Montserrat Garcia Oliva, directora del Programa Universitari per a Gent Gran de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés

Fa uns dies llegia un article sobre la invisibilitat del suïcidi entre les persones grans. No hi ha dubte que és així però la invisibilitat d'aquest grup d'edat va molt més enllà. La trobem en els mitjans de comunicació, en la literatura, en els estudis acadèmics, en la presència pública, en el món laboral... Poques vegades les persones grans són protagonistes i quan ho són se les homogeneïtza sota un ventall de tòpics i mites que es perpetuen en el temps. La improductivitat a la qual se les associa les segrega del conjunt social i les circumscriu a un entorn que sembla només creat per a elles però sense elles. Tanmateix, som conscients de les grans aportacions que ja fan i no se'ls reconeix? Som conscients de les contribucions que podrien fer i no se'ls deixa? No oblidem que, entre d'altres coses, moltes d'aquestes persones tenen cura dels nets, realitzen gestions, proveeixen àpats que els familiars més propers no tenen temps de preparar i fan aportacions econòmiques en cas de necessitat. Aquest llistat, que podria ser molt més llarg, no n'és prou de productiu? Tot això no és mereixedor del reconeixement del qual parlàvem?

Ara bé, si ja no som conscients ni reconeixem les aportacions que ja fan aquestes persones, en molta menys mesura serem capaços d'imaginar-nos totes aquelles altres coses que podrien aportar-nos i que enriquirien el conjunt de la població. Les persones grans haurien de convertir-se en agents socials actius. La seva experiència vital les col·loca en una situació immillorable per desenvolupar un paper cabdal per a la comunitat. La trajectòria que han hagut de viure, segurament amb molts alts i baixos, les ha ensenyat a enfrontar-se a les dificultats i a fer-ho d'una manera assenyada. Les ha ensenyat a valorar allò que realment és important i a no capficar-se amb el que no ho és tant. Han après a prendre decisions des de la reflexió i no tant des de la immediatesa que sembla conduir les nostres vides en el moment actual. Saben, sobretot, què els interessa i què no. I saben també qui volen que les acompanyi en el camí que els queda per recórrer. Obvien la hipocresia i la superficialitat i es queden amb allò que desitgen i estimen de debò.

Però, també es troben en un moment vital en el que volen gaudir al màxim d'allò que escullen fer. Si quelcom els agrada, ho fan i s'hi deixen la pell. El camí fet fins al moment, que han viscut de manera més o menys intensa, sovint no els ha permès fer tot allò que havien somniat. Han quedat assignatures pendents que les circumstàncies generals i/o personals els han impedit dur a terme. En molts casos, l'alliberament de les obligacions laborals i/o domèstiques facilita que aquests somnis s'acompleixin. Això és el que, com a directora d'un programa universitari per a persones grans, he pogut comprovar.

Algunes persones grans no van poder accedir als estudis universitaris quan els pertocava per edat. Generalment, l'impediment venia de la mà de la posició socioeconòmica o del gènere. I ara els arriba l'oportunitat. Ara que tenen temps i possibilitat de gaudir-ne i podran apropar-se a aquells coneixements que sempre els havien interessat. Complir el somni de tota una vida ja és un motiu prou important per començar estudis universitaris, però a més, diversos estudis ens demostren com l'impacte d'aquests programes universitaris adreçats a persones grans incideix de manera molt favorable en factors com la salut, l'educatiu-cultural i el social. Així, els programes intergeneracionals demostren com la interacció de joves i grans sempre és positiva per ambdós grups d'edat. Els beneficis no es queden aquí i traspuen a tota la comunitat universitària.

Aquest només és un exemple, en un àmbit molt concret, de com la integració plena de les persones grans pot beneficiar tota la població. No podem deixar perdre tot el seu bagatge professional quan arriben a la jubilació, ja que els joves poden aprendre molt de la seva manera de fer. Ni tampoc podem prescindir de la seva motxilla vital, ja que l'experiència acumulada en el decurs dels anys ens pot oferir on emmirallar-nos en situacions similars. Fem que siguin agents socials actius i deixem d'invisibilitzar-los!