Pere Alzina. Guionista

Calia posar molta sang freda a les escales del Parlament per no quedar una mica tocat per l’emoció que es respirava entre alcaldes, diputats, governants i tots aquells que celebraven la proclamació de la República catalana, que una estona abans s’havia fet a l’hemicicle.

Manifestaven alegria, com la multitud que hi havia al carrer, però ho feien amb un gest més aviat greu, que es pot interpretar de diferent manera. Tenien i tenen un bon grapat de motius per estar preocupats. Sabien que s’iniciava un període complicat, de resistència i confrontació amb un aparell d’Estat disposat a passar de qualsevol manera per sobre de la voluntat de la major part de la població.

La responsabilitat política assumida els devia pesar, però cal tenir present, a més, que són persones de carn i ossos, preocupades per si mateixes, per la seva seguretat, per les seves famílies i pel que se’ls ve a sobre amb la previsible onada de repressió, a la que algunes d'elles mai havien estat exposades.

I expressaven també una certa tristesa, cal suposar, perquè entre els representants del poble faltaven, a més de dues persones injustament empresonades, una gran quantitat de dirigents de l’esquerra tradicional, que diu tenir en el seu ADN els valors de la república, els que es proclamen socialistes, els que en algun moment havien dit que eren comunistes, els seus hereus i molts dels que s’atorguen a si mateixos la representació de la nova política.

Convé recordar en aquests moments tots aquells  que deien que, en realitat, a Catalunya, els defensors del referèndum de l’1 d’octubre tenien plena consciència que la consulta era impossible, que no es faria, però que defensant-la preparaven el terreny per guanyar unes eleccions autonòmiques que volien precipitar.

Els únics objectivament interessats en celebrar el referèndum de l’1 d’octubre no podien ser, segons ells, els sobiranistes de qualsevol signe, sinó forces catalanistes de dreta o de centre que d’aquesta manera uns intentarien fer-se perdonar la seva implicació en afers de corrupció i altres convertir-se en força hegemònica.

Era evident que no era així i a hores d’ara sembla prou clar qui convoca eleccions precipitadament.

En aquests moments però predomina un cert desconcert. Desconcerta el suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155, a la negació de la sobirania de Catalunya fins el punt de recolzar la dissolució del Parlament per part de Mariano Rajoy, però tampoc s’entén que representants de "la nova política" s’hagin precipitat a valorar la convocatòria d’eleccions a Catalunya per part de Rajoy com una "oportunitat". Els que van dir que l’1 d’octubre no hi havia garanties, pensen que n’hi haurà el dia 21 de desembre?

Costa entendre el menyspreu de l’esquerra tradicional, de Catalunya i de qualsevol part de l’Estat, per l’excepcional mobilització en favor de la sobirania del poble de Catalunya.

No se sap com podran explicar en el futur els dirigents de les ‘confluències’ que quan hi havia més gent que mai als carrers en defensa de les llibertats i de la justícia social, en favor de la república i d’un procés constituent, en contra de la dreta, de la monarquia i del règim del 78, ells es quedaven muts, os es desmarcaven o, en el millors dels casos, anunciaven a última hora que hi participarien.

En reiterades ocasions han afirmat que el referèndum de l’1 d’octubre no oferia garanties i que en cap cas es podien interpretar els seus resultats com un mandat popular. Per a qualsevol observador imparcial de fora d’Espanya, el que va tenir lloc aquell dia va ser un exemple d’autoorganització popular. Dos milions tres-centes-mil persones van poder votar a pesar de tots els impediments i de la repressió administrativa, judicial i policial. Però no pocs dirigents que es reclamen de l’esquerra i/o de la nova política el van qualificar de "farsa" i van cridar a no participar. Uns altres van dir a última hora que si hi havia urnes votarien. Molts el van valorar i el valoren, això sí, com una "important mobilització", que no només no van voler encapçalar sinó que gairebé no van col·laborar, com tampoc amb cap altra de les més multitudinàries dels darrers temps.

Si no fos perquè la història està plena d’exemples de polítics amb vocació de "liderat" que han fet tot el possible per fer fracassar les organitzacions que no encapçalen, pel simple fet de no encapçalar-les, si no haguéssim vist tantes vegades dirigents de moviments socials oferint al poder econòmic o polític la seva "capacitat" de controlar per poder convertir-se en interlocutors, no podríem entendre el comportament dels "esquerrans" que donen suport a l’aplicació de l’article 155.

És aquest afany d’obtenir o conservar influència i poder personal, polític o administratiu, és aquesta ambició malaltissa per ocupar cadires i despatxos la que explica la deformació de fets, tals com els canvis de domicili social de les empreses, atribuït falsament al comportament dels mercats i no a les indissimulades pressions polítiques directes.

O les falses acusacions contra la Generalitat  d’haver destinat recursos a la inoculació d’odi cap a la resta de pobles de l’Estat.

Diu molt sobre qui atorga credibilitat a les intoxicacions segons les quals els nens són adoctrinats a les escoles catalanes.

Ajuda a entendre perquè treuen importància a fets tan greus com la requisa de propaganda electoral, el tancament de pàgines web, les prohibicions d’actes, la violació de la correspondència privada, les detencions, els empresonaments...

Explica perquè oculten les amenaces judicials, amb les conseqüents condemnes, que pesen sobre centenars alcaldes que es van comprometre amb la realització del referèndum de l’1-O i magnifiquen els insults que poden haver rebut uns pocs.

Qui diu que vol afavorir un front ampli de les forces interessades en la defensa de la democràcia, les llibertats, les sobiranies hauran de començar per recordar l’esperit del 15-M, el de la democràcia des de baix, el que rebutjava la professionalització de la política, el de la participació, l’autoorganització popular.

Hauran de posar-se a treballar de valent per aconseguir posar dempeus un ampli moviment de solidaritat amb Catalunya, de suport a les víctimes de la repressió policial i judicial.

I hauran de triar clarament un bàndol. El dels constitucionalistes o el dels republicans. El de la política de despatxos i "els contactes d’alt nivell" o el de l’autoorganització popular.

Els responsables polítics que rebutgen per un igual la DUI i l’article 155 de la Constitució, a més d’atemptar contra la dignitat de milions de persones que han sortit al carrer una i altra vegada des de fa anys per defensar el dret d’autodeterminació del seu país, comparant-les amb qui ha posat en marxa l’aparell repressiu de l’Estat per negar llibertats, si promouen la presentació de candidatures el dia 21 potser posaran en qüestió la proclamació de la República, però al mateix temps donaran suport al paquet de mesures aprovades pel govern de Mariano Rajoy.

Potser contribuiran a criminalitzar la declaració d’independència i abraçaran el 155. Dificultaran les aspiracions de Catalunya i reforçaran el règim monàrquic del 78. Convé que reflexionin i que si volen afavorir un ampli acord en defensa de les llibertats i les institucions catalanes no es precipitin i no posin per davant les seves ambicions personals i partidàries.