Sergi Sol, periodista

Maig del 1936. Irurita, el Bisbe de Barcelona, ​​responia d'aquesta manera a la pregunta d'un periodista catòlic quan va voler suggerir la necessitat de conciliar per evitar una Guerra Civil: Crist necessita una espasa!

Hi va haver una Església, amb molt de poder, que va ser més franquista que Franco i que va promoure i va defensar obertament -sense cap subtilesa- un cop militar per acabar amb la República i reinstaurar la Monarquia. Eren furibunds integristes els bisbes de seus tan importants com Toledo o Barcelona. I si hi va haver altres figures tan destacades i influents com el Cardenal Vidal i Barraquer (Tarraconensis) que van defensar a ultrança la legitimitat de la República va ser -en bona mesura- per l'anticatalanisme visceral del Dictador Primo de Rivera. La visceral actitud del que fos capità general de Catalunya els va sacsejar la consciència.

Irurita (Barcelona) o Gomà (Toledo), entre molts d'altres, no predicaven precisament la pau i la concòrdia i les seves invectives estaven a anys llum dels ensenyaments dels Evangelis. Els cristians de cor van ser tots aquests catòlics, clergues o no, que van patir tant el fuet rabiós a la rereguarda republicana com l'espasa de la mateixa Església que primer va exalçar la croada nacional i després es va prostrar davant Franco.

Un dels casos més terribles i indignes va ser l'execució sumària del catòlic republicà Manuel Carrasco i Formiguera. Aquest, va haver de fugir de Catalunya auxiliat pel mateix president de la Generalitat, Lluís Companys, ja que estava amenaçat de mort pels extremistes que imposaven la set d'odi i venjança contra els catòlics davant de qualsevol altra consideració.

El Govern de Companys el va protegir i finalment el va evacuar al País Basc republicà. L'atzar va voler que fos capturat per l'Exèrcit de Franco amb tota la família quan, dalt d'un vaixell, creuaven la frontera entre el País Basc francès i l'espanyol.

Carrasco i Formiguera era un fervent catòlic, al punt que les seves darreres paraules van ser 'Jesús, Jesús' mentre sostenia un crucifix davant del gran grup d'execució, a Burgos. Fins i tot el mateix Vaticà, malgrat els seus flirteigs amb el feixisme, va demanar clemència. Ni per aquestes el Caudillo Franco va tenir misericòrdia. Ell mateix, enfurismat per les protestes internacionals després d'un bombardeig criminal sobre la població de Barcelona, ​​va signar l'execució de la pena de mort, com a venjança. Si la compassió és una virtut cristiana, Franco i els clergues franquistes no en tenien.

Per a mostra indecent, la del dominic Antonio Carrión, que va justificar sense embuts l'execució de Carrasco i Formiguera amb aquest improperi: "Va morir com a bon catòlic, més cridant Visca Catalunya lliure!, de manera que va venir a confirmar que la sentència estava ben fundada en dret".

No n'és una excepció. Aquest era l'ambient que es va apoderar de bona part de l'Església i que va prendre cos amb la desitjada Guerra Civil, Cruzada Nacional per als capellans afectes a la rebel·lió. "No hi ha més dret que la força" proclama el moviment Cruces de Sangre, datat a Barcelona, ​​l'abril del 1936, per després postil·lar tota una diàfana declaració de principis: "Espanya ha de ser vindicada. I ho serà; caigui qui caigui i sigui com sigui. Són a milers els voluntaris per emprendre les empreses més difícils. Són homes: sense majúscules, però amb testicles (...). Tota expressió de força ha de ser deïficada. Per això en endavant s'ha de dir: la santa dinamita, la santa pistola, la santa rebel·lia (...)".

Tot el que va passar en aquesta borratxera de sang de l'estiu del 1936, quan van ser covards i salvatgement assassinats milers de capellans, no té cap justificació. Però sí una explicació. I és que els sectors més integristes de l'Església es van guanyar a pols l'odi que van generar amb premeditació i traïdoria.