Sergi Sol, periodista

El Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, recordava com -en el seu temps- el privilegi real de nomenar bisbes havia estat positiu per evitar que es promocionés a bisbes integristes. Per contra, el sistema de cooptació durant la Dictadura de Primo de Rivera -els bisbes escollien els nous bisbes- va significar l'ascens dels bisbes més extremistes. Bisbes d'extrema dreta que se significarien per ser ferotges antirepublicans primer. I després per teoritzar i defensar la Cruzada Nacional.

Raguer confessava que no se n'havia adonat. Va ser el Pare Batllori qui el va fer adonar de com va ser de terrible aquest sistema de cooptació. El privilegi real promocionava bisbes monàrquics moderats. La cooptació promocionava furibunds sacerdots al bisbat. O treia a aquests de diòcesis menors per atorgar-los les diòcesis més importants i poderoses. Així va passar per exemple amb el Bisbe navarrès Irurita. De Lleida a Barcelona. O amb el català Gomà, de Tarazona a Toledo. Tots dos amb un biaix tan dretà que refusaven cap pau davant del Papa. Volien l'extermini. Rebutjaven escoles i demanaven fusells. I van fer col·lectes per Europa per presumptament ajudar els necessitats, col·lectes que fet i fet es van destinar a adquirir armament per a Franco.

Això mateix passaria amb els jutges si fossin els seus caps els que nomenessin els magistrats per al Tribunal Suprem, el CGPJ o el Constitucional. S'accentuaria el biaix dretà. La judicatura és molt majoritàriament conservadora. Només cal veure que la discussió en el judici del Procés va ser entre els que apostaven per la sedició i els que demanaven rebel·lió. El fiscal del Suprem, Javier Zaragoza, després de la sentència va seguir a la feina reivindicant el tipus penal de la rebel·lió. I fins i tot se'n va anar al Parlament europeu a explicar la seva teoria de la mà d'una associació propera a VOX.

Res a veure amb el que després dirien els magistrats progressistes del Constitucional. És a dir, que a Marchena i companyia se'ls va anar la pinça. I que com a màxim, s'hauria d'haver enjudiciat els consellers per desobediència. Però no pas pel tipus penal de la sedició. Avui derogada pel seu difícil encaix a l'ordenament europeu i contra el qual es va estavellar Llarena mentre el delicte va estar vigent.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha resolt una polèmica sobre la renovació del CGPJ a favor de l'associació de jutges Francisco de Vitoria, sancionant l'omissió del Tribunal Constitucional. Però això és el menys rellevant. El que és transcendent és la polèmica que subjau en el fons de l'assumpte. La lluita per nomenar i designar jutges. Deixar-lo a les seves mans significa, dit i fet, promocionar els conservadors. I una esquerra que es vanti de ser-ho, sempre hauria de mantenir aquesta pugna tenint molt present les conseqüències de tenir uns jutges, a la cúspide, que comparteixin les tesis del fiscal Zaragoza o de senyors com l'expresident del Constitucional De los Cobos. Tota interpretació –i això fan els jutges– anirà sempre en la mateixa direcció. Amb afany. Sense oblidar, a més, que aquests –si molt els convé– no dubtaran a prendre partit i enfrontar-se amb tot a l'Executiu, retorçant la voluntat legisladora del poder legislatiu.