Oriol Junqueras al Parlament de Catalunya el dia de la sessió d'investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat 

Artur Domingo i Barnils

Historiador. Especialista en l’obra i el llegat de Gandhi 

L’article que Oriol Junqueras va publicar el dilluns 7 de juny al diari Ara, ha aixecat polseguera en el món independentista, però també en el panorama actual de la política estatal. I no és per casualitat. És un text transcendent que té repercussions en l’esdevenidor immediat de la política catalana i espanyola. Ho és pel contingut però, potser encara més, pel context. L’escrit conté consideracions que són, a parer meu, bastant evidents, d’altres més o menys discutibles i, sobretot, una afirmació que es pot considerar desafortunada i intel·lectualment innecessària, però que tal vegada respon a alguna motivació concreta. Tanmateix, no és l’objecte d’aquest article especular sobre les motivacions o sentiments que han portat l’exvicepresident del govern català a arribar a algunes de les conclusions expressades en el seu escrit.

Algunes de les afirmacions expressades per Junqueras que considero inqüestionables són: "La conclusió és que ens cal ser més; una majoria incontestable, plural i transversal, que demostri que governa bé i per a tothom, i que posi al centre de l’agenda la resolució del conflicte polític existent per vies democràtiques." O bé: "la millor via per fer-ho, com sempre hem defensat, és la via escocesa. La via del pacte i l’acord, la via del referèndum acordat. És l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat." I també: "Per convertir-nos en un estat és imprescindible bastir una gran majoria a Catalunya, però també cal guanyar-se la legitimitat a tot arreu." I, fins i tot, quan declara que "la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana." Aquestes són consideracions que, amb més o menys matisos, és difícil no compartir i que, a més, és bo que siguin expressades per una persona que va assumir altes responsabilitats en tot el procés que va culminar l’octubre de 2017.

Però l’afirmació que formula quan escriu: "...Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir" resulta, si més no, desafortunada i desconcertant. Expressant amb claredat que la via que proposa és la del diàleg i treballar per un referèndum acordat, juntament amb totes les altres consideracions que he citat, n’hi havia prou. Tampoc no calia manifestar el contrari. Però en política hom no pot descartar --com tampoc cal afirmar retòricament-- cap via que sigui no-violenta i legítimament democràtica, com pot ser la de complementar el diàleg i el combat institucional amb l’exercici del dret a la desobediència civil no-violenta, per exemple. És cert que l’article de Junqueras no ho exclou explícitament però, si més no, la seva afirmació –sense més explicacions ni matisos-- genera desconcert entre molta gent que aspira a assolir el dret a l’autodeterminació. I, segurament, entre no pocs votants del seu propi partit.

Tanmateix, el problema no és exclusiu d’Oriol Junqueras. Una vella i bonica cançó popular, escocesa precisament, parlava de trobar-se "perduts en la immensa mar blava". Una part dels dirigents de l’independentisme català porta massa temps perduda en la retòrica, sense plantejar un projecte prou clar i viable que meni inexorablement a l’exercici del dret a decidir, mitjançant un referèndum inclusiu i reconegut. L’obsessió, una mica infantil, de parlar constantment d’unilateralitat, confrontació, confrontació intel·ligent o, més recentment, d’embat democràtic, és una mostra d’aquest tarannà infantilitzat de bona part de la classe política. Si és que n’hi ha d’haver, de confrontacions i embats no se’n parla retòricament, sinó que es creen les condicions per, arribat el cas, estar en condicions de vèncer. El deure de qui vol liderar un procés d’emancipació o de millora, ja sigui en l’àmbit social o en el nacional -o en ambdós- és treballar i fer propostes en positiu que omplin de legitimitat la causa defensada, i que aquesta sigui capaç d’incloure al màxim de la ciutadania afectada, sempre oberts a la solució menys traumàtica possible per a tothom i al diàleg, i no dedicar-se a grandiloqüents expressions bel·licoses que sovint no expressen més que la pròpia impotència.

Potser també per això l’Oriol Junqueras s’ha vist impel·lit a realitzar aquesta manifestació tan poc afortunada, i més encara en el context de la possible aplicació d’uns indults que han de ser benvinguts si es produeixen, però que no satisfan els anhels dels qui considerem que l’Estat, i especialment el poder judicial, està aplicant una repressió intolerable en termes democràtics.

L’independentisme, i tot el sobiranisme, tenen una gran feina de clarificació al davant. La cançó acabava bé, la tripulació arribava a bon port, però la realitat és més complicada.