Miguel Guillén. Politòleg i autor del llibre "Podemos-Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia"

Jordi Évole explica sovint que la seva pàtria és el seu barri. Es tracta d'una afirmació que compartim moltes persones a Catalunya, i més concretament en aquesta Catalunya que surt poc als mitjans i que per a moltes altres persones és invisible. El meu barri, on vaig créixer i on segueixo vivint, es va construir en els anys seixanta del segle passat, gràcies a l'esforç i al treball de persones que arribaven a Catalunya fugint de la pobresa i la misèria des d'altres zones de les Espanyes. Els meus avis, sense anar més lluny, van trigar més de quinze anys a construir-se com van poder el seu humil habitatge, de diumenge en diumenge, gràcies al seu treball i a l'ajut dels veïns, en molts casos paisans dels seus pobles d'origen. "Les meves mans el meu capital", que deia un antic cartell del PSUC. En aquell barri dels seixanta no hi havia llum, ni aigua corrent, ni escoles, ni ambulatori, ni arribava l'autobús. El meu pare, molt jovenet en aquella època, se'n recorda perfectament d'això. La lluita i l'esforç d'aquella generació heroica van servir perquè avui nosaltres sí disposem d'aquests serveis i hàgim pogut estudiar a l'escola pública del barri o puguem posar la vacuna als nostres fills a l'ambulatori, tot i la infrafinanciació dels serveis públics que gestiona la Generalitat (governada la majoria d'anys per la dreta). Perquè els nostres avis i després els nostres pares es van fer un fart de treballar: de paleta, fregant escales o en una fàbrica tèxtil, on fos. I així alguns vam poder fins i tot estudiar a la universitat pública. Al meu barri, fins no fa tant hi havia descampats on jugàvem els nens, esquivant les xeringues que van segar la vida de tants i tants veïns víctimes de l'heroïna. Avui a molts això els sona a pel·lícula de l'Eloy de la Iglesia, però es tracta d'una cosa que molts vam viure en primera persona. Els meus pares, abans de deixar-me sortir a jugar al carrer, sempre em deien el mateix: "ni se t'acudeixi tocar cap xeringa". Els meus amics escoltaven a casa el mateix advertiment.

Al meu barri es parla castellà amb un accent estrany, barreja d'andalús, murcià i extremeny, com a tants i tants barris obrers de la Catalunya metropolitana. Moltes vegades he hagut de justificar davant d'amics d'altres parts de les Espanyes el perquè de la meva manera de parlar. Un accent que els nostres pares i avis mai van perdre i que la meva generació encara conserva. Molts, als nostres fills avui els parlem en català. O en castellà, tant se val. Perquè el suposat conflicte lingüístic només existeix en la ment d'alguns polítics oportunistes i malintencionats.

Parlant de política, al meu barri gairebé sempre va guanyar el PSC, i en les dues últimes generals ho va fer En Comú Podem. A les autonòmiques del 2015, va guanyar Ciutadans (prenguem nota). Gairebé ningú vota CiU, ERC o la CUP i són molt pocs també els que es van sentir cridats a participar en les mobilitzacions del 9-N (2014) o l'1-O (2017). La independència de Catalunya és una cosa que aquí, al meu barri, molt poca gent reclama. El meu antic professor Vicenç Navarro ho ha explicat moltes vegades aquí a Público, així que no insistiré en el tema. Si en els últims anys les banderes estelades que hi havia als balcons es podien comptar amb els dits d'una mà, des de fa alguns dies han proliferat les banderes espanyoles, com quan Iniesta li va marcar el gol a Holanda a la final del Mundial. Sort que ens havien dit que això no anava de banderes! I els que no ens sentim identificats amb l'una ni amb l'altra no tenim més sortida que l'atonia.

Al meu barri hi ha molta gent que les ha passat molt magres en els últims anys: atur, desnonaments, tristesa i dolor. Tinc la sensació que fa massa temps que són poques les veus que denuncien els seus drames. Tinc la sensació que hi ha un tema que tot ho tapa amb un tros de tela, sigui la que sigui. I tinc la sensació que això és la gran derrota de l'esquerra. I de la gent de barri. Fa ràbia que determinats sectors d'esquerres s'acomplexin i es mimetitzin amb l'independentisme mainstream. Els que no necessitem disfressar-nos ni tallar-nos els cabells de determinada manera no ens hem acomplexat mai, perquè venim d'on venim i som el que som. Perquè això, crec que val la pena recordar-ho, va de classes socials, no d'orígens. I permetin-me exercir el dret a dubtar de les mobilitzacions "transversals" o "interclassistes". No me les crec massa, la veritat ... Per això no podem permetre que determinats personatges que han estudiat en col·legis de pagament ens donin ara lliçons. Que vinguin a viure una temporadeta a barri, seria molt recomanable per no parlar en nom de cap poble escollit. "El Poble Català", diuen alguns sense ruboritzar-se.

Molta gent es va il·lusionar quan un noi amb cueta i un grup de profes universitaris van revolucionar el nostre panorama polític. Espanya era irreformable, deien alguns, i aquests joves acadèmics es van encarregar de desmentir-los. Aquí, a la meva terra, una activista de la PAH va posar en escac a l'establishment convergent, avui encara en el poder a Catalunya gràcies al suport de determinada esquerra. Molts vam creure que sí es podia. Però ara, i aquests dies amb més intensitat, el desemparament s'estén pels barris de la Catalunya metropolitana i sembla que els que tenen la responsabilitat de governar han preferit optar pel "com pitjor, millor", per satisfer els seus interessos partidistes i els seus instints més primaris. I el que és pitjor: comencem a sentir-nos desemparats també pels que teòricament haurien de representar-nos. Falten dirigents que coneguin la realitat dels barris metropolitans, indubtablement. També en el que s'ha qualificat com a "nova política".

Tornant a l'estratègia del "com pitjor, millor": s'ha optat per aquesta estratègia irresponsable i suïcida en un i altre costat de la trinxera, amb diferents graus de (ir)responsabilitat. En una banda, la tradició hereva del franquisme continua controlant moltes estructures de l'estat i no dubta a utilitzar salvatgement la violència si ho considera necessari. Un problema polític s'ha decidit intentar resoldre-ho per la via judicial i repressiva, cosa que no servirà per solucionar el conflicte de fons i només generarà més problemes. A l'altra banda, uns polítics irresponsables han decidit proclamar la independència sense tenir el suport popular i democràtic suficient, enganyant a la gent que, de bona fe, s'ha cregut que tot sortiria gratis i ens anàvem a convertir a la Dinamarca del Sud d'un dia per l'altre. Els dirigents saben de sobres que això no seria així, per això han dubtat tantes vegades, per això la bancada de Junts pel Sí semblava un funeral en el moment solemne d'aprovar-se la declaració d'independència el passat divendres. Esperem que no sigui massa tard, però el pessimisme fa efecte. I tant que el fa. Ni 155 ni DUI. No en el nostre nom.