Sergi Sol, periodista

Va tenir la seva gràcia el debat entre Oriol Junqueras i Pablo Iglesias que va emetre el Canal Red que dirigeix aquest últim. Infinitament més constructiu i franc que el cara a cara conjuntural entre Sánchez i Feijóo. Encara que això sigui poc dir. Els presidenciables es van atacar mútuament a A3 Media a compte dels seus respectius socis. Els empestats. Uns més que altres. Però aquesta mesura és poc rellevant. El cert és que mentre el PSOE viu amb incomoditat els acords d'investidura amb ERC i Bildu, el PP pacta i governa on li ve de gust amb VOX. Aquí la dreta ja pren avantatge. És impossible vertebrar alternativa a una dreta que s'ha vingut a dalt, com mai, sense Catalunya i Euskadi.

Però en aquest punt no s'acaba el ressentiment del PSOE. A la seva esquerra tot sembla que són puces. Ja es va veure després de les eleccions del 2019, les d'abril. Pactar amb Iglesias era inconcebible. Ja no per als Page i aquest Lambán que traspua xenofòbia per allò català. També pel mateix Pedro Sánchez, malgrat els esforços de Zapatero que és l'únic que sembla no avergonyir-se de tractar amb ERC i Bildu.

Aparentment hi hauria d'haver una diferència notable entre tots dos. Als republicans catalans no se'ls pot retreure que convisquessin amb la violència. Tot i que sovint el revisionisme històric insisteix a presentar el president Lluís Companys com un assassí de masses. Però en el fons tot això és secundari. El problema, el sacrilegi, és el caràcter sobiranista de les dues forces polítiques. I si algú dubta sobre aquesta obvietat només cal veure els acords a l'Ajuntament de Barcelona. Allò de "antes roja que rota" està en el seu apogeu i ho justifica tot.

El front antifeixista del 36 va tenir mitjanament clar quin era l'adversari. Amb reserves. El doctor Negrín va ser un furibund centralista i no va dubtar a imposar la seva autoritat arraconant, menyspreant i fins i tot fustigant al President Companys que era el prototip de federalista del catalanisme. Potser avui seria independentista, al seu dia no va ser aquesta la seva prioritat ni motivació.

Quatre problemes va heretar la República. I almenys dues d'aquestes pedres a la sabata continuen presents. La qüestió religiosa ja no. El pes de la religió ha decaigut a la societat. Tot i que seguim amb una jerarquia majorment conservadora quan no integrista. A l'Exèrcit millor ni esmentar-lo, ara no descobrirem obvietats. La propietat agrària tampoc no és un problema com abans. Però el que fins i tot ha anat a pitjor és la qüestió territorial.

Iglesias va recordar a Junqueras que Podem defensava el dret a decidir. Passa que Yolanda Díaz ja no està en aquesta tessitura. Estem en plena fase de retrocés, d'involució. VOX arrossega el PP. Aquests al PSOE i viceversa amb Sumar. La partida la guanya amb claredat la dreta en aquest punt. Com va guanyar Feijóo als punts el duel amb Sánchez. Només cal veure que cada vegada que Feijóo ha flirtejat amb la plurinacionalitat se li han llençat a sobre. Els seus! I això malgrat que és un concepte constitucional. Literal. És la mateixa Constitució la que parla de nacionalitats. Les regles i tòtems sagrats són els que invoca la dreta.

Iglesias planteja que és la República (espanyola) la palanca de canvi. I afirma que l'actual Rei és un paio culte i agradable en el tracte personal. Però escorat a la dreta sense matisos. Va citar el que va passar el 3 d'octubre quan el Rei va sortir a esperonar una resposta dura contra els revoltats. Veníem d'allò del "A per ellos oeeeeee" que corejaven les forces de seguretat que es van desplaçar a Catalunya per suposadament garantir l'ordre i la llei. No hi havia cap pastanaga i sí pals a discreció.

Yolanda és ara on Iceta quan de forma espavilada va plantejar que calia votar la proposta que acordés la societat catalana. Excloent la secessió és clar. El 2013, Iceta encara proclamava que era propi de societats democràticament avançades, votar. Sobre la independència. Transcorregut un temps, Iceta es va esmenar i es va retractar. Va mantenir això de votar però ja deixant clar que res de votar sobre cap secessió.

Com que això del federalisme del PSC ningú sap què és i sona a retòrica buida quan no a conya, es podria apuntar doncs a tornar a això de la reforma de l'Estatut. Només que el PSC d'Illa no té cap proposta i sí una por atroç a obrir el debat. L'atreviment dels anys de Pasqual Maragall ni està ni se li espera. Només queda resignació, desídia i una incapacitat manifesta per moure fitxa. La dreta els té captius i lligats de mans.

Avui no seria possible un Pacte de Sant Sebastià. Encara menys deixar-ho per escrit. L'esquerra espanyola no resisteix aquest test. És clar que llavors tampoc no va quedar cap document. Mentre hi hagi empestats i tabús no hi ha canvi possible. Ni República ni cap dret a decidir.