Txus Magallón Mora, membre del Secretariat Nacional de la CUP i regidor a l'Ajuntament de Vilafranca

La necessitat d'habitatge esdevé un repte urgent a moltes societats occidentals i el nostre país no és una excepció. Una problemàtica on conflueixen una infinitat d'elements: manca d'oferta accessible, concentració i retenció de propietats, sous i treballs precaris, racisme social subjacent, perversió de la funció social de la propietat i un llarg etcètera. Però les conseqüències que es deriven d'aquesta necessitat cal analitzar-les d'una forma més acurada i extensa, tant des dels municipis, com des del moviment per a l'habitatge. Realment som conscients de fins a quin punt la situació actual condicionarà el tipus de societat que construïm? I, el que és més preocupant, cap a on ens adrecem com a societat des d'una perspectiva sociològica i etnogràfica?

És important ser conscients que a aquesta situació hi hem arribat per la crisi del totxo, lleis permissives amb l'especulació i una certa tendència de l'imaginari popular a concebre la propietat com a un element de seguretat. Després de la crisi del 2007/2008, les administracions, condicionades per tots aquests factors, rescatar amb diners públics els bancs. Així van aparèixer organismes com la SAREB, el banc dolent (com si hi hagués un "bo"!), que pretenia esmenar l'acumulació d'actius tòxics de les entitats per a un futur sanejament. Però aquesta no va ser l'única conseqüència, també es van generar grans borses d'habitatge que van acabar en possessió de fons d'inversió i Socimis, amb grans beneficis fiscals.

Ara ens situem, doncs, en un nou panorama del parc immobiliari, on un 15% aproximadament és en mans de grups econòmics que no l'entenen com a un dret bàsic humà, sinó com a un element d'especulació. El seu objectiu és senzillament rendibilitzar al màxim la seva inversió econòmica. Aquest procés, basat en l'obtenció ràpida de beneficis, produeix un doble fenomen inherent a les dinàmiques del sistema. D'una banda, es reté el parc immobiliari per poder generar en l'oferta i demanda un efecte favorable a l'increment del preu. I, per altra banda, hi ha una demanda vinculada als fluxos de persones vinculades al turisme, un sector que genera una obtenció de beneficis ràpida i exponencial, amb constants moviments dels seus hostes. A tot això, també cal sumar l'efecte produït pels anomenats nòmades digitals, provinents d'altres realitats socials i amb un poder adquisitiu insultantment més alt contra el qual la mateixa cohort d'edat dels habitants de les nostres ciutats senzillament no pot competir. Aquest flux vertiginós de benefici econòmic ha portat que aquells petits propietaris i inversors s'hagin apuntat a aquest frenesí sota mil justificacions que van des del complement per a la pensió personal fins a la seguretat de la
inversió.

Aquest context ha provocat els anomenats desnonaments invisibles, per la no renovació del lloguer, ja sigui per negativa de la propietat, o per pujades desmesurades dels preus. Aquests desnonaments representen la meitat de les mudances de lloguer que es produeixen en el nostre país. Així, ens trobem que gran part de la població està sotmesa a un còctel d'inestabilitat en l'accés a l'habitatge. Grups socialment vulnerables o amb treballs amb una remuneració minsa no poden accedir a un habitatge digne en el seu entorn històric/social, o proper a la seva feina. El sistema centrifuga aquests sectors de població cap a les corones circumdants a les metròpolis i ciutats on s'acumula el treball, portant a la gentrificació. Aquests tipus de moviments se centren de manera general en dos eixos: el transport i el preu del parc d'habitatges. Afecta en particular a ciutats que disposen d'un parc relativament assequible i tenen transport públic relativament a prop o comunicació amb vies ràpides d'accés a les ciutats on se situa la massa d'oferta laboral.

Aquests fluxos de migració forçosa generen diversos efectes a les ciutats d'acolliment, com per exemple, una sobrecàrrega dels serveis d'atenció que veuen incrementada de manera significativa la seva població, i especialment aquella que és en situacions més precàries, però, per contra, no veuen un increment significatiu dels recursos humans i econòmics disponibles per a donar resposta a les noves necessitats. Indirectament, alhora, augmenta també la pressió sobre els usuaris ja existents de serveis socials. De nou, es crea una altra desigualtat: la generació de riquesa es manté en la ciutat d'origen sense que la ciutat de destí, que ha incrementat la seva despesa, rebi cap flux extra dels recursos públics. Sumat a la carestia d'oferta residencial, tot exerceix més pressió encara a la ja tensada borsa d'emergència local. Aquesta és una de les fites més importants per als pròxims anys, que passa necessàriament per un replantejament de la distribució de la fiscalitat pública.

Una altra conseqüència d'aquests fluxos és la creació de guetos socioeconòmics en les mateixes ciutats destí, perquè els seus habitants més vulnerables també es veuen obligats a desplaçar-se al mateix temps cap a nuclis de població i barris perifèrics. Un efecte que produeix una indesitjable casuística en els casos de les persones ateses pels serveis socials locals i, inevitablement, una cronificació de la pobresa, que porta a bosses d'alta complexitat en què els nuclis familiars més necessitats acaben captius amb difícils possibilitats de sortida. En aquests espais l'ascensor social només és de baixada. En certa mesura, doncs, com a societat estem creant nuclis i fonts de frustració social i, per tant, bosses de conflictivitat social a mitjà i llarg termini.

Un altre efecte significatiu en aquestes ciutats de destí són les dinàmiques que generen aquests fluxos de població, afeblint les xarxes socials i culturals existents, no per voluntat pròpia, sinó més aviat com a conseqüència de transformar-se en el que es va anomenar a la fi del segle passat ciutats dormitori. Així, el teixit comercial de la zona, també es veu afectat a causa de la manca de circulació de clients durant les hores de feina, ja que els nous habitants treballen a una distància significativa del comerç local. Això porta a un deteriorament constant de la xarxa comercial pròpia dels barris d'acolliment i al tancament de comerços.

Un altre sector afectat per aquesta dinàmica malsana és el jovent. Joves amb problemes per a poder emancipar-se, romanen necessàriament més temps amb els seus progenitors i, quan per fi poden marxar del nucli familiar, ho fan sense poder desenvolupar un projecte de vida en comú amb una vinculació emocional positiva. Per contra, es veuen forçats a entaular relacions econòmiques de subsistència, subarrendant habitacions, compartint llar amb desconeguts, entre d'altres. D'aquesta manera estem creant un canvi social que genera una gran frustració en els nostres joves i que crea més aïllament en les famílies més necessitades. Alhora ens aboca, a mitjà i llarg termini, a un envelliment dels barris que habitaven les classes populars en les grans ciutats, deteriorant així la relació entre generacions i el suport social en els entorns propers de les persones.

En conclusió, ens trobem davant d'un canvi social més profund del que estem disposats a reconèixer. Hem d'insistir que aquestes dinàmiques, conseqüència de l'encariment de l'habitatge i la impossibilitat d'accés d'un sector important de la població, no són noves i es repeteixen de forma cíclica en la història moderna -coneguts són els conflictes del primer quart del segle passat a la ciutat de Barcelona- i, en segon lloc, no són responsabilitat d'un sistema, entenent sistema com un ens amb vida i voluntat pròpia, sinó més aviat són una responsabilitat col·lectiva, perquè tots, en major o menor grau, participem i som responsables d'alimentar aquesta dinàmica socialment destructiva.