Jaume Grau

Guionista

El 13 de juny de 1943, el Barça jugava a Chamartín el partit de tornada de les semifinals de la  copa d’Espanya contra el Reial Madrid. En el partit d’anada, el Barça havia guanyat per tres gols a zero. Tot semblava encarrilat per arribar a la final, però va ser que no. La premsa de Madrid de l’època va fer una campanya molt dura contra l’afició del Barça, i l’ambient a la capital estava molt escalfat. La Federació Española de Futbol va intentar conciliar els ànims fent el seu paper de mitjancera, i imposant una multa de 2500 pessetes, una xifra molt important a l’època.  El partit de tornada a Madrid  es va convertir, doncs, en una qüestió d’estat. El Barça es va concentrar dos dies abans  a Aranjuez i, segons va explicar el fisioterapeuta del Barça Ángel Mur, no podien sortir de l’hotel perquè els apedregaven. A por ellos, oe...!  Abans de disputar-se l’encontre, el Director General de Seguretat Francisco Rodríguez Martínez, militar i membre del Consejo Nacional de las Fet y las JONS,  va entrar als vestidors del Barça, a saludar els jugadors culers. Amb el to amistós i amable que utilitzaven els feixistes els va demanar que no s’esforcessin gaire en el camp. Aquesta "recomanació" de passivitat també la va fer l’àrbitre en el vestidor per si algú tenia algun dubte. En començar el partit, el porter del Barça Lluís Miró, va haver d’allunyar-se de la porteria perquè li queia una pluja de pedres i ampolles a dojo, davant la passivitat de les forces de l’ordre, que no van actuar per tal d’evitar mals majors, és clar. Els jugadors del Barça van estar inexplicablement passius, i van perdre 11 a 1. Un mal dia el té qualsevol.

Les eleccions del 21 D es presenten una mica com aquell partit de Chamartín. Alguns jugadors estan advertits per l’àrbitre, com Carme Forcadell que no pot anar a segons quins actes. D’altres estan empresonats, però en el cas que  acabessin sortint abans de l’inici de la campanya,  ho farien en les mateixes condicions que la presidenta del Parlament: sota vigilància. Podran els candidats parlar amb llibertat si saben que poden acabar al trullo, segons ho estimi el jutge? Però la cosa va més enllà, perquè els càrrecs contra ells continuaran existint, i tot el que diguin podrà ser utilitzat en el seu judici. Tot el que diguin i facin abans, i després de la campanya, atenció. O sigui que els programes dels partits independentistes estan intervinguts de facto si l’àrbitre entén que va contra la Constitució o que pot provocar violència. És la recomanació de passivitat que l’àrbitre del Barça Madrid va fer als jugadors culers l’any 1943. Més anormalitats.  Els jugadors que es troben  a Bèlgica, no podran assistir als actes de campanya ni participar en els debats televisius. Hauran de jugar a distància i amb la seva llibertat de moviments anul·lada. Les multes i les fiances als partits independentistes, els han deixat les finances sota mínims,  pel que fa al finançament de la campanya.  Els mateixos jugadors, vull dir polítics,  tenen els bens embargats i poden acabar vivint sota un pont. Jugaran tots els partits polítics en les mateixes condicions de neutralitat en les eleccions del 21D? Són unes eleccions imparcials? El catedràtic Javier Pérez Royo, va més enllà, i es pregunta si els votants que optin pels candidats sobiranistes tenen els mateixos drets que els altres. La resposta és que no, que els votants es troben sota la mateixa amenaça que els seus futurs representants.

Atenció amb un altre exercici d’un dret fonamental, el de manifestació. Qualsevol polític independentista que vagi a una manifestació per pacífica que aquesta sigui pot acabar empresonat per sedició i rebel·lió. Qualsevol polític unionista que vagi a una manifestació, no corre cap perill per aldarulls i violència que hi hagi.

No. No hi ha neutralitat. Són unes eleccions amanyades i irregulars, amb els àrbitres comprats, i amb els polítics independentistes vigilats i escrutats. No seran unes eleccions netes ni imparcials. No. Però tot i així, cal anar a votar. S’ha de jugar el partit encara que ens apedreguin els aficionats contraris. I cal fer-ho com una demostració de dignitat, davant els partidaris del 155. Aquella dignitat i fair play que ells no tenen.