Renda Bàsica universal: una vacuna contra la inseguretat econòmica

Carme Porta i Sergi Raventós, membres de la Xarxa Renda Bàsica

Que estem davant d’una crisi sanitària derivada d’una pandèmia de Covid19 és sabut per a tothom: a diari tenim informes detallats de les persones infectades, de les persones malaltes a la UCI, de la velocitat de transmissió del virus, de la famosa corba. A diari s’informa de les mesures restrictives i contundents per frenar la pandèmia: ara un confinament perimetral, ara tancament de bars i restaurants, ara un toc de queda nocturn... A diari es recorden les necessàries mesures sanitàries per protegir-nos del Covid19: distanciament social, mascaretes, rentat de mans. I a diari també es parla de l’esperat remei que ens protegirà del SARS-CoV-2, de les esperades vacunes que s’estan desenvolupant i arribaran els propers mesos als països més rics (per suposat).

Però a mesura que passen les setmanes hi ha més veus que ho assenyalen: estem davant d’una sindemia, una tempesta perfecta on els aspectes sanitaris i socials, amb dinàmiques vinculades a la desigualtat i vulnerabilitat que s’entrecreuen, com deia fa unes setmanes Richard Horton, metge i editor de The Lancet. I el que provoca cada cop més un profund malestar i descontent entre una part important de la població és que no es treballa amb la mateixa intensitat d’informació, recursos, mesures i estratègies efectives per fer front a la crisi social i econòmica que estem patint.

A les nostres societats, des de l’inici, de la pandèmia hi ha més pobresa; i el regne d’Espanya té un dels pitjors indicadors de pobresa, especialment de pobresa infantil amb un 27,1% i ocupa el tercer lloc de la Unió Europea. També hi ha més treballadores que viuen en la inseguretat econòmica més absoluta i on les persones que viuen de l’economia submergida malviuen miserablement; on les persones que treballen en determinats sectors com l’hoteleria, la restauració, els equipaments esportius, la cultura...veuen com la seva feina penja d’un fil o ja fa temps que l’han perdut. Podríem seguir aquest terrible llistat perquè aquesta crisi afecta a la majoria i, com el virus, quan més risc de pobresa, més vulnerabilitat. No tothom pot afrontar igual aquesta crisi sanitària, econòmica i social. Com ja és sabut afecta de forma molt més directa a les classes populars i als barris i poblacions més desafavorides.

El descontentament entre la població creix i ho fa per la desesperança, per la pèrdua de dignitat d’una vida que esperaven i se’ls ha negat, pel cinisme i la prepotència de les administracions de tots colors, pel fracàs del sistema de protecció social i la seva burocràcia. O no ha estat un fracàs el Ingrés Mínim Vital? encara resten pendents de tramitació el 93% de les peticions a Catalunya i el 79% de mitja a la resta de l’Estat. Una població que constantment hem de suplicar ajuts i subvencions com hem vist darrerament en el trist espectacle dels ajuts pels autònoms a Catalunya.

Un document de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social -que treballa amb col·lectius amb situació o risc d’exclusió social- fet el juliol del 2020 portava per títol: "Per què cal un ingrés mínim vital quan cal una Renda Bàsica Universal?" Mai millor dit. A mesura que passen els mesos aquesta pregunta s’ha convertit en un clam des de diversos grups i col·lectius: feministes, LGTBI, de l’àmbit social, cultural, de persones psiquiatritzades, d’alguns Ateneus populars, de sindicalistes...

La indignació creix a la mateixa velocitat que creix la pobresa, els desnonaments, la pèrdua de feina, la ràbia, la por, els problemes de salut mental, la inseguretat vital, la fractura social i, també, la incompetència. És urgent crear un coixí real que pugui garantir l’existència material de les famílies.

Ara s’ha fet el gran recapte pel Banc d’aliments, una iniciativa pal·liativa que no combat el problema de la fam ni el malbaratament. Com aquesta, el paper de moltes iniciatives socials és un paper pal·liatiu de les urgències quan no hi ha capacitat d’arribar a fons en els problemes reals que les causen.

La Renda Bàsica pot ser un bon tallafocs davant d’aquesta sindemia. Així ho està entenent cada cop sectors més diversos de la població que s’han aproximat a aquesta proposta que ja s’ha experimentat a un munt de llocs i els resultats han estat prou positius, pel que fa a donar seguretat econòmica, tranquil·litat psicològica, disminució de l'estrès i sense que la gent deixi de treballar.

La Renda Bàsica ja no és una proposta de quatre acadèmics, sinó una necessitat per a la majoria i una demanda de grans sectors. Els ajuts, les solucions misèrrimes o les pal·liatives -per molt necessàries que siguin- no doten a les persones de recursos suficients per a viure, només una renda bàsica, individual, universal i suficient per a garantir l’existència pot aportar solucions a mig termini i un sistema més equitatiu i redistributiu de la riquesa. En aquest sentit es planteja una iniciativa europea per una Renda Bàsica que ha de recollir un milió de signatures.