Ferran Espada, director de Públic

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer del 2021 van tenir una doble lectura segons totes les anàlisis publicades. Els resultats donaven una majoria clara independentista formada per ERC, Junts i la CUP. Però també una majoria d'esquerres si comptabilitzàvem els vots d'ERC, PSC, En Comú Podem i la CUP. La primera era de 74 diputats i la segona, de 85. Resulta evident que col·locar el PSC i la CUP en un mateix vector ideològic no és gaire realista, però tampoc ho ha estat finalment barrejar els anticapitalistes, Junts i ERC en un vector nacional, tal com s'ha comprovat amb la tensa relació entre ERC i Junts dins del Govern de coalició fins a la ruptura, i entre el Govern i els cupaires des del primer  dia. Malgrat que aquest eix independentista va servir per desbloquejar la legislatura i fer possible la investidura del republicà Pere Aragonès com a president de la Generalitat. En qualsevol cas, la lectura compartida de les darreres eleccions al Parlament va ser que Catalunya apostava per mantenir viu l'independentisme i per més polítiques d'esquerres.

Malgrat les majories folgades en ambdós escenaris, conjugar qualsevol de les dues cares de la voluntat popular dels catalans i les catalanes s'ha vist fins ara impossible. En la banda independentista s'ha demostrat clarament amb la ruptura del Govern per la marxa de Junts, que ha deixat a Esquerra governant en solitari amb només 33 diputats al Parlament. I en les esquerres també s'evidenciaven fins ara les dificultats. Malgrat una certa sintonia entre ERC i En Comú Podem, reafirmada amb el recent acord de pressupostos, la relació entre els republicans i el PSC continua sent complicada -a l'espera de veure com culminen les negociacions pressupostàries-. I el bloqueig en les relacions entre els republicans i la CUP s'entreveu total.

La pregunta és òbvia, hi ha algun escenari viable alternatiu? I la resposta, si és honesta, és que no se n'albira cap que no sigui extremadament complicat de portar a terme. Però això no vol dir que no existeixi. La sortida de Junts del Govern i l'inici d'un nou cicle electoral –amb eleccions municipals i eleccions generals l'any vinent, les posteriors eleccions europees i les sempre possibles eleccions al Parlament avançades- pot obrir la porta a una equació que caldria tenir en compte. L'oportunitat per a les esquerres sobiranistes d'articular un pol de lideratge per impulsar polítiques de progrés i transformació social i nacional.

ERC, comuns i CUP tenen l'oportunitat de liderar una nova etapa en què les polítiques socials arribin a la gent com a instrument de defensa en uns moments d'emergència social que ja situa Catalunya en prop de dos milions de persones en el llindar de la pobresa –un 26% de la població-, segons dades de la Taula d'entitats del Tercer Sector. I que a la vegada sigui un fort element de pressió per forçar una sortida dialogada i democràtica al conflicte polític basada en la fi de la repressió efectuada per la via de la instrumentalització judicial i del dret a decidir dels catalans en l'exercici de l'autodeterminació.

No cal saber gaires matemàtiques per comprovar que en aquests moments la força d'aquestes esquerres sobiranistes és insuficient. Però els actuals 50 diputats al Parlament, coordinats, suposen una força extraordinària front a un PSC crescut però sense possibilitats de liderar una alternativa –Salvador Illa amb tota probabilitat no guanyaria una moció de censura a Pere Aragonès-. I amb Junts immers en una pugna interna ferotge entre els sectors més moderats i els més radicals, i decidit a autoaïllar-se trencant relacions amb la resta de l'independentisme. A l'hora que ha decidit sortir de l'armari com a força de dretes tal com es planteja en la negociació dels pressupostos amb temes com la rebaixa de la fiscalitat als gran patrimonis.

L'aritmètica del Parlament és molt mediàtica i fonamental per a l'aprovació de l'acció legislativa, començant pels pressupostos. Però no és l'única. N'hi ha una altra molt més porosa, dispersa però arrelada al territori, que és la que es dona en l'àmbit municipalista. Un eix polític que a Catalunya és vital i que ara fa quatre anys va impulsar a ERC a la victòria electoral en les municipals de 2019. I en què la CUP i els comuns han fet també una notable tasca municipalista.

En molts municipis de Catalunya aquesta aliança de les esquerres sobiranistes ja s'ha donat com a instrument de regeneració del caduc poder sociovergent que ha dominat el mapa municipal català durant 40 anys. Les alcaldies republicanes de Tarragona, Lleida o Sant Cugat són només alguns exemples. Aquests governs municipals de canvi, després de dècades d'hegemonia socialista o convergent, s'han construït –des de dins o donant suport des de fora- des d'aquest pol de les esquerres sobiranistes que apuntava. No sense dificultats, és cert. La complexitat i diversitat de les esquerres és un valor afegit però també un element de difícil gestió. I també sabent que per elles soles encara no tenen prou musculatura per forçar el canvi però que juntes han aconseguit estirar al PSC o a Junts –en funció de qui ostentava la perenne alcaldia- a participar en el relleu sota el lideratge de les esquerres sobiranistes.

El món municipal és divers i plural però les esquerres transformadores haurien de tenir present quines són les conseqüències de no gestionar be l'oportunitat de la suma de forces. Dues ciutats de la talla de Badalona o Sabadell en són l'exemple: En la primera l'alternativa va ser una nefasta moció de censura del PSC i el retorn al govern municipal del PP i de Xavier García Albiol a l'alcaldia després de l'etapa de la confluència de les esquerres sobiranistes amb Guanyem Badalona al capdavant. Retorn del PP que només el lamentable incident de l'exalcalde socialista i l'escàndol de presumpta corrupció d'Albiol ha aconseguit frustrar. I en la segona ciutat, el retorn dels socialistes a l'alcaldia de la capital vallesana malgrat la proximitat en el temps dels casos de corrupció de l'últim alcalde del PSC, Manuel Bustos. Per cert, en un acord amb Junts que entronca força amb el que van fer els dos partits a la Diputació de Barcelona per fer presidenta a la socialista Núria Marín en detriment del republicà Dionís Guiteras.

També podríem parlar de Girona, on les esquerres van ser incapaces de fer possible el canvi que podia haver liderat la CUP i que va portar a Junts per Catalunya a revalidar l'alcaldia, aquest cas amb la participació d'ERC. I finalment cal analitzar el cas de Barcelona, que per la seva dimensió i altíssima significació política és un paradigma de com la desunió de les esquerres sobiranistes frena les polítiques de canvi per perpetuar en el govern municipal a aquells que van construir el model que impera en l'actualitat a la capital catalana, és a dir el PSC. L'aspiració de Barcelona en Comú de mantenir l'alcaldia va impedir l'entesa amb l'Esquerra d'Ernest Maragall que va guanyar les eleccions. Acord dels comuns amb el PSC i alcaldia per Ada Colau amb els vots de Manuel Valls del tot legítims, però amb conseqüències sobre les polítiques que podien haver estat per canviar d'arrel el model de ciutat. Que la CUP hagués estat expulsada del consistori després de quatre anys de no entendre la necessitat de falcar aquest pol de les esquerres transformadores també hi va influir.

Resulta evident que les relacions entre Esquerra i la CUP no passen pel millor dels moments. Representen els dos extrems d'aquest pol que poden conformar les esquerres sobiranistes de Catalunya. Tampoc amb En Comú Podem son tot flors i violes malgrat l'acord pressupostari. Però només cal fer una repassada al passat més recent per entendre el que suposen els actuals 50 diputats que sumen les esquerres sobiranistes. Una força que té com a puntal principal el fet que ERC s'hagi convertit en el primer partit de Catalunya, després de guanyar les darreres eleccions municipals i generals i d'haver aconseguit la presidència de la Generalitat empatant amb el PSC en 33 diputats a les eleccions al Parlament. Només fa 12 anys, el 2010, les esquerres sobiranistes sumaven en aquelles eleccions una vintena de diputats al Parlament i no disposaven de cap alcaldia en les principals ciutats del país. Llavors estaven representades per Esquerra i ICV, la CUP encara no era parlamentària i eren partits minoritaris que majoritàriament feien de crossa de la sociovergència, segons els casos. Ara ERC és la primera força municipalista del país i els successors d'ICV fa 7 anys que governen la capital de Catalunya.

La irrupció de la CUP com a força parlamentària i decisiva i el creixement d'Esquerra ha capgirat els últims anys aquesta situació residual i subsidiària de les esquerres sobiranistes al conjunt del país. I ho ha fet gràcies a la important i fins ara impensable connexió amb les classes mitges i populars aconseguida per Esquerra, amb una cada cop major implantació en les àrees metropolitanes de Catalunya que en les pròximes eleccions municipals del mes de maig els republicans volen consolidar i ampliar. Difícilment aquesta connexió es pot establir amb propostes maximalistes. Propostes que és molt legítim que la resta d'esquerres defensin però que no haurien de bloquejar l'entesa suficient per a què les esquerres sobiranistes s'aliïn per liderar el país. Si ERC, els comuns i la CUP no poden trobar un mínim denominador comú entre ells amb qui l'han de trobar?

Només unes esquerres sobiranistes fortes i coordinades podran empènyer al PSC i a Junts a posicions de consens en benefici de les classes populars. El que ara s'anomena els consensos del 80%. En el cas dels socialistes participant en la construcció d'una solució democràtica al conflicte polític entre Catalunya i l'Estat. Per exemple per la via de l'Acord de Claredat. I a la vegada ressituant la seva agenda social cada cop més dretanitzada com a conseqüència de l'operació d'absorció del vot de Ciutadans i fins i tot de sectors exconvergents. En el de Junts, empenyent-los a tornar a un projecte per la independència de caire col·lectiu en què com diu el president d'Òmnium, Xavier Antich, no es pot fer "només des de tres partits i dues entitats". A més de rebaixar les exigències de tall neoliberal que estan aflorant en les negociacions pressupostàries.

Les esquerres sobiranistes no tenen una majoria suficient però poden conformar la majoria referent. En aliança, a més, amb els moviments socials en defensa de l'accés a un habitatge digne, contra la pobresa energètica, el moviment feminista, de defensa del dret a l'autodeterminació, en defensa dels drets fonamentals, de defensa del territori i l'activisme mediambiental. D'altra banda, les esquerres sobiranistes no haurien de renunciar a aconseguir ser majoria absoluta al final d'aquest cicle electoral. Però per aconseguir-ho caldrà que demostrin capacitat de lideratge compartit i utilitat per a la societat. I això requereix ser conscients de la necessitat d'articular un front d'esquerres viable amb les renúncies que pertoquin per totes les parts. Mantenir-se ancorats en les posicions i els interessos propis és legítim. La conseqüència és obvia, que guanyi un cop més l'statu quo.