Joan Tardà i Coma

Tot i les confusions i incerteses que ens ofereix la conjuntura espanyola i catalana actual, la Diada del 2022 ha contribuït a aclarir l'escenari polític immediat. D'una banda, l'Assemblea Nacional Catalana, la força motriu més gran de les mobilitzacions populars protagonitzades durant els anys del "Procés" ja no representa com abans el conjunt de l'independentisme ja que ha abandonat el fet d'actuar com a galvanitzadora de la societat civil i ha posat el rumb cap a la seva conversió en una força política amb voluntat de competir a les urnes amb la resta de forces independentistes. Procés de final incert, no només per la implantació de la CUP, Junts i ERC, sinó també per la seva pròpia caracterització populista, estrictament reactiva i captiva d'un relat una mica allunyat de la percepció de la realitat que té, ara com ara, la majoria dels ciutadans catalans favorables a l'exercici del dret a decidir. D'altra banda, s'ha evidenciat que el segon agent popular i mobilitzador, Òmnium Cultural, ha culminat el seu procés de desacomplexament respecte a l'ANC, intensificant el seu rol d'entitat social i aportant un discurs constructiu basat en la necessària i imprescindible transversalitat i acumulació de forces que exigeixen haver col·locat al centre de tots els objectius l'amnistia i la consecució de la convocatòria d'un referèndum.

De la mateixa manera, aquest 11-S es desprèn que l'independentisme manté la seva capacitat mobilitzadora. Que centenars de milers de persones hagin sortit al carrer a Barcelona, ​​que al llarg de tot Catalunya s'hagin convocat centenars d'actes a cadascuna de les seves ciutats i poblacions convocats per partits polítics i institucions, en dóna una bona mostra. Certament estem parlant de dimensions que no resisteixen la comparació amb aquells altres anys anteriors que van sorprendre el món per inèdites i potser irrepetibles. Tot i això i també malgrat les dures circumstàncies viscudes en tots els àmbits de les nostres vides durant els darrers anys, les dades són inqüestionables. El procés no ha mort, ha mutat. De fet, malauradament, és inimaginable tanta contestació al Règim del 78 avui dia a qualsevol altre territori. Com es diu popularment: "un altre gall no cantaria a les esquerres de tot l'Estat!".

Bon compte de tot això hauria de prendre el Govern espanyol ja que la seva pròpia pervivència també es juga a la Diada. M'explico: ERC ha evidenciat que la seva estratègia no té tornada. La ruptura emocional que ha suposat la no assistència a la manifestació de l'ANC, culminació de la campanya contrària a la seva aposta per la conquesta d'un escenari de diàleg i negociació amb l'Estat, tot i ser dolorosa s'ha convertit en imprescindible. El republicanisme català des de l'any 2018 va assumir la necessitat de convertir-se en el catalitzador de la revisió del full de ruta, de l'exercici de l'autocrítica sobre els dèficits i els errors comesos i la reformulació d'una estratègia basada en l'abandonament de l'unilateralisme. Avui, les cartes ja estan jugades. O s'avança a la Taula de Diàleg o el fracàs està servit. És per això que sorprèn la frivolitat dels missatges del president Sánchez aquests dies de Diada. Paraules buides de contingut, abonades als llocs comuns i cap missatge contundent, innovador quan el factor temps ha esdevingut indefectiblement la variable més determinant.

El President Aragonès, emparant-se en la maduresa política que ha anat conquerint ERC els últims anys mitjançant el desplegament de la seva nova estratègia, va afirmar (assumint que tot això provocaria encara més crítiques al seu partit per part de Junts) que no anava a plantejar-se a la Taula de Diàleg res que tingués a veure amb un hipotètic referèndum fins a la propera legislatura. Que en l'actual, la prioritat s'anomena "desjudicialització", és a dir, reforma del Codi Penal. Per això en els propers mesos, moment en què alhora s'hauran de negociar els pressupostos generals de l'Estat, els fets i només els fets determinaran el resultat. El republicanisme català només es podrà permetre donar el seu vistiplau a l'aprovació dels comptes de l'Estat si el PSOE s'avé definitivament a fer ús de la majoria parlamentària existent per encarar les figures de "rebel·lió" i de "sedició". Precisament perquè ERC ha assumit que el diàleg i la negociació han adquirit la categoria de conquesta democràtica progressiva i in crescendo exigirà la consecució de la primera fase, del primer esglaó.

Tret que el Govern espanyol opti per fer-se l'harakiri o pretengui assaltar el protagonisme d'ERC col·laborant amb Junts per Catalunya, forces polítiques, totes dues, interessades a minoritzar el republicanisme. De fet, avui, malgrat aparèixer com a antagòniques, no només cogovernen a la Diputació de Barcelona i a la majoria de Consells Comarcals de tot el país sinó que provenen i mai van renegar d'aquella altra Catalunya de dècades anteriors en què els uns i els altres mantenien un equilibri de poders, de complicitats i de repartiment de territoris. Pujol a una banda de la plaça Sant Jaume i Maragall a l'altra. Els nacionalistes hegemònics a la Catalunya interior i els socialistes a la metropolitana.

Tic-tac, tic-tac...