Ferran Espada

La rocambolesca aprovació pels pèls de la convalidació del decret llei del Govern espanyol que ha implementat la nova reforma laboral ha generat un sotrac polític considerable. L’operació ha comptat amb tots els ingredients de la pitjor política, malgrat venir precedida per un escenari positiu -no gaire habitual en els temps que corren- com és l’acord del Govern espanyol amb agents socioeconòmics com els sindicats UGT i CCOO o la patronal CCOO. Y convindria preguntar-se perquè s’ha produït aquesta anòmala situació i si tot plegat era evitable.

Entre els pitjors elements que han protagonitzat la tramitació parlamentària d’una qüestió fonamental com el marc jurídic dels drets laborals hi ha una tensa i infructuosa negociació entre el Govern espanyol i les forces polítiques més pròximes, aquelles que formen el que anomenem la majoria de la investidura. Especialment amb Esquerra Republicana però també amb el PNB o EH Bildu. Tampoc ha estat gaire exemplar que l’ajustada majoria alternativa que s’ha volgut construir s’hagi treballat no pas a costa de sintonia ideològica sinó en molts casos a cop de talonari territorial farcit de diner públic. Podríem esmentar un habitual d’aquesta estratègia com Coalició Canària però sens dubte el paradigma d’aquesta tàctica és UPN. La formació navarresa està molt lluny de l’orientació ideològica del PSOE y Unides Podem però va acceptar,almenys des de Pamplona, el gir del seu habitual vot contrari al Govern de Pedro Sánchez per substancials contraprestacions.

L’enfangada definitiva de la tramitació de la reforma laboral va arribar amb el canvi de posició dels dos diputats d’UPN que decantaven la votació cap a un cantó o cap a l’altre. Una maniobra envoltada de mentires que caldrà esbrinar si va ser instigada, o alguna cosa més, pel PP. Y finalment ha posat la cirereta el tragicòmic error del diputat del PP que ha permès l’aprovació final de la nova reforma laboral generant una estratègia del PP a l’estil del trumpisme més agressiu amb denuncies de tupinada a la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, en la votació i accions jurídiques al respecte.

Tot plegat ha tingut conseqüències prou nefastes malgrat haver-se convalidat el decret, que d’haver estat derogat hauria provocat una via d’aigua considerable en el Govern espanyol. La política i les institucions espanyoles han patit un fort desgast i desprestigi. La nova reforma laboral es manté però és evident que no tindrà els sòlids fonaments que hauria de tenir una norma d’aquesta importància en ser aprovada no per una majoria política sinó per un error. I en clau política resulta evident que l’estratègia negociadora triada tampoc ha estat bona per la seva impulsora, la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz. La fórmula triada ha acabat comportant que es parli poc de les millores laborals aplicades i encara menys de la pròpia Díaz. Dos impresentables diputats d’UPN i un maldestre diputat del PP han acabat acaparant tota l’atenció.I recordem que tota aquesta situació s’ha viscut amb els drets laborals de milions de treballadors i treballadores a sobre la taula.

La pregunta clau és perquè Yolanda Díaz ha decidit acceptar els evidents riscos d’una negociació al límit al Congrés dels Diputats que li ha acabat sortint malament però que podia haver acabat en desastre? És evident que el PSOE ha tingut molt a veure. Per les limitacions imposades des del punt de vista ideològic però també per l’excés de tacticisme a l’hora de voler demostrar la capacitat de conjurar una majoria alternativa a la que forma el republicanisme català amb l’independentisme i nacionalisme basc i gallec. Però al cap i a la fi hi ha una responsabilitat en acceptar determinats condicionants i avalar experiments polítics en un projecte que porta el teu nom i que hauria de ser una important rampa de llançament en la nova etapa de la carrera de Díaz i de la Unides Podem post-Iglésias.

No es tracta de fer en aquest article una anàlisi crítica de les renúncies que Unides Podem hagi pogut fer en el contingut de la nova reforma laboral respecte als objectius de màxims que pogués tenir en el seu dia. No podem oblidar que també el PSOE es va comprometre a la derogació de la reforma laboral del PP, fet que sembla evident que no s’ha produït. Tota força transformadora té l’obligació d’avançar en funció de l’anàlisi que faci de la correlació de forces per aconseguir el màxim dels seus objectius, sense la temptació de dogmatismes que no permetin canviar el més mínim per impossibilitat d’arribar a acords. El dogmatisme d’esquerres és el somni de la dreta. I probablement Yolanda Díaz ha estat una pragmàtica que no ha fet la correcta avaluació de quina era la correlació de forces. Un error que diria que s’ha produït un cop més pel desenfocament que pateix la política espanyola per la nul·la assumpció del prisma plurinacional en les relaciones polítiques, socials i econòmiques com a realitat de l’Estat espanyol. Un error que costa encara més d’entendre d’una ministra gallega.

Resulta evident que la norma laboral actual es una millora respecte als drets que els treballadors i treballadores tenien fa poc més d’un mes. El que està per demostrar és si aquesta millora es podia haver enriquit amb la perspectiva plurinacional. És dubtós que en un Estat espanyol que Unides Podem defineix com a plurinacional els únics sindicats asseguts a la taula de negociació fossin UGT i CCOO. Perquè entre altres coses la majoria sindical al País Basc la conformen els sindicats ELA i LAB i a Galícia la Confederació Intersindical Galega (CIG). Pretendre tirar endavant una nova reforma laboral sense els principals sindicats bascos i gallecs, en l’àmbit sindical, i sense el primer partit de Catalunya en l’àmbit polític com és ERC, té poc de plurinacional. Però sobretot té poc de sentit comú per l’esquerra espanyola com s’ha pogut comprovar. Potser ni Brussel·les, ni la CEOE, ni el propi PSOE haurien acceptat les demandes d’aquests actors. Però el cert és que no ho sabem perquè no van estar en el procés de negociació inicial. I aquest és el pecat original amb què neix la nova reforma laboral de Díaz.

L’evolució política de l’Estat espanyol ja no és bipartidista però sí és bipolar. Almenys en la concepció de la política per fer front a la cada cop més palpable realitat territorial. Així, la política o es fa a favor de la plurinacionalitat o en contra d’ella. La dreta espanyola sap que només governarà a costa de l’enfrontament amb la plurinacionalitat que li exigeix Vox. S’han acabat els pactes amb el PNB o l’antiga CiU. La proposta de la dreta és de confrontació oberta contra la plurinacionalitat. Per això el PP és pràcticament irrellevant ja a Catalunya i el País Basc. I tot i que Galícia manté unes coordenades evidentment diferents la recuperació i creixement del BNG també tindrà el seu pes en aquest territori. Sense oblidar les dinàmiques al País Valencià amb el creixement de Compromís o el fet que resulta evident la diferent visió de l’Estat que tenen les presidències socialistes del valencià Ximo Puig i de Francina Armengol a les Illes respecte a altres presidents socialistes com Emiliano García Page a Castella-la Manxa o Guillermo Fernàndez Vara a Extremadura.

En canvi, està per veure si l’esquerra espanyola està disposada a admetre que el seu accés i trànsit per la governació de l’Estat passa inexorablement per admetre i practicar la plurinacionalitat. Un escenari que amb la desaparició de Ciutadans encara tindrà molt menys marge. La dreta sap que no podrà governar sense una majoria absoluta amb Vox que imposarà una agressiva uniformització de l’Estat. L’esquerra ha de ser conscient que no governarà sense l’independentisme i el nacionalisme català, basc i gallec. A no ser que es produeixi una improbable gran coalició entre el PP i el PSOE que només es donaria sota mandat de la dreta i que podria arrossegar a l’abisme als socialistes.

És evident que Unides Podem és el partit estatal amb major sensibilitat plurinacional. Fins i tot no sembla raonable defensar que el PSOE i el PP estan en el mateix pla en aquesta qüestió com fan alguns independentistes. Però l’acceptació plurinacional de l’Estat no pot ser una simple tàctica de negociació política, ni un eslògan, ni només una esmena en els estatuts del partit. Ni tan sols un ministeri de la plurinacionalitat. La plurinacionalitat es demostra en la pràctica política i governamental.

És clar que la millor manera d’exercir la plurinacionalitat seria reconèixer els drets com a subjectes polítics de les nacions de l’Estat. Començant pel d’autodeterminació. I en el cas de Catalunya impulsar la taula de negociació actualment hivernada per decisió del Govern del PSOE y d’UP seria un pas fonamental. Però hi ha moltes altres coses que es poden fer. Defensar la inclusió dels sindicats de totes les nacions de l’Estat en una negociació laboral és plurinacionalitat. Habilitar un major compromís del Govern de l’Estat en la defensa de totes les llengües per sobre de qualsevol interès com és el cas de les plataformes audiovisuals és plurinacionalitat. Avalar els models escolars de cadascuna de les nacions de l’Estat és plurinacionalitat. Com ho és respectar les lleis sobre l’habitatge o altres qüestiones que emanen dels parlaments d’aquestes nacions de l’Estat i no bloquejar-les amb recursos al Constitucional. O que la representació de l’Estat en les institucions internacionals sigui plurinacional. Tots aquests són només alguns exemples del que es pot fer amb perspectiva plurinacional i que permet el marc jurídic vigent.

Ara està de moda el concepte de guerra cultural. No sé si es tracta de guerrejar o simplement d’evidenciar la perversitat de determinades propostes polítiques que emanen de la ultradreta per molta força que aquesta estigui adquirint. L’esquerra no guanya fent de dreta sinó fent millors propostes des de l’esquerra. Però una guerra cultural que l’esquerra espanyola no sembla estar disposada a lliurar és la de la plurinacionalitat. I li convé una profunda reflexió al respecte. Perquè tampoc en la uniformització de l’espanyolitat l’esquerra tindrà cap oportunitat contra el que està venint per la dreta i l’ultradreta. M’atreveixo a dir que en els pròxims anys l’esquerra espanyola serà plurinacional o no serà. Almenys si la principal raó de l’existència política és governar, no pas pel poder sinó per treure els projectes polítics de la utopia programàtica i materialitzar-los fins on es pugui. I segurament, de la negociació de la reforma laboral tant el PSOE com UP en poden extreure algunes lliçons interessants.