Maria Eugenia Rodríguez Palop , eurodiputada de Podem

S'escriu molt sobre el feminisme i això és bo. La militància s'ha disparat aquests anys i el caràcter del moviment és cada vegada més transversal i intergeneracional. Les feministes tenim molt bones raons per estar satisfetes perquè aquest és el resultat d'anys de lluita des de diferents indrets, intensitats i compromisos.

No obstant això, com que les coses canvien i no tot depèn de nosaltres, avui vull llançar algunes reflexions que em forçaré a tenir present en aquest 8M combatiu.

1. No podem ser autocomplaents. És impossible negar que el feminisme a Espanya (i no només) està fragmentat i confús. Per primera vegada, la fragmentació es visibilitzarà en algunes grans ciutats, encara que no a totes. Hem perdut musculatura just quan els nostres avenços són indiscutibles i això significa que alguna cosa estem fent malament.
2. No podem deixar que ens imposin l’agenda. A cada èxit nostre segueix una reacció i la nostra agenda no pot ser un elenc de respostes. Els reaccionaris aposten pel natalisme, el familisme i el negacionisme, encara que no tots ni de la mateixa manera. Ja hem fet prou diagnòstics, però hem de seguir caminant i mirant cap endavant per evitar que siguin ells els que ens imposin els temps, els marcs de sentit i les propostes.
3. La nostra agenda ha de ser constructiva i futura. Per això cal sortir del victimisme i d'un disseny distòpic, pessimista i sòrdid del que ve. Hem de mirar tan lluny com ens permetin les nostres habilitats, sabers i aprenentatges, i és clar que aquest horitzó és immens i emancipador. Com diu Stefanoni a La rebel·lia es va tornar de dretes?, si es cancel·la el futur triomfa el conservadorisme, si no el catastrofisme. Si no hi ha futur, no hi ha cap transformació possible. És molt el que hem aconseguit, tant que avui el món vol assemblar-se a una dona i, més que mai, necessita "ser" dona; el món necessita assumir la gran tasca civilitzatòria i humanitzadora de les cures que lideren les dones. Sovint passa que ens desempoderem assenyalant únicament allò que no hem aconseguit fer. Ni autocomplaença ni derrotisme.
4. Cal fer una altra pedagogia. Sortir de les zones de confort i renunciar a la superioritat moral i intel·lectual que ha colonitzat els nostres discursos en moltes ocasions. Prou llengua de pal i frases prefabricades. Ens estem repetint i correm el risc de sonar com un sermó moralitzant i purità.
5. Avui la nostra agenda hauria de bascular sobre les cures, sobre el dret a ser cuidat i el deure de cuidar (que és un deure de civilitat), assumint els deutes d'enllaços i les plusvàlues afectives que hem heretat dels qui ens han volgut. No hi ha límit ni temporal, ni espacial per al reconeixement d'aquest deute. Aquí hi ha les nostres àvies i hi seran les nostres filles, les dones migrants i la seva cadena global de mans entrellaçades, i els que no formen part del nostre aquí i ara. El progrés moral que implica el feminisme és, precisament, que està cridat, per definició, a ampliar el cercle del "nosaltres" a qui abans consideràvem "ells", com deia Rorty. El feminisme dels nostres dies hauria de ser relacional, orientar-se a cultivar xarxes, teixits i trobades, també amb les alteritats, perquè el més important no és tant allò que som com allò que succeeix "entre" nosaltres (ja ho diu Marina Garcés). Al meu llibre Revolució feminista i polítiques del comú davant l'extrema dreta, vaig intentar plantejar aquesta connexió intrínseca i essencial entre el feminisme relacional i la filosofia del comú. Em sembla que és una cosa que no hauríem de perdre de vista perquè no tots els feminismes militen al mateix lloc de la història.
6. Precisament per això, l'agenda ecosocial ha de ser feminista també, atès que allò que compartim és, fonamentalment, la vida... aquests recursos escassos que necessitem per viure. La nostra no pot ser una comunitat de risc, unida a la por davant del perill o el col·lapse, perquè en aquesta comunitat reactiva el que es comparteix és el futur com a amenaça. La nostra ha de ser la comunitat de béns comuns en què el futur és estimable i desitjable. El que compartim és l'únic que ens fa iguals: les nostres necessitats insatisfetes i els afectes i els recursos que tenim en comú per donar-los satisfacció. Per això les feministes relacionals no som l'antítesi sinó l'antídot de l'extrema dreta; perquè si l'extrema dreta ofereix enclavaments segurs davant de la solitud, la por i el desarrelament (l'Estat-nació, la família, les esglésies, la propietat privada o la classe), nosaltres impugnem l'ús repressiu que s'ha fet d'aquests enclavaments , apostem per un altre imaginari del que és comú i articulem altres comunitats emocionals.
7. El nostre itinerari l'ha de marcar el moviment, les reclamacions i les demandes. No es tracta d'armar una agenda pròpia des de les institucions, els partits o qualsevol de les seves faccions. I cal rebutjar qualsevol forma de cooptació. Hem de posar en marxa les tres RRR de Nancy Fraser (representació, redistribució i reconeixement) i connectar amb audàcia la promesa material, la cultural i la simbòlica, perquè aquestes promeses ni es deuen ni es poden desvincular. Però, insisteixo, el feminisme no es dicta ni des de les institucions ni des dels partits. Aquestes mediacions han de traduir les demandes en marcs normatius i polítiques públiques que les satisfacin a través de processos de deliberació de què participi el feminisme.
8. No podem deixar-nos emportar per "allò que es porta". No tot allò que té èxit és feminista. No tot allò que toquen les feministes és feminista. Ni tot allò sobre el que parlem com a feministes és feminista. Ni els mitjans de comunicació, ni els líders mediàtics o partidaris, ni els relats estratègics i tàctics han d'anul·lar o postergar allò que són i allò que volen les dones. El feminisme sempre ha estat flexible, porós i empàtic, fins i tot quan això no li ha comportat glòries més grans, però si alguna cosa se n'ha après és que cal resistir i tenir agenda pròpia. Les confluències puntuals, conjunturals o reactives amb altres lluites poden ser moltes i les influències mútues inevitables, però, a cada moment i lloc, sempre hi ha un nucli de demandes i maneres de veure el món que ens fan reconeixibles.
9. Alejandro Galliano es pregunta per què el capitalisme somia i nosaltres no. Si hi ha un eslògan que m'agrada del 15M és aquell que diu: "Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir". No caiguem en la idea que tot s'acaba i només es tracta de salvar els mobles perquè això ens portarà al supremacisme i l'exclusió. Qui s'ha de salvar? Què s'ha de salvar? La nostra no és la distòpia ecofeixista del bot salvavides, sinó la d'una nau Terra on, amb menys, capiguem tots.
10. L'optimisme de la voluntat és imprescindible, és clar, encara que no només. El futur pot ser habitable, podem fer-ho habitable, però cal demostrar-ho amb fets. Hem de creure i creure poder... però també hem d'oferir certesa i seguretat per animar-nos a fer el següent pas. Imaginació, entusiasme, alegria, motivació, ganes i fets, molts fets. Només aquesta combinació pot acabar amb el nihilisme.

Feliç i combatiu 8 de març.