Per a què ha de servir el Col·legi de l'Advocacia de Barcelona?

Gonçal Oliveros Layola

Advocat. Candidat a degà del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona

La resposta a la pregunta sembla obvia. Per atendre els interessos dels seus col·legiats i col·legiades. Però d’aquesta afirmació sorgeixen de manera immediata dues altres qüestions. I no ha de servir per a res més? Són compatibles entre si els interessos de tots els col·legiats i col·legiades? La resposta al primer interrogant ha de contemplar que, a diferència de la majoria de col·legis professionals i d’agrupacions gremials, la inscripció i consegüent pagament de quotes és en aquest cas obligatori. El motiu és, igual que pels metges, vetllar per l’exercici ètic de la professió. Els col·legis de l’Advocacia tenen, per tant, una capacitat disciplinària sobre els seus membres, que pot arribar fins a la seva expulsió, i per tant la prohibició de continuar exercint la professió.

Aquests col·legis són, en conseqüència, corporacions de dret públic, són Administració. I com a tal estan també al servei de tota la ciutadania. Per això han de vetllar pel funcionament eficient del torn d’ofici i perquè les retribucions dels professionals siguin dignes sense resultar de cap manera abusives pels clients. Per això, també, tenen l’obligació d’orientar la societat sobre aquelles qüestions que l’afecten de manera important i pertanyen a l’àmbit d’actuació professional dels advocats i les advocades. I aquestes matèries que afecten molt i de manera directa a la ciutadania des de l’àmbit competencial de l’advocacia s’anomenen Drets Fonamentals.

Així és com arribem a la conclusió que manifestar-se públicament, des la perspectiva jurídica, sobre tota possible vulneració de drets fonamentals, és una obligació dels col·legis de l’advocacia. No cal dir que a Catalunya la desatenció d’aquest deure adquireix especial gravetat i rellevància en el cas del Col·legi de Barcelona. Assumir amb professionalitat aquesta tasca pot comportar, però, disgustos. Perquè la denúncia de la violació d’un dret fonamental mai no serà plat de bon gust per a qui l’ha comès. I aquestes violacions sempre les perpetra alguna autoritat, atès que són els qui n’estan investits, els únics que poden fer-ho. I denunciar les autoritats pot estroncar la carrera personal de qui ho efectua.

Així és com arribem a aquestes dues conclusions. Els degans, deganes i altres components de les juntes de govern dels col·legis de l’advocacia, i molt especialment del de Barcelona, no hi poden accedir de cap manera per utilitzar la institució com a trampolí per a la seva pròpia carrera personal. El concepte de porta giratòria els ha de ser totalment aliè. La segona conclusió és que callar davant d’una vulneració de drets fonamentals és un acte de complicitat per omissió, que esdevé una infidelitat envers la societat a la qual, com dèiem al començament, també té l’obligació de servir.

Tanmateix, l’obligatorietat de pagar la quota per pertànyer al col·legi té una altra derivada, que ens retorna a la segona de les qüestions que havíem plantejat. Salta a la vista que tothom que paga una quota per inscriure’s a una entitat espera rebre’n un servei d’acord amb l’estipendi satisfet, encara que aquest pugui consistir en una tasca de beneficència envers de terceres persones. Però si bé en la majoria de casos a qui paga sempre li resta el recurs de desvincular-se de l’organització si no es considera correctament retribuït, això no és així en una institució de col·legiació obligatòria. Per tant, aquí retornar en serveis als col·legiats i col·legiades allò que se’ls cobra en les quotes de pagament obligatori esdevé encara més forçós. Uns serveis que han de ser beneficiosos per a tots els advocats i advocades als quals s’extreu una part dels seus ingressos per al manteniment de la corporació. Uns utilitzaran més un servei, i a d’altres els resultarà de més utilitat una oferta diferent. Però n’hi ha d’haver per a tothom.

Sembla evident que són de general conveniència el potenciar una borsa de treball eficient, o reivindicar una retribució digna del torn d’ofici, i exigir que mentre això no s’aconsegueixi plenament, les percepcions cobrades estiguin molt bonificades sinó completament exemptes de l’IRPF, en atenció a què és un servei públic mal pagat.

Com també ho és denunciar que els habituals retards que de manera generalitzada es produeixen en la celebració dels judicis, no només afecten advocats i procuradors, sinó també perits, policies, testimonis, i naturalment tots els ciutadans que han d’acudir als procediments judicials com a justiciables. Tantes hores malmeses de tanta gent per la desconsideració de tantes autoritats de l’Administració de Justícia són una ruïna pel país, a banda d’un perjudici greu pels professionals de l’Advocacia, que el seu col·legi té l’obligació de combatre. Com també és en benefici alhora dels col·legiats i de la ciutadania en general que cal emfasitzar que els serveis jurídics són essencials, raó per la qual requereixen un tipus d’IVA reduït. És una contradicció amb un punt de cinisme, presumir de posar la justícia gratuïta a  l’abast de la població a través d’un torn d’ofici infrapagat, i al mateix temps mantenir un IVA del 21 per cent. La justícia no és un luxe, i exigeix l’establiment d’un IVA més suau. Que evidentment redundaria de retruc en benefici dels professionals de l’Advocacia.

Veiem, doncs, com en molts supòsits la tasca que ha de desenvolupar el Col·legi de l’Advocacia produeix rèdits als seus membres, i al mateix temps també a la societat en el seu conjunt. Com així succeeix quan els col·legis de l’advocacia es pronuncien sobre violacions de drets fonamentals, atès que es prestigia la professió lletrada i els qui l’exercim, en lògic benefici per a la dignificació de la nostra feina en tots els sentits, fins i tot el merament retributiu.

Llavors ressalta l’interrogant de perquè no es fa sempre, o perquè no ho ha fet el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona durant els darrers quatre anys. La resposta està implícita en tot el redactat d’aquesta nota. Perquè complir amb els deures que s’imposen a qui assumeix la direcció del Col·legi només té un inconvenient, que no és menor. La més que probable incomoditat, alguns cops autèntic enuig, d’autoritats de tota mena. Amb el risc consegüent d’estroncar la carrera personal dels qui assumeixen el repte. Que tampoc no cal que siguin herois. Però sí gent compromesa.