Protesta de refugiats a l'illa grega de Lesbos -- Orestes Panagiotou / EFE

David Minoves
President del CIEMEN

Enguany fa 20 anys que el 20 de juny se celebra el Dia Mundial de les persones Refugiades. Aquesta data va ser fixada per Nacions Unides en commemoració del 50 aniversari de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951. Una Convenció que enguany en fa 70 i que ha envellit força malament, vist com s’incompleix de manera sistemàtica i continuada.

Una data que va passar sense pena ni glòria fins que la primavera de 2015 les notícies d’embarcacions plenes de cossos amuntegats enfonsant-se a la Mediterrània ens despertarien d’una letargia que esdevindria malson a l’estiu, davant les imatges de milers persones fugint de la guerra de Síria i maldant per entrar a la Unió Europea superant una llarga travessia farcida de penúries.

Aquesta crisi va remoure les consciències de milers de joves que van marxar cap a Grècia per ajudar sol·licitants de refugi atrapats en camps de refugiats improvisats, mentre que a casa nostra es generava una potent corrent de solidaritat que no vèiem des de les manifestacions contra la guerra d’Iraq o les caravanes humanitàries per acollir refugiats de la guerra Bòsnia 30 anys enrere. La ciutadania i les institucions es van mobilitzar sota l’eslògan "volem acollir" i es van celebrar les manifestacions més grans vistes a Europa.

Cinc anys després, no s’ha complert el compromís que la Unió Europea va solemnitzar per acollir 160.000 demandants de refugi en dos anys. Amb prou feines se’n va acollir 35.000, i molts esperen en camps de refugiats insalubres.

El tema ja no és d’actualitat i amb prou feines se’n parla als mitjans de comunicació, però la crisi no s’ha acabat i les xifres són esfereïdores. Cada minut, 24 persones fugen de casa seva per fugir de la guerra, la persecució i la pobresa. Al voltant d'un milió de persones demanen asil cada any. I el 85% d’aquestes persones són acollides en països empobrits.

Segons l’ONU, hi ha 80 milions de persones desplaçades forçosament, gairebé 30 milions de persones refugiades. Una situació que molts organismes internacionals alerten que s’agreujarà amb el canvi climàtic, la desaparició de terrenys fèrtils i la desertització de molts hàbitats, fins al punt de generar 250 milions de refugiats climàtics el 2050.

Però enlloc de complir amb la legislació sobre refugi i asil, la tendència a la Unió Europea ha estat just la contrària: blindar les fronteres, aixecar més tanques i externalitzar la política d’immigració. Amb aquest objectiu, s’ha finançat a tercers països que vulneren els  drets humans com Turquia o el Marroc, tot cedint-los el control de l’aixeta que obre o tanca el fluxe de migrants que utilitza a discreció per gestionar els conflictes geoestratègics amb la comunitat internacional. Un negoci rodó per ells i un desastre per tota la resta.

Amb l’esclat de la pandèmia s’ha agreujat encara més la situació i l’excepcionalitat del moment ha servit de pretext per intensificar i legitimar les polítiques repressives de control de fronteres. La vulnerabilitat s’ha disparat entre les poblacions desplaçades, incloses les persones refugiades, sol·licitants d’asil i desplaçades internes a causa de la COVID-19 i el control de la mobilitat.

El darrer any, la limitació de la mobilitat i el tancament de fronteres terrestres ha comportat la reactivació de la ruta canària, convertint-se alhora en la més mortífera. Les dades indiquen que una de cada vint persones migrants no arriba a trepitjar terra ferma. S’estima que al llarg de 2020 van morir 2.100 persones ofegades seguint aquesta ruta, un 143% més que el 2019.

Només va faltar l’aprovació del nou Pacte de Migracions i Asil de la Unió Europea que es basa en el control fronterer i no en l’acollida, i que funciona com un mercat de compravenda d’obligacions públiques, en el qual cada país pot decidir si acull refugiats o si, simplement, paga per no fer-ho.

Però el que més sobta és que tot això es fa contra l’opinió de la majoria de la població, tal i com mostra el resultat de l’enquesta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament on el 56% pensa que l'Estat espanyol ha de garantir refugi, asil i protecció internacional a les persones que es veuen forçades a migrar, i només el 22% s’hi oposa.

La prioritat, doncs, hauria de ser revertir la situació inhumana en què es troben milers de persones arreu del planeta que es veuen forçades a migrar, i garantir vies segures perquè puguin desplaçar-se sense posar en perill les seves vides. I posar fil a l’agulla per enfilar la solució amb polítiques que evitin més desplaçaments forçats, a través de la cooperació, la no col·laboració amb règims que vulneren els drets humans, i especialment, l’acció climàtica.

Potser algú dirà que és massa naïf creure que es pot canviar la política de migracions i asil, però més naïf és seguir com fins ara i pensar que tot això no ens acabarà esclatant a la cara més d’hora que tard.

Si no hi posem remei, tots i totes podem ser refugiats.