Sortida de presos polítics catalans del centre penitenciari de Lledoners després de ser indultats -- EFE

Mireia Boya

Ambientòloga

Una de les qualitats més importants que pot tenir una persona, en política i en la vida en general, és la capacitat d’alteritat, la de posar-se en la pell de l’altre per intentar entendre’l, per conèixer el seu patiment des de l’empatia, per mirar un món complex i ple de matisos amb ulleres diferents. El coneixement de l’altre ajuda també a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Com deia en Todorov, el problema de l’altre és també el nostre.

L’alteritat però, no significa renunciar al propi punt de vista, no implica deixar de banda les conviccions i anhels, només és la voluntat d’afrontar una situació holísticament i amb voluntat integradora, anant de les idees filosòfiques generals al cas particular d’algú, per establir un diàleg des del respecte i negociar, si és el cas, tenint en compte visions diverses i no només la pròpia. El món polític és complex i, malgrat les idees fermes que puguem tenir cadascun de nosaltres, és bo escoltar els demés, inclosos aquells que ens han decebut o aquells altres que considerem enemics de la nostra llibertat col·lectiva - exceptuant el feixisme, és clar! - si allò que es vol és actuar des de la política. Ara bé, l’alteritat no implica necessàriament avenços, acords o victòries, només voluntat de comprendre per dirimir.

Amb la repressió i els indults l’alteritat és imprescindible. Em poso en la pell de la Dolors, la Carme i la resta de presos polítics i me’n alegro que el patiment de la injusta presó, per ells i les seves famílies, hagi acabat d’una vegada, sigui amb la fórmula que sigui. Em poso també en la pell d’en Marcel Vivet, condemnat recentment a 5 anys de presó per protestar pacíficament contra el feixisme policial, amb l’agravant de que és la pròpia Generalitat qui també ha exercit d’acusació i ha pressionat la seva família per acceptar la culpa i reduir així la pena. A ell i als altres més de tres mil represaliats pel procés independentista no els importa gaire què ha dit Pedro Sánchez al Liceu ni els afecta la resolució del Consell d’Europa. De fet, cap dels dos els anomena perquè no són polítics sinó ciutadans.

Mentre uns per fi surten, aquests represaliats, com en Marcel, només pensen en quan els hi tocarà entrar a la presó i, per tant, ni poden veure l’indult com una victòria ni poden acceptar que es deixi de parlar d’amnistia, independència o unilateralitat, perquè senten que col·lectivament els abandonem, que són represaliats de segona. És tan dur pels presos polítics indultats que els tractem de traïdors des de les tertúlies i xarxes socials com ho és pel Marcel i els altres represaliats civils que ridiculitzem les seves paraules tractant-los d’hiperventilats i comparant el seu discurs al de la rància dreta espanyola. Des de l’alteritat les dues posicions són perfectament comprensibles i defensables, però cap d’elles justifica insults o desqualificacions que només ens divideixen. Poca broma amb 1.345 dies de presó passada, poca broma amb 5 anys de presó futura.

Per fer política cal arguments, ni xantatges ni descrèdits. Els que hi ha hagut fins ara, s’han d’acabar, per respecte a tothom i pel bé comú del moviment. La qüestió és si les estratègies polítiques que van de la mà de cada cas, les dues legítimes i vàlides, poden trobar un punt mig que ens permeti avançar junts de nou, des d’allò col·lectiu i no des del cas particular. La renúncia a la unilateralitat per carta és contrària a aquest propòsit col·lectiu i ha fet mal al moviment, perquè, entre els teus, no reconeixes els altres que també hi són, només parles per tu. Un líder ho ha de ser de i per a tothom, no només de i per a la seva parròquia. Només ho aconseguirà formant equip des de l’alteritat, reconeixent, acceptant i integrant la riquesa i la transversalitat del moviment per liderar-lo colze a colze. Aquest va ser Mandela.

Des de l’òptica individual qualsevol mesura de gràcia és desitjable per alleugerir patiments injustos i pot ser considerada una victòria, parcial, molt concreta i revisable: la llibertat de nou companys estimats. Des de la col·lectivitat i l’estratègia independentista ja és una altra història. Els indultats no poden utilitzar el seu poder individual per liderar el col·lectiu, perquè, per molts altres també represaliats, ja no el representen. El perdó de l’Estat és també una creu que només es pot portar públicament des de l’activisme civil per l’amnistia de tots els altres represaliats, a l’estil més cuixartista. En cap cas però, es pot pretendre liderar políticament sense fer l’exercici d’alteritat i entendre aquells que creuen que l’Estat ha aprofitat els presos i els indults per dividir-nos i desmobilitzar-nos. Els envien a casa per corcar la lluita. Ara que són lliures, reconeixent el seu patiment i la seva tasca, cal líders nous que ens tornin a unir. I, des de l’alteritat, cap dels actuals sembla poder-ho fer.

L’alteritat ens permet també agafar perspectiva i sortir de la nostra bombolla. Si bé l’informe del Consell d’Europa és important, també és cert que ja n’hi ha hagut altres en el mateix sentit, dels relators de drets humans de l’ONU, per exemple, que han estat ignorats per l’Estat. El propi ministeri d’assumptes exteriors el qualifica d’incoherent, escenificant que la imatge internacional li importa menys que la unitat d’Espanya. Els indults són un pas, efectivament, però són el primer i l’últim que pot assumir el Règim. Així ens ho diuen, són d’utilitat pública per quedar-nos en el marc constitucional, per rebaixar tensions. En cap cas ho són per començar a parlar de l’amnistia dels anònims i l’autodeterminació dels pobles. Per això darrer i amb aquest Estat, continua havent-hi només una via, la de la fermesa de l’exercici de la pròpia sobirania, des de les institucions i des del carrer. Per arribar-hi però cal reorganitzar-se, assumint que el camí polític iniciat amb la legislatura serà sempre més lent del que voldríem. Anirà a Madrid a taula parada i tornarà, aprofitem el temps del necessari viatge per recuperar forces, perquè hi haurem de tornar. L’indult no ressol res col·lectivament però, en el mentrestant, alegrem-nos-en.