Sergi Sol, periodista

Una de les batalles més apassionants de les properes eleccions municipals es farà a Barcelona, que passa per ser l'últim gran baluard de l'esquerra a l'Estat. Cal explicar-ho en condicional perquè de fet Barcelona és la primera institució de pes on es van beneir els vots de la dreta extrema.

Quan des de l'esquerra es parla de cordons sanitaris a l'extrema dreta, almenys hauria d'admetre que els primers a beneficiar-se'n van ser precisament els que més van dir combatre-la. I, en rigor, per ser honestos aquesta no és una dada menor.

Jaume Asens es passeja pel Congrés amb escarafalls pel sinistre paper que juga la dreta més dura, esquinçant-se les vestidures amb un verb entre compungit i alliçonador. Quina impostura, Jaume! Però si tu vas ser un dels que més va empènyer per vetar ERC i Ernest Maragall, per comprar el cordó sanitari de Jaume Collboni i Miquel Iceta. Però no per parar els peus als fatxes. Per a res. Va ser per aliar-se amb "la pitjor dreta de la ciutat" per establir un cordó sanitari contra Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta és la pura veritat. Els primers que van blanquejar a la dreta extrema i antisobiranista van ser els Comuns a Barcelona i sense tallar-se ni un pèl. I tu, Jaume, vas estar-hi a ulls clucs en això.

Barcelona va poder ser governada, per primera vegada, sense el concurs de CiU o del PSC després de les eleccions del maig del 2019. A Barcelona va guanyar Esquerra Republicana seguida molt de prop per la Barcelona en Comú d'Ada Colau. Tots dos sumaven 20 dels 41 regidors, junts no tenien qui els tossís ni alternativa possible. Insistim, per primer cop, des de la República, la capital catalana podia ser governada per una coalició d'esquerres i sobiranista. Era una oportunitat única. I la va rebutjar sense contemplacions Ada Colau i el seu equip. Amb l'entusiasta Jaume Asens al capdavant.

Aquesta oportunitat de canvi la van llençar pel barranc. La van enterrar sense més ni més els Comuns -per pura avarícia- per fer-se a mans del PSOE i Manuel Valls. Va ser grotesc sens dubte. Sobretot si atenem al fet que Ada Colau -a requeriment del periodista Ferran Casas en una entrevista- va fer el paperot de la seva vida. Casas (Nació Digital) li va preguntar a Colau, al voltant de la contesa electoral, si estaria disposada a acceptar els vots del xenòfob i anticatalanista Manuel Valls per retenir l'alcaldia. I Colau fins i tot es va ofendre. No li va dir literalment a Casas "el dubte ofèn", però gairebé. Tres dies després es va agafar a Valls com si res, sense més ni més. Després, quan algú es pregunta què se'n va fer de l'esperit del 15M que no ens vinguin amb històries. Quina bola!

Collboni, un dels cuiners del pacte amb Valls, ara aspira a ser alcalde i segons els últims sondejos ja està per davant de Colau i empatat amb Maragall. I ho pot ser, entre altres raons perquè comptarà amb el suport dels regidors que pugui treure Xavier Trias (ara a Junts). Suports als que per descomptat no farà fàstics. Al contrari. Ja han pactat ampliar el repartiment del botí electoral per la porta gran. Si fins ara el PSC i Junts s'han portat com un feliç matrimoni a la totpoderosa Diputació de Barcelona i al gruix dels ens comarcals metropolitans, ara es freguen les mans pensant en l'Ajuntament de Barcelona. I, és clar, també el de Sabadell. I perquè l’aritmètica no els donarà per tant a Terrassa (tercera ciutat catalana), que si sortissin els números també pactarien.

Si més no cal tallar-se una mica Jaume, que ningú no està lliure de pecat. Només que aquest va ser dels que entrarien al capítol de capitals. Valgui la redundància, per tot allò que significa Barcelona. També perquè no sembli que tots som babaus i que ens empassem tot l'alliçonament que doneu a costa del nostre irreprotxable compromís democràtic.

Vinga, ja! A Barcelona, el maig del 2019, es va entonar una versió truculenta del '¡No passaran!'. Els vots de la dreta extrema van servir a uns interessos molt concrets. Als de Colau per seguir al capdavant de l'alcaldia, és clar. I al PSC per agafar les regnes en espera de temps millors per assaltar l'alcaldia, esperant una oportunitat que ja ha arribat. Aquest cop, de la mà de Trias. I potser del PP si s'escau alguna maniobra d'investidura imprescindible. Sense descartar que, vist el que s'ha vist, a què estarien disposats Colau i els seus per retenir l'alcaldia? Per després, sense compàs d'espera, entonar la Internacional o recitar-nos una mica de Miguel Hernández.

Això no ho arreglen ni passant pel notari a l'estil d'Artur Mas. La vàreu fer molt bèstia, Jaume. I el pitjor és que, probablement, no dubtaries a repetir la jugada.