caurà per la via judicial, ni tan sols servirà per fer que trontolli si no hi ha pressió popular. Per acabar amb la monarquia cal molt més: iniciatives ciutadanes que reclamin que es faci justícia, sí, però també un referèndum sobre la forma d’Estat. Aquesta darrera és una demanda que compta amb gran suport en la societat espanyola i que s’ha posat en pràctica els darrers anys en forma de consultes populars sobre monarquia o república.

Des de Catalunya, però, una part de l’independentisme defensa i practica una desconnexió total amb els conflictes o lluites estatals, i en especial amb el de la monarquia, perquè els entén en competició amb l’assoliment d’una república catalana. En canvi, sense supeditar un canvi a un altre i sense pretendre de manera ingènua que hagin de donar-se simultàniament, és evident que ambdós empenyen en un mateix sentit: fer caure el règim del 78. No podem deixar de tenir en compte dos elements: d’una banda el problema del nacionalisme espanyol, que es nega a reconèixer que té un conflicte polític amb la qüestió catalana, sempre preparat per reprimir amb violència i que com a màxim accepta reconèixer les nacions com a culturals i sempre subordinades; i d’altra banda una lliçó no apresa d’aquesta part de l’independentisme després de l’1O, que no només guanyarem per tenir raó, necessitarem també tenir la força. Si caminem al costat del republicanisme i l’antifeixisme de l’Estat serem més fortes per debilitar el règim i avançar cap a una refundació republicana de l’Estat i per exercir el dret d’autodeterminació.

I tot això passa aquí i ara: en un nou cicle, que deixa enrere el 15-M i l’1-O, i amb una crisi econòmica que encara que molts s’entossudeixin a dir que és conseqüència de la Covid ja s’estava forjant abans, sense que s’hagin revertit les retallades de la crisi del 2008, que han condicionat, entre altres coses, que la resposta a la pandèmia tingués com a objectiu la no saturació d’un sistema sanitari ja deteriorat.

Un sistema insostenible

Una altra crisi amb sortida neoliberal amb la qual s’enriqueixen els de sempre i pagarem també els de sempre. Si en l’anterior vam patir la bombolla de la construcció immobiliària, en aquesta patim les conseqüències d’una economia que gira entorn d'un sector, el turístic, que segueix sent un sistema econòmic insostenible també en la postpandèmia i que ja acumula una pèrdua de 61.000 llocs de treball en un trimestre a Catalunya (amb una suma total de 472.900 persones a l’atur) i el rècord de més d’un milió a tot l’Estat.

Davant d’aquesta situació encara podem permetre’ns menys les corrupteles de la monarquia, ni seguir sota el neoliberalisme actual. Necessitem impulsar un projecte republicà, social, feminista, ecologista i antiracista, per trencar amb el règim del 78, per avançar en drets democràtics, per exercir els drets nacionals però també els socials: per fer front a la crisi sanitària, a l’emergència climàtica i a l’agravació de les desigualtats socials, de gènere i de tot tipus que s’han agreujat amb la Covid.