María Corrales

Lola Gallardo: "Molt aviat s'ha donat la raó a gent que va haver de renunciar als seus somnis per defensar uns valors. I unes condicions dignes i bàsiques". Patri Guijarro: "Lamentable arribar a aquest punt per creure que les queixes de fa mesos eren reals". María León: "No ha calgut passar gaire temps per veure que el que s'exigia fa uns mesos no era una simple rebequeria. Les imatges parlen per si soles, i crec que no hi ha gaire més que afegir".

Aquests són alguns dels tuits que aquest divendres van realitzar tres de les jugadores implicades en la protesta de "Les 15". Dones que havent fet grans sacrificis al llarg de la seva vida per arribar a complir el seu somni de ser les millors del món, van renunciar a la seva oportunitat davant de la negativa de la RFEF i del seu seleccionador, Jorge Vilda, a escoltar cap de les reclamacions que les jugadores van començar a fer públiques a partir de l'Eurocopa del 2022.

Tot per les nostres noies, però sense les nostres noies. Aquest ha estat l'eslògan del despotisme il·lustrat que ha marcat l'actuació de Rubiales i Vilda en el seu tracte amb la selecció femenina. Una actitud en defensa dels seus privilegis i poder que ha arribat a posar en risc la victòria del Mundial, que les jugadores han conquerit malgrat la falta de confiança i conflictes amb el seu entrenador. Un fet que, sens dubte, suposa un mèrit afegit a una victòria històrica de per si.

El masclisme de la Federació ve de lluny i té a veure, no només amb l'actitud particular de Luis Rubiales, sinó amb tota una estructura dirigida pels homes i per als homes. L'evidència més clara han estat, sens dubte, les mostres contínues de solidaritat masculina indestructible entre el president de la Federació i l'entrenador de la selecció atribuint-se mútuament els mèrits d'un Mundial conquistat per les seves jugadores contra vent i marea. La seva representació més gràfica la vam veure a la vergonyosa roda de premsa de Rubiales: mentre culpava Jenni Hermoso de la seva actitud deplorable, regava Vilda amb una pujada de sou de mig milió d'euros a l'any.

Aquesta genealogia del conflicte liderat per unes jugadores excepcionalment valentes ens ha de portar a una reflexió: el petó de Rubiales a Jenni Hermoso és només la punta de l'iceberg en una indústria multimilionària on alguns homes molt poderosos intenten amassar diners i poder a costa de les victòries de les nostres jugadores. Tot i això, amb el que s'han trobat és amb 23 futbolistes la sororitat de les quals ha aconseguit evidenciar la necessitat de democratitzar i feminitzar unes institucions que no estaven disposades a comptar amb elles.

Sota aquest base, és important evitar que aquest debat que han obert les dones i el feminisme no es tanqui en fals. El President de la Federació ha de ser cessat pel repugnant gest masclista que va tenir amb Jenni Hermoso; de fet, probablement, deuria haver dimitit quan el seu masclisme i el del seu home de confiança van posar en risc el Mundial femení. Aquest enfocament implica, però, que per plantejar una solució àmplia al que està passant al futbol espanyol cal anar més enllà de la judicialització. Com deia la filòsofa Clara Serra aquests dies en un fil de Twitter, el feminisme necessita eines i institucions capaces de combatre el sexisme que no passin únicament pel codi penal, les conseqüències del qual, en casos com aquest, poden acabar sent un boomerang que acabin per victimitzar el masclista. La majoria social d'aquest país ha donat una lliçó que significa una gran victòria per al feminisme: el petó sense consentiment a Jenni Hermoso és inacceptable i ha d'implicar-ne el cessament immediat, no necessitem que cap jutge ens doni la raó per exigir-ho.

Per acabar, hi ha qui ha esgrimit durant aquests dies que la victòria històrica de la selecció ha quedat lamentablement entelada pel masclisme. Sense treure'ls la raó, crec que aquest Mundial també pot ser recordat com el moment decisiu en què les jugadores de la selecció van demostrar al món, des d'una solidaritat exemplar, que les dones no ens conformem a sortir a la foto, sinó que el feminisme implica necessàriament la transformació estructural de les institucions masclistes que ens releguen al paper subaltern de posar la cara mentre les decisions, el poder i els diners recauen en els mateixos de sempre.