El 25N i la pandèmia

Sabates pintades de vermell a la plaça de Benimaclet de València, en acció organitzada per l'Assemblea Feminista de València. Manuel Bruque / EFE

Mireia Boya. Ambientòloga

Com cada any, la setmana del 25 de novembre toca parlar de violència masclista. Són aquells dies en els que les dones tornem a agafar la paraula i el protagonisme per denunciar públicament una realitat amb unes dades preocupants que poc varien anualment i que fan que les agressions masclistes siguin un problema estructural a la nostra societat. Els mitjans omplen notícies i temps de tertúlies, s’escriuen articles, es fan declaracions institucionals i s’aproven mocions als Ajuntaments. Tot concentrat en el temps. N’hauríem de parlar cada dia, però només ho fem alguns dies. I així, la sensació és la d’anar avançant a pas de formiga en això d’eliminar una xacra que aquest 2020 oficialment s’ha emportat ja la vida de quaranta dones. L’any passat van ser cinquanta-cinc les assassinades.

La situació no només no ha canviat gaire el darrer any sinó que, amb la pandèmia i les mesures restrictives que els governs han pres, sembla que pot haver empitjorat. A Catalunya, durant el primer mes de confinament, es van incrementar un 88% les trucades per violència masclista. Les dures restriccions de mobilitat imposades van doblegar la corba de la primera onada a base d’un aïllament social que per moltes dones va significar conviure únicament amb els seu agressor. No oblidem que, en situacions de violència masclista, la xarxa de relacions socials i el teixit comunitari són sovint una de les poques possibilitats per poder-ne escapar.

La crisi sanitària que estem vivint és també econòmica. Moltes dones han vist com les seves condicions de vida es tornaven més precàries, fent molt més difícil trencar el silenci i les cadenes del maltractament. La llibertat econòmica d’una feina digna, d’un lloguer assequible o de tenir-ne prou per menjar tot el mes, per moltes dones significa no dependre del sou del seu agressor i, per tant, de no veure’t obligada a seguir en aquesta relació de violència masclista. I és que el cercle de la dependència és difícil de trencar, sobretot per les dones migrants sense papers. Si bé el virus de la violència masclista afecta totes les dones per igual, la classe i l’origen són factors determinants per tal de sortir-se’n.

Les agressions masclistes no són fets aïllats de la situació estructural que les dones patim en el sistema patriarcal en el que vivim. Més enllà de la violència, amb la pandèmia i la crisi econòmica, social i de cures associada, les dones ens hem vist exposades a pitjors condicions de vida. Són les estadístiques les que evidencien que continuem patint pitjors condicions laborals, amb un sostre de vidre que es tradueix en salaris més baixos i menys presència als llocs de decisió, major temporalitat i una taxa d’atur més alta. Tot, malgrat saber que el 65% de les persones que han estat a primera línia fent front a la crisi sanitària són dones. Tot, malgrat saber que qui ha assumit, més que mai, la major part de les tasques domèstiques i de cures són dones.

Malauradament no hi ha hagut una planificació amb perspectiva de gènere de les mesures adoptades pels diferents governs. Les poques ajudes que hi ha hagut han estat de caire generalista, per a tota la població. Els polítics, un cop més, han pecat de no ser conscients de la necessitat de mesures específiques per a les dones en situació de violència masclista, per prevenir-la, per detectar-la, per fer-hi front, per eradicar-la. Una línia de recursos econòmics exclusiva per elles, per trencar la dependència econòmica vers els seus agressors, és urgent en temps de confinaments i crisi econòmica.

Per exemple, parar els desnonaments de famílies sense alternativa habitacional és possible, només ho ha de decretar el Govern estatal de PSOE i Podem. Però si bé la moratòria dels desnonaments és de mínims, la prevenció de la violència masclista hauria d’anar encara més enllà, cap a la suspensió, mentre duri la crisi sanitària, del pagament de lloguers i subministraments per a totes les dones que es trobin sense ingressos, i cap a la garantia d’un habitatge social immediat per a les dones en situació de violència masclista, tant si estan soles com si formen famílies monomarentals.

Solucionar les urgències en matèria de violència masclista hauria de ser una prioritat ineludible per a tot govern, però també hem de ser conscients del que vindrà després. I és que no serà fins que es normalitzi la situació que podrem avaluar la magnitud de les agressions masclistes patides en temps de pandèmia. D’aquestes, la majoria no són feminicidis que es poden comptar, són agressions psicològiques, que rarament es denuncien per via judicial. Per aquestes darreres, la xarxa, la comunitat, el fer sentir a qualsevol dona que no està sola, que som moltes més les que hi hem passat, serà imprescindible. I això no dependrà dels governs, sinó de totes i cadascuna de nosaltres.