Sira Vilardell

Directora general de Fundació Surt

Són mesos de mesures dràstiques, de desescalada que torna enrere, de morts, infeccions i nova pobresa que emergeix. La pandèmia ens ha robat l’any 2020 en la lluita contra les desigualtats i n’ha creat més. S’obre davant nostre un incert 2021 en el qual haurem de recuperar-nos.

Malgrat els acords, s’han seguit fent desnonaments. Malgrat les noves ajudes d’urgència, les persones i famílies que ja vivien en situació de pobresa han trigat mesos a rebre ajuts, i les que mai haurien pensat que viurien en situació de pobresa han patit el retard i la manca de resposta.

En aquest context, les xarxes de suport d’entitats i ciutadania han estat una resposta necessària, ràpida i efectiva, però que no pot substituir l’acció institucional ni ha donat l’abast per a totes les necessitats. En aquest sentit, és important un nou impuls de les polítiques comunitàries.

L’acció comunitària és una acció social que dona fruits a llarg termini –no és una política d’urgència–, però els fruits són més poderosos. La inversió social ha de contenir accions col·lectives i, amb el col·lectiu, la construcció del comú es fa des de l’impuls de xarxes de suport i ajuda mútua, però cal una perspectiva de canvi i un suport institucional que doti de recursos i reconeixement.

El compromís col·lectiu en una societat que ha avançat cap a l’individualisme és una necessitat, així com el reconeixement de les xarxes ciutadanes i l’impuls de polítiques comunitàries és imprescindible. En aquest context, moltes de les xarxes ciutadanes i veïnals existents fa uns anys han anat desapareixent o sent substituïdes per serveis. No obstant això, les necessitats han anat canviant. La pandèmia ens posa sobre la taula noves necessitats, la manca de recursos comunitaris i el retrocés en el reconeixement de drets col·lectius. Des de l’acció comunitària es construeix solidaritat i empoderament col·lectiu, es referma el compromís amb la societat i es millora la convivència.

L’acció col·lectiva és important, però l’acció comunitària és una acció transformadora que transforma les relacions entre els diferents agents de la comunitat. No es tracta, només, de ciutadania organitzada per un objectiu comú o per donar una resposta urgent –generant així les necessàries xarxes de suport i solidaritat–, sinó que incorpora una nova manera de relacionar-se entre la ciutadania, els recursos tècnics, l’administració... Es tracta d’impulsar accions integrals per tal d’incorporar dinàmiques de treball diferents.

L’acció comunitària crea llaços i sinergies, no són accions de dalt a baix, de l’administració a la ciutadania ni la mateixa autoorganització ciutadana en xarxes de suport, sinó que va més enllà i, a través d’allò existent –siguin xarxes o serveis–, actua per canviar la manera de relacionar-se, des d’una acció coordinada i col·lectiva. Es tracta d’organitzar el territori en funció de dinàmiques de relació diferents. La implicació ciutadana és important, però cal promoure noves relacions entre els diferents agents.

Cal una mirada de gènere

Les dones som el 51% de la societat, i el rol social ens atribueix les tasques de cura de forma exclusiva. Això ha comportat una doble presència, però, també, que siguem presents àmpliament en les xarxes de suport i en la vida ciutadana de base. En aquest sentit, s’ha d’admetre que és indispensable una mirada de gènere en l’empenta de les polítiques comunitàries. Altrament, seria curt de mires i inexcusable. Posar al centre de les polítiques socials les dones és donar reconeixement als treballs invisibilitzats de cures, donar valor a la comunitat i posar al centre els drets de tothom.

L’impacte social de les polítiques comunitàries i les polítiques de dones té un abast enorme. Quan parlem de la majoria social i d’inclusió de tota la comunitat, parlem de la base per combatre les desigualtats. Sobre aquesta base s’han de bastir les accions que estimulin i millorin drets individuals i col·lectius i que comportin una estratègia cap a la fi de la pobresa i les desigualtats.

Les polítiques comunitàries posen sobre la taula els desitjos i les necessitats socials, així com solucions innovadores des d’una perspectiva inclusiva i no estigmatitzant. La perspectiva de gènere aporta un valor afegit i posa en consideració la necessitat de l’equitat com a valor de referència des de la centralitat de la vida. Posar en sintonia les dues visions és del tot indispensable per a la construcció de futur i una inversió ineludible.