Sergi Sol , periodista

Cantava Barricada allò de "Nunca tendrán las armas la razón. Pero cuando se aprende a llorar por algo, también se aprende a defenderlo". Més enllà de les connotacions concretes, de les interpretacions, de la llicència poètica i del moment en què va ser composta la cançó, els de la Txantrea van popularitzar una tornada, amb el mític Drogas al capdavant, que s'ha cantat com un himne durant dècades en un ambient radicalment d'esquerres. Apel·la al sacrifici, al compromís, a literalment jugar-se la vida per un ideal.

I fa pensar. Almenys planteja un dilema ètic sobre el recurs de la força, sobre les armes, sobre la rebel·lia, sobre la violència. No hi ha revolució com cal que no hagi tingut –per dir-ho suaument- els seus excessos o que no hagi edificat la seva raó brandant-la amb armes. O no som molts els fills de famílies republicanes que mantenim viu, amb orgull, el record de familiars -en el meu cas, avis- que van empunyar el fusell per defensar la República davant el cop d'estat perpetrat per Franco i els seus adlàters al nord d’Àfrica?

Els tinc a parells. Sense anar més lluny, el meu avi Joan Sol, de Terrassa, que malgrat ser coix no es va tallar gens ni mica. Arrossegava una cama, ranquejant sempre, a causa d'una poliomielitis que en aquells anys trenta era devastadora. Quan el mal autoproclamat Exèrcit Nacional va assetjar Madrid, el president Lluís Companys va fer una crida pública a defensar la capital espanyola. I el meu avi es va enrolar voluntari malgrat estar exempt del servei militar per la seva malmesa cama i la seva evident coixesa. Abans de marxar, el meu avi Joan va desfilar amb un fusell a l'espatlla al costat d'altres centenars. Milers de catalans van secundar l'apassionada crida de Companys en solidaritat amb els madrilenys que estaven combatent, pam a pam, als carrers, a l'Exèrcit franquista. "Vosaltres, valents madrilenys, Endavant!Catalunya us ha enviat reforços i us estima i admira" va proclamar Companys el 9 de novembre de 1936. Un d'ells era el meu avi que podia haver-se declarat pacifista sense més ni més i avorrir els horrors de la guerra. I l'avorria. Però va estar tres anys al front de guerra a Madrid jugant-se la pell cada dia.

Amb la invasió russa d'Ucraïna, determinada esquerra ha tornat a desempolsar el ‘No a la Guerra’ en ple conflicte bèl·lic a l'est d'Europa. I és clar que cal rebutjar el militarisme. Sens dubte! Els meus avis no desitjaven la guerra i van pagar-ne un alt preu. Camp de concentració i mort. Però em sembla que algunes consignes pacifistes sonen profundament alienes al patiment de tants. Quan veiem ucraïnesos residents a Catalunya com s'acomiaden de les seves famílies per anar a lluitar al front, per combatre la invasió russa del seu país, alguna cosa grinyola quan una part de l'esquerra emfatitza, sense més ni més, un discurs que sona inevitablement naïf. Sí, per descomptat que hi ha les sancions econòmiques que, per cert, també perjudiquen greument les empreses exportadores del nostre país. I, per tant, al poble rus,al poble ras al que més. Per molt que ens diguin que les sancions fan tremolar els oligarques amics de Putin.

La Federació Russa no reivindica el seu paper en el concert mundial de les nacions com a gran potència pel seu poder econòmic sinó pel poder militar. De fet, el seu PIB representa l'1,7% del PIB mundial, mentre que el de la impotent Unió Europea suma més del 18% del PIB mundial. I sens dubte que, malgrat mil pesars, celebro que els meus fills visquin en un país de la Unió Europea i no a la Rússia de Putin.

Passa que davant la por i la desolació del que sens dubte és una invasió, això de declarar-se pacifista a Barcelona (o a Madrid) em sap a poc. I té poc a veure amb el gest de la Katia, la moscovita acomiadada de la feina per signar un manifest contra la guerra. En canvi, em provoca admiració –o almenys m'emociona- veure aquests ucraïnesos que s'acomiaden de les seves famílies a Catalunya, amb llàgrimes als ulls, i tornen al seu país per enfrontar-se al segon exèrcit més poderós del món. I no dubto que, a mitjà o llarg termini, aquestes sancions econòmiques facin efecte. També per a desesperació de gent aliena a la decisió de Putin d'envair Ucraïna. Però, a curt termini, més enllà del seu sacrifici, aquesta gent adreçant-se al front de guerra em sembla que afronten el problema de cara i donant-ho tot.

Hi ha alguna cosa que l'esquerra –en aquest i altres debats- sembla oblidar o no vol emprendre per les enormes contradiccions que genera. I aquí estem, penjant banderes blanques al balcó, deixant anar coloms de la pau i apel·lant a grans valors mentre a tres escasses hores d'avió caminen a canonades a dojo. No qüestiono la filosofia de fons del rebuig a una contesa bèl·lica, la que sigui. Però davant l'empenta de Putin m'assalten els dubtes, que només amb apel·lacions ètiques i bondadoses em sembla difícil d'entomar el drama que passa. Potser alleuja les nostres consciències, però poca cosa més.