Sergi Sol, periodista

A Catalunya el 99,9% dels catalanoparlants són, almenys, bilingües. La mateixa xifra es dóna al País Basc amb els euskalduns. Tots parlen l'espanyol a més a més del català o de l'euskera. Aquesta és la realitat lingüística de Catalunya i Euskadi. Són bilingües els que parlen català i basc. Però a la resta de ciutadans que no parlen aquestes llengües, el bilingüisme decau. Sobretot al País Basc accentuat per la complexitat de l'euskera.

Catalunya i Euskadi van optar per models diferents. Mentre Catalunya es va disposar a generalitzar el català com a llengua vehicular, el País Basc va optar per la segregació lingüística amb el triple model. Aviat va quedar clar l'efecte perniciós de separar els alumnes. El Model A, amb el castellà com a llengua vehicular, va fracassar de ple. Els escolars amb prou feines tenien coneixements de basc a nivell d'usuari. Però hi va haver un segon efecte encara més notable, de caràcter social. Progressivament els pares fugien del Model A i optaven pel D -basat en l'euskera com a llengua vehicular-, fins i tot en zones on l'euskera era residual. El model A es va anar associant amb la immigració i les classes més humils mentre el D creixia fins a amenaçar de morir d'èxit. I justament això ha passat. Ja que la decisió no era tan lingüística com social. Els pares optaven per un entorn que associaven a un nivell cultural més d'acord amb els seus desitjos.

Euskadi ja ha donat el tret de sortida al canvi de model. I ho fa mirant cap a Catalunya i apostant per no separar els alumnes i, alhora, donant un nou impuls a l'euskera després d'uns anys -com el català- retrocedint en l'ús social. La proposta compta amb un consens ampli que va molt més enllà de l'independentisme o el nacionalisme en comptar amb el suport del PSE i els morats d'Unidas Podemos. Just això ha esdevingut a Catalunya, com a resposta en aquest cas a les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya imposant a diversos centres el 25 per cent de classes en castellà. Només que a Catalunya els de Puigdemont s'han despenjat brandant una presumpta reculada o renúncia que l'artífex del consens, Irene Rigau (exconsellera d'Educació per CiU) ha negat indignada davant els escarafalls de l'entorn mediàtic i polític de Junts que va declarar anatema la proposta de consens i va desencadenar una tempesta a les xarxes. Poques hores després, Junts es despenjava de l'acord amb un comunicat públic retractant-se malgrat haver participat en la seva gestació i subscrit punt per punt.

Rigau es va mostrar indignada davant el ventall de mentides per blasmar l'acord. Va ser rotunda: "la proposta manté la immersió" a més de mostrar-se indignada per l'actitud de Junts malgrat que van participar de l'acord algunes de les veus més conegudes com Laura Borràs que després pretenia no tenir res a veure amb l'assumpte.

Euskadi mira Catalunya i el seu model malgrat estar al punt de mira d'una justícia que ha posat setge a la immersió. Tampoc no és que el model català estigui exempt de problemes. No només els judicials. La veritat és que la immersió és asimètrica i que precisament pateix en la seva aplicació just on és més necessària, als centres educatius d'entorn més aclaparadorament castellanoparlant. Catalunya té un problema doble. Primer, aquesta relaxació en l'ús del català. L'administració ho ha tolerat davant de l'incompliment dels docents. Segon, l'assetjament judicial emparant les demandes dels sectors més hostils al català. De fet, aquest és el germen de Ciutadans, la bel·ligerància contra el català com a única llengua vehicular malgrat els bons resultats, inclòs el nivell de castellà.

Tercer, l'eclosió d'un món ultranacionalista que defuig qualsevol consens esgrimint la puresa virginal per bandera. El que no només és altament improductiu sinó que trenca amb tot consens plausible.
La immersió lingüística en català a l'escola ha donat bons fruits allà on s'ha aplicat de debò. Aquesta hauria de ser la principal comesa amb permís d'una justícia que insisteix a grapejar l'escola catalana amb resolucions de part.

El català i el basc han d'aspirar a ser llengües de tots, mai de part. Prou difícil ja és tot en un context sociolingüístic cada cop més advers per a llengües com el català o el basc que no només no gaudeixen de la protecció d'un estat -molt sovint just el contrari- sinó que pateixen un procés de globalització que acorrala les llengües minoritàries. L'escola és fonamental per garantir la salut del català. Però avui és insuficient. L'escola sola no pot resoldre les debilitats estructurals d'unes llengües que, a més de no gaudir de plenitud a les àrees geogràfiques, exigeixen una militància lingüística que es contraposa a la força intrínseca del castellà i a l'espontaneïtat amb què la gaudeixen els castellanoparlants.