Sergi Sol, periodista

Pablo Iglesias fa dies que intervé per restablir els ponts entre els republicans catalans d’ERC i Unides Podem, després de la topada per la reforma laboral.

Les paraules d'Iglesias sonen molt més fraternals que les de Yolanda Díaz. La vicepresidenta sembla haver-s’ho pres com un assumpte personal i no ha deixat d'atacar els republicans i de polemitzar, en particular amb Gabriel Rufián que, al seu torn, li ha tornat les carícies. Díaz li va exigir una adhesió incondicional. I Garamendi va rematar-ho amb allò de "no es toca ni una coma". Era inviable que així s'arribés a cap acord. Encara que potser Díaz pensava que ERC no suportaria la pressió de la majoria sindical d'UGT i CCOO. Una pressió que a Bildu li rellisca, ja que a les ‘Vascongadas’ aquesta folgada majoria la formen LAB i ELA.

Rufián és un fill orgullós d'un dels barris més humils de Catalunya. I va aprendre de jovenet que una regla bàsica als carrers del barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet és que no et pots deixar acovardir. El xantatge de Díaz seria llegit als carrers on jugava Rufián com un acte de xuleria inadmissible. Si permets que se’t pugin a la gepa, se’t mengen.

Díaz és filla de sindicalista. Però amb altres codis, més de noble bressol. Per això, aquest emplaçament a Rufián a adherir-se, sense pestanyejar, a un acord del qual no va saber res fins que aquest va estar tancat amb pany i forrellat, era inviable. És clar que tampoc Díaz no va aconseguir els vots dels seus paisans del BNG. Ni tan sols el suport il·lustre del PNB.

Avui s’especula sobre les ferides a llarg termini que pugui haver deixat la finalment controvertida reforma laboral sobre el bloc de la investidura. En particular, entre UP i ERC. Perquè per al PSOE el suport de Ciutadans no només no representa cap problema sinó que la geometria variable els afavoreix davant bona part del seu electorat, més reticent a qualsevol acord amb els independentistes catalans per molt d'esquerres que siguin.

L'assumpte és, en bona mesura, un absurd. Episodis molt pitjors s'han viscut des del punt de vista de la gent de Rufián, Junqueras i Maragall. Com aquest últim, sense anar més lluny, que va veure com després de guanyar les eleccions els socis d'Unides Podem a Catalunya, els Comuns, li tallaven el pas a l'alcaldia de Barcelona. La victòria d'Esquerra a Barcelona va suposar una fita històrica per als republicans des dels temps de la República, quan Barcelona no coneixia cap alcalde que no fos d'ERC. Els anys daurats de Macià i Companys, les dues ànimes que van encimbellar ERC. Això també és el que es va emportar el franquisme.

Ada Colau va optar el 2019 per un pacte cuinat pel PSOE per deixar Maragall fora. I per a aquest fi no va tenir cap inconvenient a pactar amb els vots de la dreta més extrema de la ciutat. La que representava el xenòfob Manuel Valls. Barcelona ha estat, de fet, la primera gran administració espanyola on el vot més dretà ha determinat qui estaria al capdavant de l'alcaldia. I Colau ho va aprofitar per deixar fora del govern municipal a Esquerra.

Què passarà al Congrés llavors? Doncs més o menys el mateix que fins ara, sempre que es doni aquesta correlació de forces i els vots d'ERC siguin determinants. Els d'ERC i Bildu i BNG. Els del PNB són una altra cosa. I els de Puigdemont fins i tot són als antípodes ja que creuen que un Govern espanyol de la dreta amb VOX seria aigua del maig per a les seves tesis. O almenys això insinuen sovint.

Una altra qüestió són les aliances a Catalunya. ERC i PSC mantenen una gran batalla. Només els de Junqueras aspiren a qüestionar l’hegemonia metropolitana dels socialistes. Això apunten les enquestes municipals que ja manegen tant socialistes com republicans. ERC ja ha donat ensurts importants al PSC arrabassant-los les alcaldies de Lleida i de Tarragona. També, en coalició, han col·laborat en el desallotjament del PSC del govern de Terrassa, la tercera ciutat de Catalunya. I ja van fer el mateix a Sabadell a l'anterior legislatura. La paradoxa és que Junts, feble en termes metropolitans, ha esdevingut la crossa socialista. Per als socialistes, Junts és un reposapeus amb què assentar-se amb comoditat i espantar així l'amenaça republicana en diversos dels seus feus històrics.

A Madrid seguiran sent necessaris els acords del Govern espanyol amb ERC fins al final de la legislatura. No només per les reflexions d’Iglesias. També perquè el futur de Ciutadans -als quals Pedro Sánchez seguirà utilitzant a conveniència- sembla més fúnebre que incert. Molt haurien de canviar les coses perquè Pedro Sánchez pugui seguir com a inquilí de la Moncloa després de finalitzar la legislatura vigent sense el concurs d'ERC, entre d'altres. També per això no es pot permetre trencar amb els de Rufián. No és una qüestió de convicció, sinó de necessitat. I ja deia Flaubert que "la necessitat és un obstacle indestructible, tot el que s'hi llança, s’estavella".